Llibre llegit: El estado de las cosas de Kortatu. Lucha, fiesta y guerra sucia.

El estado de las cosasSota aquest nom llarg i difícil de memoritzar s’hi amaga un lúcid assaig de Roberto Herreros i Isidro López sobre el que va suposar l’esclat del que els autors denominen com a Rock Radical Basc (RRB) i el fenomen social i generacional que va suposar en l’Euskadi dels anys de la Transició i posteriors. El fil conductor d’aquest relat és la carrera musical d’un dels grups de referència dels anys vuitanta: Kortatu. I la trajectòria personal dels seus integrant durant aquells anys.

El llibre, de 219 pàgines i editat al 2013 per Lengua de Trapo, té com a punt de partida l’any 1979. Des del punt de vista internacional, el 1979 és l’any d’edició de London Calling del grup The Clash. Un treball que suposa el salt a la fama del grup londinenc i que és un dels pilars bàsics de la cultura punk per entendre-la com un fenomen de masses. Paral·lelament, al juliol de 1979, el Front Sandinista d’Alliberament Nacional entra a Managua, culminant el procés de la Revolució Sandinista i constituint-se com un referent internacional pel que respecta al contrapoder del capitalisme i l’assoliment del poder mitjançant la lluita armada en el laboratori polític i camp de proves, revolucionari i contrarevolucionari,que va ser l’Amèrica Llatina durant la segona meitat del segle XX.

Al mateix temps, amb l’inici dels anys vuitanta s’iniciava a Euskal Herria un procés de reconversió industrial traumàtic que suposava el toc de gràcia a una societat que ja vivia a remolc de la inestable situació econòmica en el global de l’estat espanyol. La destrucció de llocs de treball i la precarització de les condicions de vida en les zones més urbanes i densament poblades d’Euskal Herria van esdevenir un camp de cultiu d’una nova generació amb unes expectatives de futur gairebé nul·les del que els hi podia reportar el nou període polític i econòmic que s’iniciava amb la fi del Franquisme. És en aquest context on conflueixen el fenomen de masses del punk i aquesta generació sense expectatives de futur, per bastir una contracultura a base ràdios lliures, fanzines, cases okupades i lletres i músiques ben diferents a la que escoltaven el seus pares.

Segons Herreros i López, l’existència d’aquest magma social i conjuntura és el mínim indispensable pel sorgiment de grups de música que intentin explicar una nova realitat i que intentin donar resposta a una nova demanda de consum d’oci. L’aflorament de grups musicals que expliquen aquesta nova realitat amb els nous ritmes que els hi arriben especialment d’Anglaterra, són incessants. Hertzainak o Cicatriz a Vitòria, Eskorbuto a Santurtzi, RIP a Mondragón, Barricada a Pamplona, M.C.D a Bilbao o BAP! a Andoain; són un mapa més que significatiu i representatiu del que va representar aquella onada cultural que va desembocar en un moviment juvenil àmpliament transversal que trencava de ple amb la generació dels seus pares. Una autèntica xarxa social alternativa i un pol contracultural en ple consens social entorn la Transició espanyola i completament antagònic a la Movida Madrileña, subvencionada i institucionalitzada pel mateix Estat i els mitjans de comunicació.

El tercer element indispensable per fer possible aquest relat és l’existència d’un conflicte armat a Euskal Herria i l’espiral “d’acció-reacció-repressió” que es desencadena al llarg dels anys vuitanta i que té com a punt àlgid la posada en funcionament del terrorisme d’Estat amb els GAL a Iparralde i l’aplicació del Plan ZEN (Zona Especial Norte). Un pla policial posat en pràctica el 1983 i que té com a intenció frenar la situació insurreccional i de forta conflictivitat social present a Euskadi i Navarra mitjançant el decret d’estat d’excepció per ambdues comunitats autònomes.

És en aquest context d’àmplia conflictivitat social, descontentament popular i una situació de guerra total entre ETA i l’Estat en que el moviment polític de l’esquerra abertzale troba en el RRB una nova eina de comunicació amb els sectors més joves. Un canal de transmissió ja existent com és la música però amb un registre i un llenguatge completament nou i que malgrat tenir una certa continuïtat política en el contingut, trenca absolutament amb el fil cultural basc de les generacions anteriors encarnat per cantautors com Mikel Laboa, Benito Lertxundi o el col·lectiu cultural i musical basc Ez Dok Amairu.

Aquest és l’escenari en el que els germans Muguruza (Fermín i Íñigo) juntament amb Treku Armendáriz, tots tres d’Irún, inicien el projecte musical de Kortatu. Un projecte musical innovador arreu de l’Estat que combina ritmes jamaicans com l’ska i reggae i més urbans com el punk amb lletres que parteixen del descontentament social fins a arribar progressivament a lletres amb un alt contingut polític, al mateix temps que l’èuscar va guanyant terreny al castellà com a llengua vehicular del grup. Ràpidament Kortatu esdevé el grup referència del RRB i la banda sonora d’una generació desencantada amb l’herència política rebuda, la situació econòmica actual i que pateix en primera persona les conseqüències de l’aplicació de l’estat policial. Kortatu es situa en l’epicentre d’una creativitat cultural i musical que aconsegueix agermanar el moviment polític de l’esquerra abertzale amb les noves generacions nascudes en els anys del baby boom i que pateixen els estralls d’una catastròfica situació social, política i econòmica.

En els seus anys d’activitat musical, 1984-1988, Kortatu edita sis treballs d’una creixent qualitat musical i instrumental i justament decideix dissoldre’s en el punt més àlgid de la seva notorietat musical. La conclusió a la que ens aboquen els autors és en la genuïnitat d’aquest moviment cultural arreu de l’Estat i del paper d’altaveu que exerceix Kortatu per enviar un missatge concret en un moment concret i la paradoxa que suposa que un missatge fruit d’una conjuntura única com varen ser els anys vuitanta a Euskadi hagi deixat una petjada tant profunda tant en el panorama musical com en el moviment juvenil basc. Els autors assenyalen també que la dissolució de la banda coincideix amb una sèrie de canvis globals que condicionen el final de segle i l’inici del següent. L’any 1989 cau el Mur de Berlín, i amb ell la principal referència i contrapès al model econòmic del capitalisme. Van prenent cos els acords de Maastricht que confluiran en l’Europa de l’euro. Amb la caiguda del Mur, també moren les darreres lluites armades a Europa, les Brigades Roges a Itàlia o la Rote Armee Fraktion a Alemanya o d’altres com l’IRA i la mateixa ETA consideren que hi ha un empat tècnic amb l’estat i inicien les seves respectives converses de pau amb finals molt dispars. Les guerrilles llatinoamericanes prenen consciència de la necessitat d’apostar per la via política per a la conquesta del poder ja que l’hegemonia política dels EUA resultant de la caiguda del Mur les deixa en una situació de feblesa estratègica que els hi impedeix apostar per aquesta via. Un canvi de paradigma mundial i social en el que els autors, per un costat obren l’interrogant sobre si Kortatu hagués pogut adaptar el seu missatge; però per l’altra banda assumeixen com un èxit rotund el relleu de la banda que en fa Negu Gorriak.

La de Kortatu és una mort musical d’èxit i voluntària. Rarament vista en el panorama musical i de la qual Negu Gorriak o la discogràfica Esan Ozenki en són els hereus directes del projecte musical que va ser Kortatu i de la incidència que va tenir en la joventut basca com a grup bandera d’una nova cançó protesta i d’una generació que va viure a cavall del Pla ZEN, la reconversió industrial, la Transició i el creixent consum massiu de drogues que es va produir als anys 80.

L’empelt

1374332465_extras_noticia_foton_7_0

Qualsevol que conegui o segueixi el futbol sud-americà i especialment l’argentí sabrà qui és Gerardo “Tata” Martino. Reconec que no som molts els que arribem a tal nivell d’obsessió pel futbol internacional i més concretament el de l’altra banda de l’Atlàntic, però Martino no és en cap cas un recent arribat en això del futbol.

Tata Martino és el jugador més emblemàtic de la història de Newell’s Old Boys i el que més vegades ha vestit la samarreta de l’equip de Rosario. Juntament amb Marcelo Bielsa conformen el santoral de “la Lepra”, nom amb el que és conegut l’equip de Rosario. La seva carrera com a jugador és caracteritza en un primer tram per la discreció en el palmarès; la gran rivalitat i competitivitat dels anys vuitanta entre Boca i River i la potencia dels equips de la ciutat de Buenos Aires van fer que Newell’s no guanyés el Campionat argentí fins la temporada 1987/88 després de catorze anys sense fer-ho. És precisament en el final de la seva carrera que Martino obté els seus únics títols com a jugador. En primer lloc aconseguint un nou Campionat 1990/91 i un Torneig Clausura el curs 1991/92 i arribant a la final de la Copa Libertadores els anys 1988 com 1992, perdent les dues contra Nacional i Sao Paulo.

Aquest petit cicle virtuós de Newell’s coincideix amb el declivi de la carrera de Martino i la presència en la banqueta rosarina de Marcelo Bielsa, el seu mentor futbolístic i del que hereta el mateix idioma futbolístic i la passió i obsessió per tenir un control absolut de la situació. Martino inicia la seva carrera com a entrenador en equips menors de la lliga argentina, fins que dóna el salt a la lliga paraguaiana en el que guanya quatre títols de lliga en cinc anys. Tres amb el Libertad de Asunción i un amb el Cerro Porteño. Aquest domini incontestable en la lliga paraguaiana li val el premi al millor entrenador sud-americà de l’any 2007 i firmar per la selecció paraguaiana amb l’objectiu de col·locar-la de nou en la fase final del Mundial 2010 de Sud-Àfrica per quarta vegada consecutiva. La fase classificatòria és un èxit, Paraguai finalitza la classificació en tercera posició i amb possibilitats fins a la darrera jornada de quedar primera. Només passen per davant seu Brasil i el combinat xilè entrenat per Marcelo Bielsa. Per darrere Paraguai es classifiquen l’Argentina de Maradona i l’Uruguai, que acabaria sent la revelació de la cita mundialista. En la fase final, Paraguai cau a quarts de final contra Espanya per 1 a 0 en un partit molt disputat i en el que Iker Casillas va aturar un penal amb el 0 a 0 encara en el marcador.

Martino s’ha caracteritzat per ser un entrenador ofensiu i que sempre ha tret molt profit a les plantilles que ha entrenat. L’any 2011 va ser capaç de col·locar a Paraguai a la final de la Copa Amèrica, la final es va saldar amb derrota per 3 a 0 contra Uruguai. Tot i això, era evident que el combinat guaraní no figurava entre els aspirants al títol ni entre les quatre millors esquadres del campionat. El mateix s’ha produït en el retorn del club de la seva vida, Newell’s. Malgrat no tenir ni la millor plantilla ni el pressupost més elevat, l’equip de Rosario ha estat subcampió de l’Apertura 2012 i campió de la Clausura 2013, fet que li ha valgut ser l’equip amb més punts en el global de la temporada 2012/13. Una temporada acompanyada per un bon paper a la Copa Libertadores caient a les semifinals en la tanda de penals contra l’Atlético Mineiro de Ronaldinho.

La decisió de portar-lo a la banqueta del Barça és una decisió arriscada, la primera decisió arriscada que pren una Junta Directiva acostumada a prendre decisions fàcils, ja que és un entrenador sense experiència a Europa, acostumat a un calendari més relaxat com el sud-americà i a un ritme menys intens. A més a més, es tracta de creuar l’Atlàntic per anar a petar a una de les banquetes més exigents d’Europa, per no dir la que més.

Al seu favor hi poden jugar el seu bon gust per jugar la pilota i l’aposta per jugadors de la cantera. A l’actual plantilla de Newell’s hi figuren catorze jugadors de vint-i-dos anys o menys, la gran majoria nascuts a Rosario mateix. Martino no és un cruyffista ortodox ni manifest, però veu el futbol amb el mateix prisma que l’holandès. Segurament si en alguna declaració pública hagués abraçat la fe cruyffista, la Junta Directiva no s’hagués molestat ni en trucar-lo. Sigui com sigui, l’arribada de Martino és un fet consumat i en un altra circumstància tindria marge per cometre errades i assentar-se en l’elit europea; però donada la deriva de joc i apatia competitiva que va mostrar la plantilla en les grans cites i la gangrena institucional en la que s’està submergint el club, Martino serà un revulsiu esportiu o bé un fracàs en la cadena successòria del post-guardiolisme i per tant un boc expiatori perfecte per al rosellisme. O per Pasqua haurà tornat amb la cua entre les cames a l’Argentina o bé l’empelt haurà brotat.

Res és nou, res és gratuït

Ferdinando Scianna, 1994. Magnum

Ferdinando Scianna, 1994. Magnum

La I Guerra Mundial fou el primer gran conflicte bèl·lic del s. XX i el primer a escala mundial. Marca un abans i un després en la història contemporània tant pel nombre de països intervinents, com per la magnitud del conflicte quant a víctimes i interessos geopolítics així com per les conseqüències polítiques, socials i econòmiques que comportà. Inclús per als països neutrals com l’Estat espanyol.

La principal conseqüència econòmica de la I Guerra Mundial fou l’abandonament del patró or com a sistema de pagament internacional. Durant la guerra els països bel·ligerants van haver d’importar grans quantitats d’armament havent de liquidar el seu pagament amb les reserves d’or que posseïen. Això va provocar una acumulació d’or en determinats països exportadors d’armament, que van utilitzar-la per al seu ús propi, intentant no posar-ne molt en circulació per tal d’evitar una hiperinflació. L’abandonament d’aquesta pràctica va portar a l’establiment del diner fiduciari. És a dir, a l’acceptació del valor del diner en funció de la confiança que té l’òrgan emissor d’aquesta. Els principals estats beneficiats de l’abandonament del patró or foren els Estats Units d’Amèrica que visqueren un feliços anys vint fins el crack de 1929 i Espanya, que finalment va poder equilibrar la balança de pagaments que arrossegava des de la pèrdua de Cuba i Filipines.  Així mateix, l’economia espanyola va entrar en un procés de “nacionalització” de bona part de les inversions estrangeres efectuades a l’Estat al finals del s. XIX i principis del XX, que passaven a mans de la creixent classe burgesa de diferents zones de l’Estat.

Tanmateix aquest procés de “nacionalització” i creixement econòmic era heterogeni i irregular. A l’Estat espanyol hi convivien dues realitats econòmiques. Una perifèria industrial i exportadora que al mateix temps que abastia la demanda interna aportava també reserves exteriors provinents de l’exportació de les seves mercaderies; juntament amb una economia de base agrícola, de baixos rendiments, preus protegits i de sistema de propietat latifundista. Aquestes dues realitats, gairebé antagòniques van provocar una primera onada d’immigració massiva del camp cap a les ciutats industrials de l’Estat. Una onada migratòria que va alterar el teixit social de les societats basques i catalanes sobretot, i que va tenir un impacte en el mapa de les ciutats, ja que era necessari redissenyar les ciutats i la seva planificació urbanística. Per exemple, entre 1910 i 1930 Barcelona passa de 500.000 habitants a 1 milió. Així com també suposava un impacte econòmic ja que l’arribada de milers de persones i les seves famílies, poc qualificades i la creixent oferta de treball va provocar un abaratiment de la mà d’obra que va permetre a Barcelona, per exemple, efectuar grans reformes i obres.

Un dels principals problemes relacionats amb l’auge demogràfic i el creixement urbanístic de Barcelona fou el de l’habitatge. El creixement de població fruit de l’arribada d’immigrants va provocar un augment de la demanda d’habitatge que va desbordar la seva oferta, provocant un encariment dels lloguers a la ciutat de Barcelona i produint altres fenòmens com la sobreocupació i cohabitació d’habitatges amb les conseqüències d’insalubritat que comportava o l’esclat del barraquisme amb l’establiment de poblats i barris de barraques a la perifèria de Barcelona.  Els desapareguts barris del Somorrostro, el Camp de la Bota , Can Tunis o les Barraques de l’Hospital de Sant Pau van ser els principals exponents d’un fenomen que va a passar a denominar-se “Barracòpolis” i que tenia el denominador comú en la impotència de l’Ajuntament per a resoldre aquest problema. Algunes de les concentracions de barraques es convertiren en veritables barris amb identitat pròpia i amb una història diferenciada. La lluita per viure dignament en barris mancats de serveis i infraestructures bàsiques i l’ús del carrer com extensió de l’habitatge van constituir estretes relacions de veïnatge. La vida dels seus habitants va transcórrer entre la solidaritat i les tensions a l’interior d’uns barris que eren ignorats per la resta de la ciutat. Es van bastir xarxes polítiques de lluita per millorar les condicions de vida.

L’encariment dels preus de l’habitatge, juntament amb l’abaratiment de la mà d’obra per la creixent indústria fabril barcelonina va comportar un estancament dels salaris que va repercutir en les condicions de vida de les classes treballadores i en la seva qualitat de vida, fent inútil qualsevol millora econòmica aconseguida arran de les lluites sindicals. L’economia espanyola va ser una gran beneficiària de les conseqüències econòmiques de la I Guerra Mundial, però la divisió del treball i la propietat dels mitjans de producció seguia sent la frontera social i econòmica per accedir a una millora real de les condicions de vida.

El seguit de condicions precàries van configurar el dia a dia de les classes treballadores, fent dels assalts als magatzems un pilar bàsic de la dieta de molta gent. La mateixa que va deixar de pagar els rebuts de l’aigua i la llum. La impotència de l’Ajuntament de Barcelona per combatre el barraquisme contrastava amb un laissez faire institucional pel que fa a la regulació de l’especulació immobiliària i l’augment dels lloguers.

La Confederació Nacional del Treball (CNT), el sindicat de classe de referència de principis de segle, va constituir la Comissió de Defensa Econòmica (CDE) formada per associacions de barris i militants de base amb la intenció d’exercir una defensa dels llogaters envers els preus abusius i organitzar caixes de resistència per a treballadores i treballadores malalts, incapacitats o acomiadats. Amb l’arribada de la República la CNT i la CDE van demanar a les autoritats republicanes una rebaixa del 40% dels lloguers. L’immobilisme de les institucions republicanes va suposar el trencament de relacions i l’esvaïment de diverses esperances dipositades per la CNT en l’ordre republicà.

L’immobilisme del període de la República va empènyer a la insubmissió econòmica del proletariat. La CDE va iniciar una campanya en la que esperonava als participants a deixar de pagar el lloguer fins que la fiança vencés i després pagar només el 60% del preu del lloguer. El seguiment de la vaga va ser massiu especialment en les zones amb una gran presència fabril i una militància sindical més nombrosa. Davant la situació vaguística, la Cambra Oficial de la Propietat Urbana de Barcelona (COPUB) va sol·licitar l’execució de desnonaments de les famílies llogateres sumades a la vaga de lloguers.

Les noves formes de desobediència civil no es van fer esperar, es van produir assalts a camionetes de la policia per part de veïns per tal d’evitar desnonaments, així com marxes col·lectives cap a les residències dels propietaris. Algú li troba algun paral·lelisme a algun fet actual? I fins i tot es va procedir a la reocupació d’habitatges de famílies que havien estat desnonades. La creixent pressió policial a la vaga dels lloguers no va aconseguir aturar-la, i no fou fins mesos abans del cop d’estat de Franco que la COPUB i la CDE arribaren a un acord per a condonar els pagaments endarrerits.

L’esclat de la Guerra Civil dugué a la conformació del Comitè Central de Milícies Antifeixistes al juliol de 1936, la seva principal funció fou la de coordinar i estabilitzar la situació política i estabilitzar la línia del front, que se situà finalment a l’Aragó.  Aquest Comitè Central durant la seva curta existència, amb prou feines dos mesos, també va ser l’òrgan superior de Catalunya pel que respecta a l’economia, la política i la justícia. I precisament una de les seves principals decisions va ser la de rebaixar els lloguers un 50% per a la dignificació de la classe treballadora davant una situació completament abusiva i de dominació de la propietat vers els llogaters.

Del juliol de 1936 al maig de 2013 han passat setanta-set anys. El món ha donat moltes voltes i també ho ha fet les circumstàncies i les diferents conjuntures. Avui dia la crisi econòmica actual i l’esclat de la bombolla immobiliària ha originat una problemàtica social de primera magnitud relacionada amb l’habitatge i el seguit de desnonaments que estant executant les entitats bancàries. Són nombroses les protestes que es succeeixen avui en dia, més o menys similars a les que ja es van practicar farà setanta-set anys. Malgrat les voltes que ha donat el mon, és en casos com el de la vaga de lloguers o amb els desnonaments que es practiquen en les nostres societats avançades (sic), en el que es posa de manifest que res és nou i que tampoc res és gratuït. Ja que tot el seguit de conquestes socials assolides al llarg de la història per part de les classes treballadores no han estat guanyades pel destí sinó per la lluita de molta gent.

Les restes de Grândola

Gueorgui Pinkhassov, 1996. Magnum

Gueorgui Pinkhassov, 1996. Magnum

L’Institut d’Estudis Catalans ens diu que una revolució és “un canvi fonamental en l’organització política, social, en el govern o en la constitució d’un estat”. La història ens diu que les revolucions acostumen a ser períodes més o menys curts amb una violència explícita. La mística revolucionària és plena de cançons i himnes abraonats, d’aquells que fan entrar-li ganes a un d’unir-se a la multitud revolucionària, entonant a cor que vols, aquelles lletres i aquells acords. Himnes com la Marsellesa, el de la desapareguda Unió Soviètica o Fratelli d’Italia, són amb tota probabilitat les melodies que ens venen al cap si pensem en aquests termes.

Tot i això, a la història d’Europa també hi ha hagut una revolució diferent. Que no s’ha escrit sobre la èpica de la multitud encabritada obrint-se pas a sang i foc cap al palau o residència del dèspota de torn. No a Portugal, on el poble portuguès és un poble acostumat al lament, a la resignació i al fenomen de l’emigració. Segurament la societat portuguesa estaria situada en els primer llocs dels rànquings europeus de resiliència. Un nou concepte en voga dels sociòlegs i psicòlegs que mesura la capacitat i adaptabilitat dels individus a les situacions adverses i al dolor emocional que aquestes produeixen.

La revolució dels clavells, d’abril del 1974, de la que el passat 25 d’abril es va celebrar el trenta-novè aniversari, no deixa de ser un fidel exemple de com és la societat portuguesa i de que implica una revolució “a la portuguesa”. No hi ha cap himne valent, amb una veu trencada o un cor que canta una lletra desafiant al poder. Hi ha una veu, gairebé un xiuxiueig, fina i fràgil que sembla que estigui a punt d’apagar-se, acompanyada de fons d’uns passos militars que marquen el ritme de la lletra. Una lletra que no parla de cap futur esperançador i brillant ni d’enderrocar la tirania, parla del poble de Grândola i dels llaços de fraternitat i solidaritat que estableixen els seus ciutadans entre ells. Una cançó que va donar el tret de sortida per a que l’exèrcit sortís al carrer a posar fi a la dictadura de Salazar. No fou fins que l’exèrcit ocupà el carrer i les places de Portugal que el poble no es va atrevir a acompanyar-los i sumar-se a posar fi a una dictadura de quaranta-vuit anys.

Serà segurament per això que la via portuguesa de supervivència a la crisi econòmica i als dictats de l’austeritat, és una via de silenci, patiment i introspecció. Mentre l’ull mediàtic està situat a Grècia, al seu caos polític i al patiment de la societat grega, a Portugal la crisi està provocant uns estralls dignes de competir amb els que sofreix el país hel·lè. El govern de Pedro Passos Coelho no és rés més que l’ariet d’una maquinària acoblada a les fàbriques germàniques de la conca del Ruhr, coneguda pel sobrenom mediàtic de  “laTroika”.

Les visites de la Troika a Lisboa sempre venen acompanyades del titular habitual de que Portugal és l’alumne avantatjat del rigor i l’austeritat econòmica de la zona euro. Darrere aquest titular i aquest elogi enverinat s’amaga una caiguda del 3,8% del PIB i un esfondrament del poder adquisitiu de la classe mitjana acompanyada. D’un seguit de retallades en serveis socials i públics que fan que aquesta classe social es vegi abocada un empobriment lent però constant i que ha situat al govern portuguès entre la pressió de la Troika i la marea ciutadana que en els darrers dies ha sortit al carrer en les marxes més multitudinàries que ha conegut el país, d’ençà la caiguda de la dictadura.

La Revolució dels Clavells que va implicar la caiguda i deixar enrere una època en blanc i negre per obrir-se camí en la modernitat i el nou món que implicava Europa com a concepte i com a entitat política. Gairebé quaranta anys més tard, l’esperit de la Revolució dels clavells i el seu himne torna a escoltar-se pels carrers de Lisboa. Aquest cop per fer front a la soga al coll que ha acabat implicant pels països del sud d’Europa, especialment a Portugal, l’aposta per la política de contenció i austeritat i la imposició d’elevats interessos i condicions per fer front al retorn del deute. El cas portuguès és un exemple de manual en relació a la frustració existent respecte a les expectatives que generava el projecte de la Unió Europea i la crua realitat que implica formar part, ara per ara, del projecte europeu.

Fins al moment Alemanya no ha fet res més que elogiar la dedicació lusitana a l’hora d’aplicar contenció en la despesa pública i austeritat en els pressupostos. Uns pressupostos que han implantat el copagament sanitari, han dut al desballestament de l’escola pública i que han convertit a la societat portuguesa en ciutadans pobres d’un país encara més pobre. Portugal i Grècia són el conillet d’índies de la nova política neoliberal al servei de la deutocràcia i de la oligarquia financera. Estats dedicats en cos i ànima a la única funció de tornar els interessos draconians del deute públic i primers ministres que actuen com a gerents o consellers delegats de conselles d’administració. Submisos a la voluntat dels mercats financers i sords envers les demandes ciutadanes.

Les polítiques d’austeritat aplicades per la Troika a aquests països són, en primer lloc un acte de barbaritat inhumana i violència social, a més d’una bomba de rellotgeria social. Caldrà esperar fins a quin punt aguantarà la capacitat de sofriment de la població portuguesa i grega i fins a quin punt la classe política pot anar eliminant drets socials bàsics de primer ordre en un Estat del Benestar amb una aparent impunitat, sense que aquest còctel econòmic i social exploti.

Futbol fusterià

Peter Marlow, 1988. Magnum

Peter Marlow, 1988. Magnum

La derrota del Reial Madrid a Dortmund ha endolcit el tram final de la setmana. Sense els registres golejadors de Benzema i Higuaín, molt lluny dels de la temporada passada, la inspiració d’Özil (el dimecres enganxat a la banda) i l’encert de Cristiano, el Madrid d’aquesta temporada esdevé un equip planer i sense capacitat d’improvisar un altre guió diferent que el de fiar l’atzar en la màquina competitiva que és Cristiano i la visió de l’alemany, incapaç de sorprendre al rival en atac estàtic com es va poder veure el dimecres.

La derrota del Madrid a Dortmund pot actuar com un analgèsic però no pot fer perdre la visió panoràmica de la desfeta del Barça a Munich i sobretot de la manca de competitivitat que va mostrar l’equip en la que era la cita més important de l’any. Ja s’ensumava que l’equip arribava justet a la cita i es desconeixia quin seria el seu comportament al camp davant la piconadora bavaresa. Alguns confiaven en la competitivitat del Barça, que el rei d’Europa i el dictador futbolístic del darrer lustre no entregaria el seu ceptre sense plantar batalla. D’altres fiaven la reacció en les dues setmanes de descans que havien tingut els teòrics titulars, donant entrada a gent de refresc en els partits contra el Saragossa i el Llevant. I fins i tot, alguns tenien fe en les dues opcions. Finalment, ni una cosa ni l’altra.

M’atreviria a dir, passats ja tres dies i amb el cap fred, que el menys important, o millor dit el menys preocupant, del partit fou el resultat. Un resultat, que òbviament deixa a l’alçada de miracle esportiu el bitllet cap a Londres, però que sobretot va evidenciar l’esgotament físic de la plantilla i una capitulació futbolística als ulls de tota Europa. El rei va nu, devien pensar els bavaresos.

Des del xiulet inicial el Barça es va anar empetitint sense possibilitat de marcar el ritme del partit i ni tant sols posar en dificultats a la defensa alemanya. L’excessiva separació de les línies feien impossible la recuperació de pilotes i obligaven a Busquets a acudir al rescat d’una línia de quatre indefensa davant l’allau atacant. La manca d’un nou fixe o en el seu defecte algú que tirés diagonals per empènyer la defensa deu metres enrere i crear l’espai necessari perquè apareguessin Messi i Iniesta, va fer que el Barça no tingués cap mena de verticalitat i es va auto condemnar a realitzar un rondo al mig del camp sense cap intencionalitat ofensiva. El Barça no va parar de treure aigua de la barca en els 90 minuts que va durar el seu suplici.

El que es va veure el passat dimarts va ser que la possessió sense intencionalitat, sense tensió i sense un mínim sentit de verticalitat, és tant supèrflua com innòcua. El Barça va acabar el partit amb un 63% de possessió però amb quatre gols al sac i l’orgull ferit. “El model de joc del Barça no és discuteix, es desenvolupa.” Aquesta és una frase utilitzada sovint per Andoni Zubizarreta i a la vista dels fets, és moment d’aplicar-la i prendre decisions. Ja que el passat dimarts tots els culers, des de més amunt o més avall, vam caure del cavall; i totes les caigudes fan mal.

El Barça 2012-2013 ha competit bé la Lliga i en serà el just guanyador, però ha arribat a les semifinals de la Champions amb el ganxo posat, apretant les dents i tirant d’inèrcia guanyadora, en comptes de fer-ho en base a arguments futbolístics inapel·lables. Les quatre Copes d’Europa que ha guanyat el Barça les ha guanyat sent el millor equip i el que millor joc ha desplegat, sent-ne per tant el just guanyador. Mai ha resultat guanyador a base únicament d’èpica, patiment i remuntades.

Les dues proves més clarividents que alguna cosa no ha rutllat al llarg d’aquest any són dues. En primer lloc, la incapacitat del Barça de guanyar partits clau. Dels 11 partits clau d’aquesta temporada (2 de Supercopa d’Espanya, els dos de Lliga contra el Madrid, semifinals de Copa contra el Madrid, vuitens de la Champions, quarts de la Champions i el partit de semifinals) el Barça només n’ha guanyat dos: l’anada de la Supercopa d’Espanya a finals d’agost i la remuntada contra el Milan. I en segon lloc, enllaçant amb la remuntada contra el Milan, l’onze que aquella nit salta a la gespa és idèntic al que el 28 de maig de 2011 va maltractar al Manchester United a Wembley amb la única excepció d’Alba per Abidal, per obvis motius de salut. Cap de les incorporacions fetes des d’aleshores ha estat capaç de millorar l’equip de forma clara i evident. I el fet de disposar d’una plantilla curta d’efectius fa, per exemple, que s’acabi jugant el partit de dimarts amb un central amb poc més de 770 minuts de joc en tota la temporada o que Xavi, Busquets o Iniesta acumulin entre 3.600 i 3.900 minuts cadascun.

Mentrestant, tot just ara la premsa es fa ressò de la renovació que va patir el Bayern arran de la humiliació que li va infringir el Barça al 2009. D’aquell onze que va sortir maltractat del Camp Nou, només queden dos supervivents; Schweinsteiger i Ribéry. L’any següent el Bayern perdia la final contra l’Inter de Mourinho. De l’onze que va perdre la final, el passat dimarts 23 només es van tornar a calçar les botes quatre jugadors: Lahm, Schweinsteiger, Robben i Müller. Un clar exemple de la necessitat d’emprendre canvis amb la voluntat de mantenir el nivell.

Vistos els resultats i les prestacions d’enguany, es fa evident que el Barça necessitarà un rentat de cara i incorporacions per tornar a recuperar competitivitat i estar en disposició de reclamar el ceptre europeu que alguns avui li qüestionen, i amb raó. Queda per saber també quina serà la reacció d’una Junta Directiva que fins al moment ha fet de l’opacitat i les mitges veritats el pa de cada dia i que ha gestionat la bonança esportiva i la velocitat de creuer que duia el club. Cal esperar pel bé del club que la Junta i la direcció esportiva estiguin disposats i determinats a actuar. El pitjor risc davant el moment de prendre decisions és la inacció. És no prendre cap decisió. Perquè el futbol, com deia Joan Fuster amb la política, o el fas o te’l fan.

Crist amb la carabina al coll

Hugo Chávez

Les efemèrides sempre són un bona excusa per reactivar qualsevol activitat desatesa. Ahir precisament es complia un mes de la mort d’Hugo Chávez. Un dels personatges polítics més controvertits i carismàtics del poc que portem de s.XXI i que ha aixecat detractors i aduladors a parts iguals. Dins la pròpia Veneçuela com arreu del globus terraqui. La mort de Chávez ha aixecat un terrabastall mediàtic difícilment comparable a la mort de cap altre polític, potser hauríem de remontar-nos al magnicidi de Kennedy per trobar una comparació escaient en relació als rius de tinta que s’han escrit i a les hores d’emissió que ha ocupat el seu sepeli.

El cert però, és que estem davant d’un personatge històric de primera magnitud si es vol entendre el paper actual d’Amèrica Llatina en el món i sobretot pel que respecta a la conformació de noves vies d’implementació del socialisme i models econòmics alternatius al neoliberalisme. Qualsevol que vulgui analitzar la figura de Chávez o el seu llegat des d’un punt de vista eurocèntric serà millor que dediqui el seu temps a l’estudi literatura lituana o al domini i perfeccionament del flabiol.

Hugo Chávez accedeix al poder arran de la seva victòria a les eleccions presidencials de 1998, en un moment de fallida sistèmica del model econòmic neoliberal llatinoamericà fruit del consens de Washington i de les reiterades aplicacions de les receptes econòmiques dels Chicago Boys. Les quals van tenir el seu bateig polític en el Xile pinochetista amb la gran premisa que la liberalització econòmica conduiria, tard o d’hora, a la democratització política. Aquest seguit de receptes foren les que aplicaren una llarga de governants llationamericans dels anys setanta, vuitanta i noranta. Tots ells caracteritzats per una afinitat ideològica al neoliberalisme i una afinitat política i geopolítica cap als Estats Units. La llista de fallides econòmiques per seguir aquest dictats econòmics fa feredat. Començant per “l’efecto tequila” de Mèxic a principis dels vuitanta i acabant en el “corralito” argentí de principis de segle, passant per la hiperinflació veneçolana o brasilera o la crisi del deute extern llationamericà que també va arrassar al miracle xilè de Milton Friedman i els Chicago Boys. Un seguit de crisis econòmiques que fan que aquell període de la història llationamericana es conegui com a la dècada perduda pel que respecta a la historiografia econòmica.

A la dècada pèrduda dels vuitanta li segueix una nova agonia econòmica similar a la travessia del desert en forma de servilisme i dependència econòmica dels Estats Units i dels organismes internacionals com el FMI o la OMC per a aconseguir pal·liar els efectes de la crisi del deute extern i mirar de renegociar i aconseguir aplaçaments dels pagaments que havíen d’efetuar els països deutors. Un cop fracassada l’alternativa militar d’accés al poder, Chávez pren consciència de la necessitat de bastir una alternativa política a la imperant en la Veneçuela de l’agonia econòmica, capaç de de donar resposta a les necessitats econòmiques i socials que patia bona part de la població.

És en aquesta conjuntura regional en la que Chávez articula un discurs opositor a l’Imperialisme econòmic i polític dels Estats Units. El principal inconvenient amb  el que topa és que es tracta d’una oposició minoritària dintre la regió i orfena internacionalment parlant, ja que el que el referent al model econòmic neoliberal (la URSS) ja era cosa del passat i el model capitalista dels Estats Units era indiscutit arreu del món. I amb el segon agreujant que el referent geogràfic més proper a un model alternatiu al capitalista (Cuba) no era un model vàlid ni desitjable ja que té bona part de la seva base opositora a Miami; mentre que la oposició a l’incipient projecte de Chávez no és a l’exili sinó que és present i està incrustat en les estructures de poder i oligarquies econòmiques que havíen dominat totes els resorts de poder a Veneçuela des de finals de la II Guerra Mundial.

És per aquests seguit de motius que Chávez opta per la idea d’un socialisme adaptat a la realitat llationamericana i encunya el posteriorment conegut concepte del bolivarisme. L’orígen del concepte es troba en la reflexió escrita del que fou tutor i mentor de Simón Bolívar, Simón Rodríguez, que queda recollida en la seva obra Sociedades Americanas, editat el 1826: “La América española es original, originales han de ser sus instituciones y su gobierno, y originales sus medios de fundar uno y otro. O inventamos, o erramos.”

És a partir d’aquesta bàsica premisa “o inventamos, o erramos” que Chávez comença a bastir un socialisme adaptat fora dels clixès més hortodoxos i tradicionals del model cubà o soviètic i amb la voluntat de fer proper i entenedor el seu missatge i sobretot el seu contingut. Bona part de l’oposició al chavisme de fora de Veneçuela critica el seu populisme; la qual cosa resulta extremadament curiosa quan els mítings del que va ser el seu oponent en les darreres eleccions presidencials, Henrique Capriles són pràcticament idèntics en quan a la posada en escena, les formes i la retòrica que utilitzava Chávez. El que a ulls d’Europa és entès com una pràctica de la política populista i simiplista, en un país on la gran majoria de la població no disposa d’estudis primaris i l’accés a les fonts de coneixement (un dels ascensors socials de primer ordre) és un vedat de caça de les classes benestants, la comunicació directa, fàcil i senzilla esdevé una necessitat.

Chávez va aconseguir fer entrar en la vida política a les classes socials més baixes de Veneçuela, les quals paradoxalment eren el gruix de població més nombrós. I és degut a la irrupció d’aquesta part de la població en la vida política i el seu paper de conscienciació i d’empoderament pel que fa a la seva capacitat de presa de decisions i participació de la vida política i pública, que ha obligat als candidats opositors a haver de buscar necessàriament el suport electoral dintre d’aquestes classes socials per obtenir la victòria electoral. Queda pendent trobar en algun manual de ciència política una definició de populisme que inclogui el fet de fer partícep a una part de la societat dels assumptes publics i de la vida pública.

Els indicadors econòmics que pot oferir qualsevol organisme internacional evidencia les millores econòmiques i socials de Veneçuela sota el mandat de Chávez i deixa en ridícul qualsevol que pretengui discutir la seva obra de govern en base a l’ús dels indicadors macroeconòmics o socials. Chávez deixa també com a herència política una millor integració regional dels països llationamericans, conformant una nova geopolítica mundial de desobendiència i oposició al mandat polític i econòmic dels Estats Units. Als ulls de bona part de la població veneçolana que havia estat banejada i expulsada de la vida política i veien condemnada la seva existència a ser el graó mes feble i indefens de la societat estamental veneçolana, Chávez ha suposat la versió moderna, una reinvenció, del Crist amb una carabina al coll que tant bé va retratar Kapuściński en els seus viatges per Amèrica Llatina. Un abanderat de les classes oprimides contra els interessos oligàrquics a nivell nacional i enfrontat als interesos imperialistes i militars de la superpotència mundial pel que respecta a l’alineament internacional.

Ben cert és que Chávez deixa una obra inacabada. La revolució bolivariana que va emprendre té encara capítols per abordar com és la reducció de la violència que assola a tota Amèrica Llatina i amb especial virulència a Veneçuela, la diversificació de l’economia veneçolana per evitar una dependència excessiva del petroli i, últim però no menys important, l’abandonament de les polítiques de subsidi sense que això impliqui la pèrdua de conquestes socials per a la base de la piràmide social de Veneçuela i que han significat la pedra filosofal de l’èxit electoral de Chávez i la pervivència de la revolució bolivariana.

Els rius i el caràcter de les persones

Fransisca Harlijanto/National Geographic Photo Contest

La cultura xinesa és una cultura ancestral en els seus costums i sàvia degut al gran nombre d’escoles de pensament filosòfic al llarg de la seva mil·lenària història. Diu un proverbi xinès que “és més fàcil modificar el curs d’un riu que canviar el caràcter d’un home”. No sabem si els magistrats de l’Audiència Nacional, i especial Baltasar Garzón, eren conscients d’aquest proverbi el 26 d’agost de 2003, dia en que van decretar l’auto d’il·legalització de Batasuna, clausurant les seves seus socials, la seva pàgina web i prohibint qualsevol tipus d’activitat política que es fes en nom de la organització o persones integrants en aquella organització. Però el cert és que les dites són tant preuades per la seva manca de vigència i sentit.

Aquell dia bona part de l’alta judicatura espanyola i l’aparell polític i judicial de l’Estat creien que amb la il·legalització de Batasuna s’havia posat fil a l’agulla per a l’ofegament polític de l’esquerra abertzale. Un ofegament que seria lent però constant fruit del manteniment del conflicte armat i del desgast social que aquest comportava per a les seves bases, sense possibilitat, a més, de que l’esquerra abertzale disposés d’altaveus polítics a les institucions.

En el moment de l’execució de l’auto de l’Audiència Nacional, Batasuna disposava de representació parlamentària. A les eleccions de maig de 2001 Euskal Herritarrok va aconseguir 143.139 vots que es van traduir en set diputats (1 per Àlaba, 2 per Biscaia i 4 per Guipúscoa). Aquests resultats foren els pitjors mai registrats per l’esquerra abertzale. El context d’aquestes eleccions queda predefinit pel fracàs de les converses de pau del Govern Aznar amb ETA, el conseqüent trencament de la treva i l’alto al foc. l’avançament electoral anunciat per Juan José Ibarretxe i l’aposta del PNB de concórrer en coalició amb Eusko Alkartasuna per tal d’erigir-se com a pal de paller del nacionalisme basc. Euskal Herritarrok va perdre al voltant de 80.000 vots i la meitat dels seus diputats, en tenia 14 i entre d’altres aspectes era la força hegemònica a Guipuscoa.

Han passat gairebé deu anys, avui Arnaldo Otegi és el pres número 8719600510 en una cel·la de la presó de Logroño, Baltasar Garzón recorre el món donant conferències a cop de talonari un cop ha estat apartat de la judicatura i l’esquerra abertzale ha tornat amb més força que mai al parlament basc. Ha estat un període de deu anys en el que l’esquerra abertzale no sempre ha tingut la oportunitat de concórrer a la cita amb les urnes. Aquest joc del gat i la rata va tenir el seu punt àlgid en les eleccions al parlament basc de 2009, en la que la candidatura Demokrazia Hiru Milioi va ser il·legalitzada i els seus representats van demanar el vot nul per tal de manifestar el seu malestar amb l’operació judicial efectuada. El resultat d’aquelles eleccions no pot ser obviat si es vol conèixer les repercussions actuals dels resultats del passat diumenge així com comprendre què és el que ha passat en la política d’Euskal Herria en aquests tres anys.

La convocatòria electoral de 2009 va esdevenir una tupinada electoral en la que es va silenciar políticament una opció política. Els resultats foren una fotografia irreal de la societat basca amb 100.000 vots nuls, orfes de representació parlamentària i que haguessin significat set diputats per l’esquerra abertzale col·locant-la com a quarta força a la cambra basca. Aquest resultat però ofereix una doble lectura. En primer lloc, el fet de mobilitzar 100.000 persones per a emetre un vot nul i de càstig al sistema ha de ser vist com un èxit i com una voluntat d’aquesta part de la societat basca de no ser minortizada, marginada i exclosa del debat polític. El vot nul va suposar un 8,79% dels sufragis emesos.

En segon lloc però, aquest resultat indicava també una saturació per part de les bases de l’esquerra abertzale fruit de l’esgotament de la Declaració d’Anoeta i del fracàs de les converses de pau amb l’executiu Zapatero a finals de 2006. La represa de l’activitat armada va minvar les forces de les bases de l’esquerra abertzale i va allunyar la possibilitat d’un horitzó de pau que condugués a una normalització política ja que l’aparell de l’Estat es va mostrar inflexible amb l’esquerra abertzale a l’hora de presentar llistes per a les eleccions municipals de 2007 i les generals de 2008, aplicant la Llei de partits.

Així doncs i davant de l’esgotament de l’aposta política de la Declaració d’Anoeta, de l’esgotament de les bases davant la impossibilitat de poder canalitzar políticament les seves demandes i opcions polítiques; l’aposta de l’esquerra abertzale ha estat la de fer passos cap a una solució dialogada del conflicte i l’aposta per un full de ruta cap a la pau, acompanyada d’un procés de configuració d’un pol sobiranista i d’esquerres. El que s’aventurava com una cabriola massa complicada o era vist des de la Meseta enllà com el cant del signe de l’independentisme basc ha resultat en una plataforma electoral, EH Bildu, en la que han confluït partits com Eusko Alkartasuna, Aralar i Alternatiba (una escissió provinent del sector més basquista d’Ezker Batua) i que els ha portat a la consecució dels millors resultats de la història de l’esquerra abertzale a les eleccions municipals de 2011, les eleccions generals de 2011 i a les parlamentàries del passat dia 21 d’octubre, aconseguint 21 diputats i 286.000 vots.

El que evidencien els resultats del passat diumenge és una realitat tripartita a la Comunitat Autònoma Basca. En primer lloc, l’existència d’un bloc constitucionalista que ha rebut un sever correctiu fruit del pacte antinatural PSE-PP i del resultat hipertrofiat de les darreres eleccions conseqüència de la tupinada electoral. En segon lloc l’existència d’un centre dreta basquista, el PNB, en el que caurà la responsabilitat de la governabilitat d’Euskadi al mateix temps que aquesta força política reorienta el seu projecte polític i opta per una entesa amb l’estat, l’aposta per la independència o bé per una tercera via híbrida en la línia del Pla Ibarretxe I finalment el tercer bloc configurat per l’esquerra independentista basca aglutinada entorn EH Bildu i amb una implantació territorial cada cop més homogènia (a Àlaba i Biscaia ja són opcions plenament normalitzades), unes bases novament il·lusionades amb l’aposta estratègica realitzada i per la confiança electoral rebuda. Per a una lectura de qualitat i una anàlisi certera i acurada dels resultats recomano fer una visita a l’entrada que va escriure l’Àlex Maymó al respecte.

Uns fets que adoben la teoria de que encara l’esquerra abertzale encara té camp polític per recórrer. Malgrat el lleu retrocés sofert a Guipúscoa, EH Bildu es veu clarament beneficiada electoral i políticament en tres aspectes, que juntament amb desnvolupament del procès de pau i la fi del conflicte armat, ajudaran a la futura configuració de majories polítiques al país basc.

  1. Per la manca de violència que ha contribuït a eliminar el clivatge polític que tenia l’esquerra abertzale amb Aralar.
  2. Per l’escorament del PSE cap a postures eminentment constitucionalistes i d’agenda nacional compartida amb el PP per la qual cosa nombrosos sectors provinents d’Euskadiko Ezkerra que varen trobar en el PSE el seu reflex polític, han anat decantant-se per votar EH Bildu.
  3. Per l’esvaïment del fenomen EA. Una escissió del PNB, d’espectre ideològic de centre esquerra, encapçalada per la carismàtica figura de Carlos Garaikoetxea que no ha sabut trobar després del seu relleu un lideratge que aglutini la massa de votants i ajudi a consolidar aquest espai i que per tant, s’ha dividit entre votar al PNB o per Bildu.