Ahir vaig tenir la oportunitat de passar una nit diferent a les habituals de divendres. No tant en la rutina, sinó en la companyia ja que vaig poder retrobar-me amb alguns companys i companyes de la meva etapa escolar. Aquesta experiència, que en alguns casos pot resultar xocant o decebedora, em va produir una sensació de satisfacció personal i emocional al veure a aquelles persones amb les que has compartit classes, pupitres, hores de classe, hores de patis, malifetes, càstigs, alguna que altra baralla, algun encreuament de paraules fora de to;  com a persones felices, amb aspiracions, amb il·lusió per tirar endavant projectes i, el més important, ganes de tirar-los endavant. Segurament molts d’aquests projectes que ara tenen entre mans han canviat, s’han modificat, alguns han mort i d’altres nous han nascut. De ben segur que els projectes que tenen ara són diferents dels que duien, i dúiem, al sarró aquell juny de 2006 en el que vàrem acabar la selectivitat i ens llançàvem abocats a l’estiu i a la vida universitària que la aquell conill que és empaitat pel gos de caça. Però malgrat ser diferents, el més important segueix sent que tenim projectes.

Alguns d’ells han vist món, d’altres crec que seran persones d’èxit, ella està a punt d’acabar la carrera, aquest però es va equivocar a l’hora d’escollir la carrera, aquell de més allà és el que més ha canviat, l’altre segueix sent un adolescent que ara té 21 anys. L’altre ja no es veu amb el tal malgrat semblava que eren carn i ungla i l’altre de més a l’esquerra segueix tenint notícies d’aquella altra i d’aquell perquè es van veient per la facultat.

Aquesta mena d’actes, sense voler fer una excessiu exercici de nostàlgia, a vegades serveixen per recordar-te fins a quin punt podem arribar a ser esclaus de la quotidianitat i éssers de costums rutinàries i repetitives. Suposo que el sopar fou l’excusa per poder compartir una nit en la que retrobar algunes persones a les quals feia temps que no ens veiem i poder parlar de com ens van les coses i a què és el que ens dediquem ara. Sovint al sentir les notícies d’un o d’altre, et sorprèn ja que malgrat ell ho pugui veure normal, tu no t’imaginaves aquesta persona fent això o allò que t’està explicant com la cosa més normal i natural del món. Finalment la reflexió segueix sent la mateixa que en multitud d’altres coses en la que tot acaba reduït a una senzilla qüestió de caràcter i ganes, a debades però difícil de resoldre o saber-la combinar. Sembla que serà qüestió de cremar els diferents cicles de la vida, superar els entrebancs, madurar les derrotes, relativitzar els fracassos i saber-les veure com un bon vi que amb els anys ha madurat i t’ha fet com ets.

Avui els mitjans televisius han obert els seus telenotícies amb les declaracions del Conseller d’Economia, Antoni Castells, celebrant la nova postura adoptada pel govern i especialment pel Ministeri d’Economia, comandat per Elena Salgado, entorn a les negociacions pel finançament. Aquesta suposada etapa de desgel o “d’avenços significatius”, en paraules textuals d’Antoni Castells, s’emmarquen ja en la darrera etapa del llarg recorregut que ha tingut el finançament.

Ara és el moment de caixa o faixa, el 15 de juliol és una data improrrogable en la qual Catalunya signarà un acord de finançament mínimament digne que posi fi a l’espoli fiscal que pateix i intenti corregir l’escàndol que són les balances fiscals o bé Catalunya dirà prou i farà una plantada, d’aquelles que es recordaran, en el Consell de Política Fiscal i Financera.

Per tant, tot queda més obert, si cap encara, del que ho estava al 8 d’agost de 2008 (la primera data que va donar Zapatero per tancar el finançament). Els acostaments recents i l’encreuament de carantonyes que s’han fet el PSC i el PSOE aquests darrers dies no sabem si interpretar-los com un cop d’efecte de Zapatero en el que finalment ha agafat el toro per les banyes i decideix tancar la carpeta del finançament (sent conscient del mal tracte electoral que ha sofert a Catalunya en les eleccions europees); o com un darrer cop de teatre de la factoria Zapatero en el que tant a la Moncloa com a Nicaragua ja s’estigui treballant i cuinant un pre-pacte per vendre’l a la opinió pública com un acte de generositat de Zapatero envers la gran fermesa negociadora del PSC.

Declaracions recents com les de Miquel Iceta en les que auguren un finançament “super espectacular”, en paraules textuals seves, fan inclinar més a un servidor pel cop de teatre en comptes de la voluntat ferma i decidida per abordar un tema que s’ha postergat excessivament i ha passat factura a les institucions i als partits polítics de Catalunya. El final del laberint és pròxim i estic convençut que el Govern de la Generalitat no ha arribat fins aquí per tancar un mal acord, tanmateix la intromissió d’interessos partidistes pel part del PSOE i la no actuació del PSC per tal d’evitar-los poden tenir conseqüències devastadores en el si de la governabilitat de Catalunya.

Avui les pàgines de política estatal de la gran majoria de diaris es fan ressò de la deriva parlamentària del govern de Zapatero, mancat de suports estables i perdurables en el temps. La majoria simple del Grup Parlamentari Socialista no és suficient per tirar endavant els projectes de llei ni les reformes que el President del Govern té previstes o les que pertocarien fer per tal de mitigar els efectes de la crisis econòmica.

Aquest sense rumb del govern, del qual ja en vaig parlar fa uns quants dies, es va evidenciar un altre cop ahir. En el ple del Congrés, el ministre de Treball, José Corbacho, va haver de necessitar els vots de CiU per aprovar un paquet de mesures en matèria de política ocupacional contra la crisis amb la contraprestació cap als convergents que aquest paquet de mesures inclogués bona part de les seves propostes i que fos tramitat com a projecte de llei i no pas com a decret llei, com estava previst inicialment. Així ho recullen la gran majoria de diaris com l’Avui, El Público o El País

L’estratègia de CiU i el nou flirteig que s’està produint entre els socialistes espanyols i CiU revifat tot juts després de la famosa conferència d’Artur Mas “Aixecar Catalunya”, és una nova mostra de la capacitat camaleònica de Convergència i Unió sempre però, citant a  Duran, pel bé de l’estabilitat política estatal. Aquesta geometria variable i els amors i desamors entre Duran i Zapatero en el si de la Carrera de San Jerónimo recorda als versos de Sabina de la cançó “Y sin embargo…” quan Sabina (Zapatero) li jura i perjura a la seva estimada (Duran) que de sobres sap que ella és la primera i no menteix quan diu que per ella donaria la vida; malgrat en alguns moments estigues temptat de deixar-la.

Sembla ara per ara que Duran segueix pres d’amor (o d’interès) de Zapatero. La pregunta però es saber fins quan i canvi de què Duran i per extensió tota CiU faran de salvavides a Zapatero i el seu feble Govern

Els resultats electorals de les eleccions a Euskadi aboquen una passa més, si cap, a la societat basca a l’abisme de la incertesa i el desconcert. La distribució parlamentària que reflectirà el Parlament Basc durant la propera legislatura es caracteritzarà pel buit de l’esquerra abertzale i per la possibilitat, per primer cop, que un canvi de color polític a Ajuria Enea sigui possible, gràcies en part a aquest buit que l’esquerra abertzale s’ha vist obligada a deixar. No pretenc però, tornar a carregar les tintes contra l’adulteració de les eleccions de passat diumenge sinó que m’agradaria desgranar, al meu parer, quin és l’escenari post electoral que ens han deixat les eleccions del passat diumenge i coincidiran el panorama polític basc.

Amb aquest resultats, i més avui que s’ha confirmat la pèrdua del segons escó d’Eusko Alkartasuna en favor del PSE, sembla que el Patxi López farà el pas a optar a la Lehendakaritza ja que el tripartit basc més la incorporació d’Aralar no sumen els vots necessaris. Zapatero però, haurà de donar el seu vist i plau perquè el president del Govern no va gaire sobrat de suports com per escatimar el suport que ara per ara li dóna el PNB al Congrés. Tot això, les darreres notícies i esdeveniments semblen indicar que un pacte PSE-PP investirà a Patxi López com al primer Lehendakari del PSE independentment ja del que faci el diputat de UPyD.

Aquesta alternança vista en clau democràtica és sana. El PNB porta des de la restauració de l’autogovern basc instal·lat a Ajuria Enea i per una mera qüestió d’higiene i transparència el canvi pot ser vist com quelcom positiu. Malauradament però, aquest pacte a nivell polític, em porta creure que Patxi López està signant la seva defunció política ja que s’està llençant en braços d’un PP que li farà l’abraçada de l’ós i li dificultarà i condicionarà a posteriori qualsevol acte d’acostament a postures d’enteniment durant tota la legislatura amb la que serà la primera i destacada força de l’oposició (la següent només tindrà 4 escons), el PNB.

López governarà en contra de la majoria social imperant al País Basc i amb un sector de la població basca amb una àmplia capacitat de mobilització que sense necessitat de baixar de l’autobús ha obtingut 101.000 i escaig vots que sense la il·legalització de D3M hagués obtingut 7 diputats variant així la configuració parlamentària subsegüent i hagués obert un altre ventall de combinacions i possibilitats en quan a pactes.

La pilota rebotarà amb més i més força en el frontó que és la política basca durant els propers quatre anys. Malgrat sembli que el clímax hagin estat les eleccions, aquestes només han estat l’escalfament de la disputa que seran aquest quatre anys amb el panorama que es dibuixa.

El futur polític del País Basc es decidirà el proper  1 de març en unes eleccions on per primer cop l’esquerra abertzale no podrà participar-hi. La manca d’higiene i qualitat democràtica imperant a l’Estat espanyol s’ha tornat a posar de manifest per darrer cop, i ara amb les eleccions basques més ajustades i incertes vistes fins el moment.

Ibarretxe, al capdavant del nacionalisme basc conservador, es presenta a la reelecció amb el cartell de candidat sobiranista malgrat les dissensions internes que darrerament han ocorregut al si del PNB, com la relliscada en les declaracions d’Urkullu. El gran rival a les urnes del, fins avui, hegemònic PNB serà el PSE. Els socialistes bascos esperen sumar suficient vots per evitar una reedició del tripartit basc i forçar així un canvi en l’escenari polític basc que comportaria l’aparició del PSE en primer pla com a contra pes del PNB. Les enquestes darrerament publicades els hi són favorables i el candidat Patxi López desperta molt menys vot negatiu que l’actual Lehendakari Ibarretxe, la qual cosa en el cas d’una màxima bipolarització de la campanya, cosa que dubto li seria, favorable.

En segona línia però segurament amb molt més pes mediàtic que els socialistes bascos, es situa el Partit Popular basc que sembla haver-se recuperat amb un temps rècord (cosa de la proximitat de les eleccions indubtablement) de la marxa de la que havia estat el buc insígnia del nacionalisme espanyol al País Basc durant la dècada dels 90 i bona part de la primera del s. XXI, María San Gil. Aquesta, molt propera al sector dur del PP d’Aznar, Aguirre i Mayor Oreja entre d’altres, va abandonar el vaixell degut a les seves desavinences amb Mariano Rajoy durant la redacció de la ponència del Congrés Nacional dels Populars. El nou candidat Antonio Basagoiti es presenta com a únic garant que la seva força serà la única que no deixarà la Lehendakaritza en mans del nacionalisme basc. És a dir, discurs de cara a la parròquia sense voluntat d’eixamplar l’espectre electoral i que per tant corre el perill de sofrir una fuga de vots per l’esquerra davant el creixement del PSE i per l’extrema dreta més espanyolista ja que UPyD també concorrerà a les eleccions i està al llindar, sembla, d’obtenir un escó per Àlaba.

Els amics d’Eusko Alkartasuna han decidit presentar-se en solitari trencant així la coalició amb el PNB. Els sondejos els són favorables ja que els hi atorguen la mateixa representació parlamentària que amb la coalició junt el PNB, 3-4 diputats. La qual cosa, combinada amb que Aralar augmentaria lleument la seva representació parlamentària, fa que el buit que deixarà l’Esquerra Abertzale (9 diputats en les darrers eleccions) l’ocupi gairebé tot el PSE.

En les festes d’aniversari dels marrecs, sempre hi ha algun nen o nena que comença a plorar, segurament perquè les cosa no li acaba de fer el pes. Aquest nano avui, segurament seria l’esquerra abertzale. Diuen que les eleccions són la festa de la democràcia, en les properes de l’1 de març la festa serà incompleta ja que s’ha decidit que un sector prou representatiu de la societat basca no té possibilitat a sentir-se representada. Això és una mala notícia pels demòcrates i un motiu més per creure que qualsevol projecte amb l’Estat espanyol ens porta a un carreró sense sortida.

Franco Battiato (Catania, 1945) és un home polifacètic. Ha tocat diverses tecles del piano de la creativitat: cantautor, director de cine i cantant. Tasca en la que va obtenir més èxits i reconeixements. La seva carrera musical tingué cert ressò al llarg de la dècada dels 80 (dècada també marcada per la recessió econòmica i l’auge del neoliberalisme), el punt àlgid de la seva carrera fou la representació d’Itàlia a l’avui decadent Fetival d’Eurovisió de 1984. Un dels seus èxits fou una cançó cantada en castellà i titulada Centro de gravedad permanente. Una cançó farcida de referències surrealistes i oníriques en les que Battiato demana trobar, segons paraules textuals  seves, un centre de gravetat permanent que no li fes canviar les idees sobre les persones i les coses.

Aquest prec de Battiato ha estat el leit motiv del Fòrum Econòmic Mundial que es celebra any rere any a Davos. El Fòrum de Davos, think tank per excel·lència del pensament neoliberal i iot insígnia del lliure mercat, va tancar el passat diumenge la trobada d’enguany que duia com a lema: Repensant la postcrisi o el que el seu zeitgeist interpretaria com un crit semblant a Socors, ens enfonsem! El lema, no deixa de ser un manifest d’intencions davant les turbulències econòmiques que estant arrossegant Europa i als EUA a la recessió econòmica. La trobada d’aquest any ha estat marcada pel pessimisme degut a la incredulitat que ha causat veure com els dogmes del lliure mercat, la mà invisible i de l’estabilització automàtica de la demanda han caigut per terra abocant-nos a un precipici del qual ens costa veure quan tocarem fons. Entre les grans conclusions adoptades hi destaca el consens general a l’hora d’afirmar que, en cas d’allargar-se o agreujar-se la crisi econòmica actual, podria haver-hi greus conflictes socials. Llàstima però, que hagi estat necessari muntar aquest circ per obtenir aquesta conclusió, fàcilment assolible en una conversa de cafè en un bar de qualsevol cantonada.

El bany de realitat que ha suposat per als seus participants, alguns d’ells considerants gurus del lliure mercat, l’edició d’enguany no ha aconseguit despertar el sentiment de culpa (la qual cosa costaria de pensar veient les nòmines i honoraris de bona part dels participants) però sí que ha contribuït a edificar un acord tàcit entre tots els ponents, de la necessitat de trobar un consens, unes mínimes regles de joc per tal d’evitar una nova desregularització mercantil que ens torni a abocar a una hecatombe econòmica a escala mundial. Tal i com deia el bo de Battiato en la cançó, un centre de gravetat permanent que no faci canviar les idees sobre les persones i les coses. És a dir, buscar un punt d’equilibri per evitar la crisi però que a la vegada segueixi mantenint i legitimant l’actual model de creixement econòmic neoliberal en comptes potser, d’entonar el mea culpa, reconèixer els errors comesos i fer un viratge de postulats que aposti cap al creixement global sostenible, peça clau que dotarà de contingut i sentit l’Estat Social i del benestar del segle XXI.

En conclusió, ens estem enfonsant i per tant és necessari canviar-ho tot perquè res canviï i ens seguim enfonsant els que remem, cada cop més ràpid i sense sentit, a l’interior de les galeres del sistema neoliberal. La única cosa destacable, a part de la brillantíssima conclusió entorn al futurible malestar social que es pot generar, fou que Battiato i el seu centre de gravetat permanent tornaren a ser l’epicentre vint anys després d’aquesta cançó, vint anys després de la primera crisi del model neoliberal. Ningú el va veure, però ell hi era. Per tant: Battiato 1 – Davos 0.

Segurament, la gran majoria de nosaltres ens imaginaríem Colòmbia com un dels països més benestants de l’Amèrica Llatina comparat amb la resta de països de la regió, és així. Potser també ens atreviríem a dir que té un indicadors socioeconòmics força elevats, també és cert. I ja estirant, alguns afirmarien que és un país amb uns nivells de recursos naturals i matèries primeres elevadíssim. Doncs també encertaríem. Colòmbia però, és el país protagonista d’un dels conflictes armats més mediàtics del segle XXI. L’enquistament de 45 anys de violència produïda entre el xoc de l’exèrcit de les FARC amb la maquinària d’Estat colombiana s’ha anat cobrat moltes vides de persones innocents i està deixant una herència social difícil de superar arrel del constant enfrontament entre persones d’una mateixa comunitat.

És aquest enquistament de la violència i perpetuació del conflicte que ha fet que sorgeixin, al llarg dels darrers anys, plataformes a favor de la pau a través del diàleg i la negociació. Curiosament, el mateix enquistament de la violència i perpetuació del conflicte és el que també ha fet que el Govern colombià, de la mà d’Álvaro Uribe, estableixi mitjançant distincions molt fines i arbitràries la distinció entre una persona lliure de càrrecs i un terrorista. La distinció ve a ser el suport incondicional al govern i la renúncia a poder plantejar un escenari alternatiu de solució al conflicte. Això, ha portat a la criminalització de bona part d’aquests moviments i a la seva repressió gràcies a grups paramilitars que actuen al marge de la llei i amb total connivència amb els poders fàctics mitjançant el finançament que aquests mateixos li proporcionen, considerant-los terroristes i còmplices de les FARC.

Una d’aquestes plataformes cíviques a favor del diàleg i la negociació que ha pres renom i està dotada de gran capacitat organitzativa arreu del Colòmbia és la FEU (Federación de Estudiantes  Universitarios). Ahir al vespre, vaig tenir la oportunitat de xerrar, juntament amb la Gemma Lago (secretària de política institucional de les JERC) i en Marc Puig (secretari de relacions internacionals de les JERC) amb en David Flórez, el Secretari General de la FEU. El David (1987) em va semblar una persona excessivament madura i molt curtida per tenir només 21 anys. Ell, com molts altres dirigents sindicals ha hagut de marxar durant aquest període de vacances perquè és en aquesta època quan es produeixen el major nombre de detencions il·legals i els majors abusos de poder i persecucions policials per part de l’Estat colombià. El David està amenaçat de mort pels paramilitars, amb els quals ha de conviure diàriament en espais com la universitat, un espai més on la FEU desenvolupa el seu projecte polític. I dic un espai més perquè si una cosa em va cridar l’atenció fou la gran varietat de registres i la gran quantitat de temàtiques i problemàtiques en les que la FEU hi està ficada i que intenta aportar solucions de progrés. El David diu que són un sindicat, però segurament aquí una organització com aquesta traspassaria la frontera organitzativa d’un sindicat per esdevenir una plataforma  política multisectorial.

Colòmbia segurament és un país aïllat dels focus de la nova esquerra llatinoamericana de Bolívia, Veneçuela o Brasil. Però és un país a primera línia mediàtica en quan al conflicte armat que sumat a l’ebullició d’idees i de moviments socials  fa que el Govern d’Uribe quedi en fora de joc i opti per tornar-se a legitimar en la seva estratègia mitjançant l’eliminació de les persones que s’interposen en la seva veritat única basada en el neoliberalisme salvatge i la constant desregularització de mercats, provocant així un gap socieconòmic entre classes.

La partida d’escacs a Colòmbia s’ha reprès, en David, la FEU i molts com ell juguen amb negres i no tenen la iniciativa. Però ell, malgrat tot, ahir no perdia el somriure, i això és, de ben segur, el que més mal li fa a Uribe.

Diu un proverbi africà: Si vols anar ràpid millor que vagis sol, en canvi si prefereixes arribar lluny és molt millor anar acompanyat.

Aquest proverbi és el que ha intentat incomplir al peu de la lletra el president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero. Entre ahir i avui es van donar a conèixer les audiències (share en llenguatge postmodern) de televisió del dilluns. Zapatero era el plat estrella de la graella de programació al Tengo una pregunta para usted, de TVE. Un programa que, d’altra banda, em desperta simpaties i desconfiances per igual, ja que per un costat trobo bé acostar la política i els polítics als ciutadans i a la opinió pública amb el mètode pregunta-resposta que és força àgil i exigeix un elevat grau d’implicació per part del polític. Però d’altra banda a vegades pot navegar en els oceans de la demagògia un terreny molt relliscós i que malauradament ha servit molts cops d’adob i fertilitzant en algunes victòries electorals.

Tornant al que ens interesa, les audiències. Veiem que Zapatero va complir amb escreix pel que respecta a  cridar l’atenció de la seva ciutadania. Un 30,5% d’audiència és un gran resultat en els temps que corren i amb la gran competitivitat televisiva que hi ha. Ara bé, a Catalunya  Zapatero i les preguntes no van aconseguir fer trempar als teleespectadors de Catalunya. Tengo una pregunta para usted va assolir només un 17% de quota de pantalla. Gairebé la meitat que a l’Estat espanyol. Els catalans i catalanes van preferir veure CSI (sèrie rara on les hi hagi) o els ja familiars Inieste i Keite de Crackòvia seguit de les aburridíssimes i inversemblants aventures i desventures de la Teresa Clarís a Ventdelplà.

La victòria de Zapatero en les darreres eleccions generals es fonamenta en una agitació màxima de la por envers al Partit Popular en comptes de la proposta d’un projecte de futur. A tall d’exemple, es poden mencionar propostes estrella de campanya socialista que han quedat dipositades en les golfes del Govern com els 400€ o el Pla d’ajudes d’accés a l’habitatge de l’aleshores flamant ministre d’habitatge Carme Chacón. El que li està passat a Zapatero és el que et passa que arrives a un lloc no pas pels teus mèrits sinó pels demèrits dels altres i a més a més sense tenir un projecte de futur. Un cop et passa això, o navegues en les aigües de l’apatia o la teva activitat diària es converteix en el Dragon Khan. Ara per ara, ZP ha optat per l’apatia. L’apatia a l’hora de gestionar la crisi econòmica, l’apatia a l’hora d’intentar posar fil a l’agulla a reformes tant urgents i necessàries com la del Senat o el sistema de finançament. Tota aquesta gran mostra d’inactivitat ha tingut les seves repercussions i Catalunya ja n’està cansada d’aquesta farandula i dels successius enganys de Zapatero que ha passat del ja famós i graciós “Apoyaré….” a un estat d’auto complaença molt similar al España va bien d’Aznar. Prova d’això és el càstig del 17% d’audiència

Encara no ha passat ni un any de les eleccions generals i Zapatero segueix estant sol, aïllant i orfe de suports polítics a la cambra baixa o estratègics, a l’espera de senyals de vida de CiU, en quan a reformes estructurals com el finançament. Reprenent el proverbi Africà, Zapatero ha anat massa ràpid i massa sol per arribar lluny. O bé per la seva impaciència o per no trobar els companys de viatge adequats. La manca d’iniciativa política és evident davant un horitzó econòmic horrorós i l’aparent inactivitat del Govern. És trist dir-ho, però el més interessant d’aquest més de gener pel que a la política espanyola respecta, ha estat l’assumpte d’espionatge a la cúpula del PP (i el que durarà) i el reportatge fotogràfic de Soraya. Com molt be deien els cartells promocionals del turisme a Espanya durant el Franquisme: Spain is different

L’ecosistema del futbol és un lloc inhòspit i ple de sorpreses per a una persona no habituada a veure futbol, habitat per una gran varietat d’animals. Per exemple el tauró i la formiga soldat. El tauró és un animal agressiu, ràpid i despietat amb els seus rivals. Acostuma a destrossar les seves presses i les empassa ràpidament. A la mínima que olora sang se li dilaten les pupil·les, aguditza l’oïda i es predisposa a atacar la seva pressa. D’altra banda la formiga soldat, malgrat ser un animal de proporcions microscòpiques comparades amb el tauró i amb la resta dels animals; són disciplinades i elles soles aixequen formiguers de diversos metres d’alçada i durs com la pedra. El seu sistema de protecció es basa en el col·lectiu una formiga sola, sense la resta, no és res.

Això és el que vàrem veure ahir a l’Estadi Olímpic Lluís Companys. Una mostra de que en  l’ecosistema del futbol i la jungla que és cada partit, tot és possible. Ahir a la nit de Montjuïc el Barça, un tauró blanc depredador per excel·lència, segurament l’animal més temut de l’ecosistema futbolístic europeu es va trobar a  l’altre meitat del camp un equip tocat i enfonsat. Més depriment que molts decorats de les pel·lícules de Tim Burton, que de la mà d’un estrenat Pochettino es va transformar en un exèrcit de formigues treballadores i disciplinades. L’aficionat perico convindrà amb mi que ahir l’Espanyol va jugar el partit més seriós de la temporada a nivell defensiu i pel que respecta al rigor tàctic. Pochettino va mig superat la papereta ja que va saber aixecar la moral del seu equip i aquest va lluitar fins al xiulet final, malgrat la diferència de forces. Queda per veure però, com respondrà l’equip el diumenge en l’autèntica final contra el Valladolid. És a la Lliga on l’Espanyol s’hi juga les garrofes. El que està clar és que l’Espanyol jugant com ho va fer ahir, lluitant cada pilota dividida, amb ordre, amb pressió al mig del camp i recuperant pilotes, és candidat a salvar-se.

Després d’una primera part en la que el Barça ens va oferir més aviat poquetes coses de les ens ha ofert fins ara i en la que l’Espanyol ens va obsequiar amb poques idees amb la pilota als peus (una altre de les tasques pendents del nou entrenador perico), però va mostrar el seu amor propi i orgull enfront un Barça que va sortir fred i no es va sentir còmode durant tota la primera part degut a la insistent pressió perica; la segona part va parir un canvi de guió. La bèstia començà a despertar. L’Espanyol va acusar la intensa pressió i el desgast físic fet durant els primers quaranta-cinc minuts i l’efecte gasosa era més que evident. La pressió defensiva es traslladava ja a camp propi, un cop el Barça disposava de la pilota a la línia de tres quarts. Fou llavors quan Guardiola olorà la sang del seu rival. Creia que havia arrivat el moment de donar l’estocada. El tècnic blaugrana va fer saltar al camp al Mariscal de camp Xavi per aconseguir més rapidesa en la circul·lació de pilota i seguidament al millor jugador del món, Leo Messi. Desequilibrant per si sol.

A mesura que l’Espanyol es quedava sense gas, Guardiola veia més pròxim culminar la seva obra. El partit estava prou madur, l’Espanyol no tenia el gas suficient per tractar de tu a tu al Barça, de tal manera que Guardiola volia finiquitar el derby amb una mica més de rapidesa i idees amb la pilota als peus i dues galopades de Messi.

Tanmateix, l’obra quedà inacabada. L’exercit de formigues que va formar ahir l’Espanyol, va guarir-se en el seu formiguer i va saber aguantar el resultat a base d’ordre defensiu i no complicar-se la vida en defensa. La jugada els hi va sortir bé, ja que l’empat a zero, més enllà de deixar l’eliminatòria oberta, era una injecció de moral per l’equip perico i un alè d’esperança pel seu aficionat en veure un equip amb una actitud completament diferent a la vista fins ara. Per la banda culer, poques coses a destacar a part de la fallida del plantejament de Guardiola al minut 10. Amb la lesió de Márquez el Barça no va poder donar sortida al joc des de darrera i es carregava aquest pes en un mig del camp amb Guddy, Sergio i Keita certament coix per realitzar ahir aquella tasca degut a la intensa pressió perica. A més, se li hauria de recordar per enèsim cop a Hleb, que el Barça juga ràpid i vertical per la qual cosa la seva tècnica i rapidesa serien una arma letal si no abuses de la conducció de pilota.

Resultat: empat tècnic. El tauró blanc no va poder mossegar la seva pressa ja que les formigues soldat es van guarir i defensar bé a casa seva. És curiós com dos animals de naturalesa i hàbitats tant diferents com un tauró i les formigues es poden trobar i oferir, si més no, un partit entretingut. El Camp Nou decidirà, caldrà veure però, si el diumenge l’Espanyol torna a ser un exèrcit de formigues soldat disciplinat i treballador on el col·lectiu ho és tot o l’exèrcit de Pancho Villa on tothom fa la guerra pel seu cantó.

Obrim el primer post de l’any 2009 amb una recomanació literària. Historias del calcio d’Enric Gonzàlez, publicat per l’editorial RBA és un compendi dels articles publicats per aquest periodista durant els aproximadament quatre anys que residí a Roma com a corresponsal a Itàlia del diari El País. En aquest el llibre de 234 pàgines Gonzàlez recopila els seus 4 anys d’articulista a ala columna de la secció d’esports anomenada tal i com es titula el llibre.

Es tracta d’articles breus, molt fàcils de llegir amb gran ritme i llenguatge pla i directe que destil·len una gran passió pel futbol i que descriu a la perfecció les glòries i misèries d’una societat, com la italiana, boja pel futbol i anímicament bipolar; que pot passar de l’èxtasi a la depressió un no res. Només d’un país com Itàlia, turmentat pel seus propis monstres i esclau de tots les seves victòries podia sortir una gran compilació d’articles.

La única pega que li trobo és que l’autor, Enric González, és de l’Espanyol.