Avui trenco el silenci al qual m’havia vist obligat a mantenir degut als meus compromisos laborals, personals i polítics. El darrer post data del 2 d’octubre, en el marc del Debat d’orientació de Política General celebrat al parlament de Catalunya. Diverses anades i vingudes de l’actualitat política s’han anat succeint, algunes de les quals han sacsejant alguna que altra ment que hivernava plàcidament en els llimbs de l’oasi català, com el famós cas Pretòria que ha valgut crítiques al jutge-vedette Baltasar Garzón per part de molts d’aquells que no van gosar ni obrir boca quan el mateix Garzón instruïa un procés de depuració política en tota regla a l’independentisme català a l’any 92.

Tanmateix si alguna cosa segueix igual que el passat 2 d’octubre és la constant amenaça d’una imminent sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Avui però dotze rotatives catalanes, en un gest sense precedent, han publicat una editorial conjuntat titulada La dignitat de Catalunya, en la que es crítica la inoperància i manca d’agilitat per part del Tribunal Constitucional per donar resposta al recurs d’inconstitucionalitat presentat ja farà més de tres anys, i la conseqüent manca d’enteniment i encaix de Catalunya amb l’estat espanyol.

Més enllà de l’excepcionalitat que suposa (i ho vull ressaltar perquè m’agrada i crec que dignifica la premsa escrita del nostre país) aquest fet, no hi trobem res de paranormal ni noticiable. Celebro iniciatives d’aquest caire, tanmateix crec que la dignitat de Catalunya s’ha de defensar i l’hem de defensar tothom dia a dia. Arriba, fins i tot, a tenir un to grotesc que tot just ara es recordi que dels dotze membres del Tribunal Constitucional, un està mort, un altre està recusat del cas i quatre més estan fora de mandat (segueixen sent membres degut a la incapacitat dels dos grans partits estatals a arribar a cap pacte de renovació del Tribunal) i per tant, només sis dels actuals dotze membres poden emetre el seu vot com a membres de ple dret.

Algunes persones llegint l’editorial d’avui hauran descobert la sopa d’all. D’altres hauran vist caure la bena dels seus ulls i un altre grup, entre els que m’identifico, celebrem tot i el retard i la sorpresa i desencís que hagi pogut causar a eterminats autonomistes, aquestes veritats com punys que desgranen les editorials de les rotatives catalanes.

El projecte amb Espanya ja estava, fa temps, en una via morta i unidireccional, amb un únic trajecte, punt de sortida i punt d’arribada: Madrid. Un epicentre des del qual s’administren la resta de territoris de l’estat al més pur estil jacobi. Espanya és un estat, en gran mesura segrestat emocionalment per l’anomenat esperit de la transició. Un esperit que, sens dubte, va ajudar a fer passes cap a la democràcia però que també va comportar tirar de fre de mà en determinades ocasions i emmarcar i delimitar l’Estat sense marge possible a millor o replantejament de les relacions entre els diferents nivells de poder. És per això que més enllà de la Franja la Constitució és entesa com una llei de punt i final (la pau política entre els franquistes, els tardodemocràtes i la oposició al règim) que no pas com una llei d’inici i de punt de partida d’un nou marc de relacions que haurien de ser els trenta anys que li han vingut al darrera.

Vist en perspectiva, sembla que aquests darrers tres anys, el procés estatutari ha servit per veure com el propi sistema institucional de l’Estat i el marc de relacions de l’estat amb els seus territoris es curtcircuita i salta pels aires amb la simple redacció d’un Estatut, el qual ja va ser ribotat , en paraules d’Alfonso Guerra, i rebaixat, en paraules meves i de molts altres, per Zapatero, Mas i Duran.

En fi, veure per creure. Ja tenen raó aquells que deien Spain is different.

El futbol és un joc d’errades. Si un jugador de bàsquet encistella un tir de quatre, és dolent. En canvi si un davanter anota un gol de cada quatre xuts, estem parlant d’un autèntic crack i d’un depredador de l’àrea. Tot i ser un esport d’errades, en el futbol hi té cabuda tothom, des de virtuosos de la pilota com Messi, directors d’orquestra com Xavi, jugadors de dibuixos animats com Romàrio, autèntiques bèsties físiques com Cristiano Ronaldo i, malauradament, també autèntics barruers com és el cas de Wellington tal i com la culerada varem poder comprovar el passat dissabte.

Tanmateix si em de parlar de jugadors barruers, Wellington queda reduït a un simple aficionat. Aquest ecosistema del futbol està habitat per autèntics depredadors, les botes dels quals han acariciat els turmells més cars del món del futbol. Un dels més destacats fou Roy Keane, el capità irlandès del Manchester United va imposar al llarg de dotze anys la seva llei al mig del camp. Pocs van ser els que es van escapar de les seves carícies; a destacar l’entrada que li va costar la carrera a Alf Inge Haaland en un derbi de la ciutat de Manchester. Tanmateix, el més dur entre els durs, el jugador més barroer que ha donat el futbol, també prové de la inesgotable cantera futbolística de les illes britàniques i té un història peculiar tant dins com a fora del camp. Ens referim a Vinnie Jones.

Vinnie Jones (Watford, 1965) ocupa el segon lloc dels jugadors més expulsats de la història de la Premier League amb dotze expulsions. El líder és Roy Keane amb tretze; cal tenir present que Keane va jugar 14 anys a la Premier i Jones només 7, en el cas que Jones hagués jugat els mateixos anys a la Premier que l’irlandès, hagués fet miques el seu rècord. Tot i això, Jones és el líder absolut en quan a expulsions en la història de la lliga anglesa (comptabilitzant la Premier League i la First Division) i el jugador que més cartolines grogues ha vist.

La carrera futbolística de Jones transcorre entre el 1986 i el 1998 i a cavall entre la Premier League i la First Division. Va defensar la samarreta de Wimbledon (en dues ocasions), Leeds, Sheffiel United, Chelsea i el Queens Park Rangers sumant un total de 386 partits de futbol com a professional a més de 9 internacionalitats per Gal·les i una FA Cup l’any 1988 amb el Wimbledon. Aquell equip, fou batejat per la premsa anglesa com “Crazy Gang” (banda de bojos) degut a la gran quantitat d’amants de la segada i la coça al turmell que vestien cada diumenge la mateixa samarreta. Jones, conegut com “la destral” passarà a la posteritat del barroerisme futbolístic degut a una instantània en la que surt marcant “ben de prop” a Paul Gascoigne. Entre d’altres distincions figura com el jugador amonestat més ràpidament, quatre segons, i com el jugador amb més sancions per antiesportivitat i comportament violent. La Destral, també ens deixa com a herència futbolística una frase lapidària: Guanyar no és el més important sempre i quan guanyis. Tota una declaració d’intencions.

Un cop retirat del futbol, podem dir que Jones s’ha buscat bé la vida. Ara és actor, els papers de tipus dur i home dolent li encaixen a la perfecció i ja ha protagonitzat ja una trentena de pel·lícules i sèries de televisió, algunes amb cert èxit o reconeixement com Lock & Stock, Snatch o X-Men 3.

Avui fa tot just quatre anys que el Parlament de Catalunya aprovava l’Estatut de Catalunya en una sessió plenària maratoniana repleta de simbolisme i emotivitat. El nou Estatut de Catalunya era la cirereta del pastís a la setena legislatura, la primera amb una majoria d’esquerres i catalanista encapçalada per Pasqual Maragall. L’Estatut que s’aprovava aleshores pretenia arribar fins al límit constitucional vigent des de 1978 i aprofundir en l’autogovern de Catalunya i garantir el blindatge de tot tipus competències.

Quatre anys després, el 30 de setembre de 2009, es debat en el Parlament de Catalunya el Debat d’Orientació de Política General. Alguns actors que van protagonitzar l’episodi de fa quatre anys amb l’Estatut estan retirats, és el cas de Maragall o Josep Piqué, d’altres apuren el seus dies com a primeres espases abans de passar a ser secundaris de luxe (Saura i Carod), mentre que alguns com Montilla i Puigcercós són nous en aquesta trama. Només Artur Mas segueix amb el mateix paper que fa quatre anys. De la mateixa manera que la gran majoria de cares de primera línia de la política catalana han canviat, també ho ha fet la situació política a Catalunya.

A l’any 2006 i anteriors, a Catalunya i a l’estat espanyol s’hi obria pas una nova etapa política encapçalada amb el segell socialista tant a Plaça Sant Jaume (en aquest cas acompanyat per republicans i ecosocialistes) com al Palau de la Moncloa. El tripartit amb Maragall al capdavant posaven fi a vint-i-tres anys de govern monocolor convergent a la Generalitat i Zapatero guanyava fàcilment i contra pronòstic les eleccions generals finiquitant així a la majoria absoluta del PP. Aleshores existia un consens pràcticament unànime, en el que també s’hi va sumar el independentisme, per tal d’iniciar una reforma de l’arquitectura institucional i donar una passa més en el procés autonòmic. Fruit d’això va ser el llarg part del que avui és la Llei Orgànica 6/2006 de 19 de juliol. O el que la gran majoria de gent coneix com l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006.

El problema fou que cert sectors centralistes van entendre el concepte “una passa més en el procés autonòmic” com la necessitat de disposar d’una llei de punt i final per tal de donar per tancat d’una vegada per totes el conflicte autonòmic vigent a l’estat durant més de trenta anys; mentre que el catalanisme polític l’entengué com una passa endavant per tal d’explorar els límits constitucionals, els quals s’havien mantingut verges i inexplorats des de 1978. Finalment però, quan va arribar el moment de caixa o faixa la dreta sucursalista catalana va cedir davant la pressió del lobby empresarial català per tal de tancar l’afer estatutari, facilitant així una rebaixa considerable de les aspiracions inicials d’aquell Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya un dia com avui farà quatre anys.

Els fets compresos entre el 30 de setembre de 2005 i el de enguany són força coneguts i han estat àmpliament comentats i analitzats. L’Estatut encara està pendent de la sentència del Tribunal Constitucional i tal i com es diu en anglès, the party is over. Sí, la festa s’ha acabat, ja no queda res d’aquell tarannà positiu, empenta i ganes de voler remodelar l’arquitectura institucional i l’estat de les autonomies. Els aires renovadors que bufaven per Moncloa i Sant Jaume són ara records guardats i explicats amb certa nostàlgia per les persones que van viure aquells moments. La festa de l’autonomisme sembla haver arribat al seu final i el Tribunal Constitucional vol fer-nos pagar la última ronda. L’autonomisme ha tocat sostre i ho demostra el fet que en un despatx de Madrid encara estigui sobre la taula el recurs d’inconstitucionalitat de l’Estatut. El Debat d’Orientació de Política General d’avui ha estat força diferent al consens i la unanimitat exhibida fa quatre anys; sembla que és hora de prendre consciència que hem topat contra el mur constitucional i que tard o d’hora, si volem ser un estat propi, l’haurem de saltar.

Fullejant diaris, llegint articles, notícies i anàlisis sobre les eleccions legislatives que han tingut lloc a Alemanya i Portugal, he arribat a la conclusió ja definitiva que la socialdemocràcia està en crisi i hi ha quelcom que grinyola. Els resultats de les eleccions europees a ambdós països han donat un guanyador clar, en el cas del motor industrial europeu, Angela Merkel es perfila com la dona més poderosa dels propers quatre anys i alguns sindicats alemanys ja temen que es pugui convertir en la nova dama de ferro del conservadorisme europeu degut al més que possible pols que es mostra disposada a lliurar-los un cop deslliurada de la coalició de govern amb l’SPD i amb un nou soci més donat a aquest embats com els liberals de l’FDP. A Portugal, si bé és cert que José Sócrates repetirà com a premier portuguès es veurà obligat a arribar a consensos i puntuals, o qui sap si estables, amb els autèntics triomfadors de la nit electoral lusitana, el Bloco de Esquerda que ha passat de 8 a  16 diputats.

El que sembla clar però, és que tant Sócrates com Steinmeier (candidat de l’SPD) els hi ha sortit males herbes al seu hortet. Els possibles socis de govern de Sòcrates seran dos partits que desborden per l’esquerra al guanyador Partit Socialista, el Partit Comunista Portuguès i el Bloco da Esquerda. Mentre que l’SPD ja perdut 74 diputats, 40 dels quals (54% dels diputats perduts) han anat a engreixar les files de partits que també desborden per l’esquerra a l’actual SPD, 24 han anat a parar a Die Linke i 16 als Verds.

L’SPD ha sortit molt castigat del model grossen-koalition patentat fa quatre anys per conservadors i socialdemòcrates i no ha sabut, ni segurament ha pogut marcar un perfil propi i diferenciat d’aquells amb els que identificava com el rival electoral a batre i a la vegada havien estat els socis de govern durant quatre anys. Sembla a més a més que a Merkel se la veurà molt més còmoda, amb més cintura i marge de maniobra amb la nova aliança de conservadors i liberals després de quatre anys de moderació i cohabitació amb els socialdemocràtes.

L’SPD encarna avui el fracàs de la socialdemocràcia europea. El PSF sembla haver caigut en un estat terminal o de coma terminal, les seves constants són febles, el PSOE es debat entre la crisi interna i la seva fragilitat governamental i jacomencen a sonar el possible tam-tam de preelectoral, el Labour Party, arrancarà d’aquí poc la seva campanya per encumbrar a Brown com a inquilí del 10 de Downing Street amb la intenció més baixa de vot dels darrers 40 anys. Sembla que no corren bons temps per la socialdemocràcia europea, quan precisament és el neoliberalisme i les seves receptes econòmiques les que han enfonsar l’economia europea i per extensió la mundial. L’explicació la trobem en que bona part d’aquestes receptes neoliberals les varen implantar els mateixos socialdemòcrates encegats per la tercera via de Giddens, Blair i Schroeder per exemple.

En els darrers deu anys la socialdemocràcia ha cedit voluntàriament espais electorals a liberals i conservadors, els quals han estat agraïts i no han deixat aprofitar tal oportunitat brindada per determinats partits que confiaven en els seu eixamplament electoral a partir de la flexibilització de determinades polítiques fiscals i econòmiques. El resultat és que ja no calen socialdemòcrates per a fer polítiques socialdemòcrates, aquest espai l’han anat cedint amable i incomprensiblement als Sarkozy, Merkel i companyia.

Resultat: la socialdemocràcia europea s’aprima, veu que el full de ruta traçat fa deu anys no dóna resultat i com a conseqüència directa li creixen els competidors més pròxims a ambdós costats, liberals i esquerra. És evident que la socialdemocràcia europea grinyola.

Aquest és el nom de l’espai en el que cada divendres podré escriure sobre una de les meves grans passions, el futbol. Aniré penjant aquí també els articles. Aquí va el primer.

Deia l’exentrenador escocès Tommy Docherty: “Hi ha tanta política en el futbol que crec que Henry Kissinger (famós exsecretari d’Estat nordamericà) no hagués durat ni dos dies en el Manchester United.” Aquesta afirmació no és gratuïta així com tampoc es pot prendre a la lleugera venint de qui ve. I menys a Anglaterra, al país inventor del futbol i en el que cada any es disputa la millor lliga de futbol del món. A l’illa britànica el futbol adquireix la categoria de religió, jornada rere jornada cada partit esdevé qüestió de vida o mort. I més encara si l’amor per uns colors acostuma a coincidir, també, amb unes fortes conviccions polítiques per bona part de la seva afició.

És el cas del West Ham United, un històric de les illes britàniques amb un grau alt de politització per part de la seva afició al llarg segle XX i especialment en els seus darrers 30 anys. El West Ham, equip de l’East End londinenc, és fundat l’any 1895 amb el nom de Thames Ironworks F.C (posteriorment al 1900 passa a anomenar-se West Ham United) i és completament integrat pels obrers treballadors de la Companyia Naviliera i dels Metalls del Tamesis. És precisament per aquest motiu que l’equip esdevé l’orgull del barri obrer de l’East End.

Ja en els primers anys el West Ham va establint una gran rivalitat enfront l’altre equip del barri de l’East End, el Millwall. Equip, que a diferència del West Ham comença a integrar a les seves files a jugadors de diverses procedències, la qual cosa no fa res més que reafirmar encara més la passió de la classe treballadora del barri pel West Ham en detriment del Millwall. Al llarg del segle XX, a mesura que el futbol anglès es va professionalitzant el West Ham aguanta l’embranzida i modernitza la seva estructura de club i es professionalitza, sense perdre l’aroma proletària i obrera de principis de segle i aconsegueix establir-se com un equip estable de la Premier League. Tanmateix, la II Guerra Mundial i el posterior creixement econòmic de l’Europa de la postguerra dilueix una mica la identificació política dels obrers de l’East End amb el West Ham.

És durant la crisi econòmica dels anys 70 que fustiga de valent les illes britàniques quan es produeix el darrer episodi de politització en el panorama futbolístic britànic i sobretot pel que respecta al nostre equip d’avui. Enmig d’un context condicionat per les polítiques de privatització i neoliberals de Thatcher, el tancament de fàbriques de l’East End i el boom de les subcultures skinhead, mod i rude boy; quan bona part del moviment sindicalista, skinhead d’esquerres i obrerista torna a veure en el futbol una escapatòria a les seves frustracions i problemes diaris. La conseqüència directa és un nou repunt dels aficionats del West Ham que a la vegada es confirma com a equip de la Premier League i com a l’equip anglès de la classe treballadora en contraposició als ja benestants Arsenal, Fulham, Chelsea o el mateix Millwall. El rival veí de l’East End a diferència dels Hammers, al llarg dels setanta i fins avui arrossega a les seves files de seguidors incondicionals als partidaris del moviment xenòfob britànic liderat pel National Party.

Per tant, cal donar la raó al vell de Tommy Docherty. El futbol és quelcom que va més enllà del terreny de joc i les grades, ja que aquestes estan cada cap de setmana plenes, repletes, de persones que professen amor cap als seus colors, els seus equips i la seva història. I això és quelcom que només es pot entendre si us agrada el futbol i si creieu que aquest és un fenomen global que compren molt més aspectes, com la política, que van molt més enllà que 90 minuts.

S’acosten dies moguts per a Zapatero i el seu govern. Semblava que el President havia aconseguit apagar, en els darrers sis mesos, diversos fronts que tenia oberts: eleccions al País Basc, remodelació de Govern, brots verds de l’economia espanyola i acord sobre el finançament autonòmic.

Degut a la solució d’aquestes paperetes, Zapatero va marxar de vacances amb un cert aire de victòria malgrat la situació macroeconòmica i la de les economies domèstiques de l’Estat. Sembla però que la rentrée política se li està entravessant i ni els escàndols de corrupció del PP, serveixen com a cortina de fum per tapar les debilitats i la improvisació del seu govern.

I és que, com bé deia Albert Medrán en una blocada recent, si hi ha alguna paraula que pot fer mal a un govern i que adquireix una connotació realment negativa pel que respecta a la comunicació política, és la paraula improvisació. Sembla que els brots verds de l’economia no eren tant verds com els pretenia Salgado, Espanya ja dobla les xifres d’atur de la mitjana de l’OCDE i la política econòmica de Zapatero és una muntanya russa que marxa a gran velocitat i que és incapaç de comprendre que la política fiscal és un altre instrument de redistribució, i com a tal ha de ser dirigida amb rigor i competència. La solució a aquest embolic fiscal tampoc és apujar impostos com recentment es comenta, ja que ni apujar-los és d’esquerres, ni abaixar-los significar ser de dretes. De la mateixa manera que apujar-los no és equivalent a polítiques socials, ni abaixar-los és sinònim d’estimular l’economia. Heus aquí el gran drama de gran part de la socialdemocràcia europea, dissociar la gestió eficient de l’economia amb la responsabilitat i el compromís social.

Un altre factor que pot explicar la inestabilitat governamental de Zapatero (crec, encara massa prematur parlar de crisi de govern) és el poc pes polític que troba en el PSOE. El PSOE abans de la remodelació de govern, amb José Blanco i Manuel Chaves a l’aparell del partit, actuava com a contrapès polític i far ideològic del Govern i ajudava a marcar pautes d’actuació a la vegada que Blanco (vicesecretari general aleshores) actuava com a flagell de la oposició. Això ha canviat i amb l’entrada de Blanco i Chaves a govern el PSOE ha perdut pes polític i Leire Pajín, nova dona forta del PSOE, és incapaç de pilotar la nau socialista al mateix temps que ha de repartir estopa al PP i picar la cresta de tant en tant al Govern.

I és que fins i tot els vell amics li giren l’esquena a Zapatero. El Grup PRISA, estàndard mediàtic del socialisme espanyol des de la transició fins avui dia, ha iniciat unes ràtzies estivals en forma d’editorials, com les de dimecres i dijous, i articles d’opinió relativament contundents cap l’acció del Govern central. Cal tenir present però, que l’ofensiva del Grup PRISA respon a un atac de banyes ja que Zapatero té una nova novieta mediàtica com és el Grup Mediapro, el qual ha sortit enormement beneficiat de la legislació de la TDT de pagament en detriment de PRISA.

Zapatero està pujat ens uns ràpids, la seva barca no té rems i navega sense rumb ni direcció a cop de declaracions, rodes de premsa i improvisacions. Un panorama no gaire idíl·lic per encarar la negociació dels pressupostos generals de l’Estat.

A vegades guanyem. Sí, encara que costi creure a vegades guanyem i com és el cas d’ahir, per golejada. Ahir Arenys va ser una festa de la democràcia i del civisme, malgrat certs sectors de l’espanyolisme més ranci, antidemocràtic i caspós van voler espantar i cohibir a la ciutadania, el tret els hi va sortir per la culata. Malauradament van poder manifestar-se, però no van poder ni podran tornar a prohibir les idees. Sembla que alguna cosa s’ha despertat i que tots plegats hem perdut una mica la por que teníem a dir-ho sense complexes i de viva veu. Volem ser un estat.

Les bones notícies són moltes. Des de l’excel·lent ambient de tranquil·litat i alegria que va haver-hi tot el dia en el poble passant per la gran, enorme, riuada de gent que es va passar per Arenys a gaudir d’un dia com el d’ahir. A nivell electoral, les dades també conviden a somriure, el referèndum ja de per si va constituir un èxit, el resultat va ser sonat i la participació fou superior a les darreres eleccions europees. Una altra lliçó a aquells que deien que això de la Independència no importava a ningú. Avui és un dia de dolça ressaca en el que a més d’un se li haurà caigut la bena dels ulls.

Avui tot són bones notícies i alegria, cal tenir present però, que no podem fer-nos esclaus d’aquest èxit creient que aquesta és la única via segura de confrontació política amb l’Estat. És molt important a partir d’avui mateix, saber gestionar aquest èxit i aquesta victòria estratègica. Cal dotar de sentit aquestes consultes i intentar prémer les tecles adequades d’aquest piano per tal de quadrar la melodia amb els actes polítics. És a dir, saber traduir en el realpolitik els resultats obtinguts en aquests referèndums per tal de poder reactivar el conflicte institucional amb l’Estat amb tota la legitimitat i suport, un front certament fins ara molt espès.

Alguns diuen que això és el principi del final. Jo m’inclinaria a pensar que el que es va passar ahir a Arenys de Munt és el final del principi. El final d’un procés de més de trenta anys per tal de portar l’opció política del independentisme a una centralitat política. Un procés que ha tingut alts i baixos i diversos conductors, des de l’històric Front Nacional de Catalunya, passant per històrics com el PSAN i l’MDT que actuaren com a pedrera de l’independentisme, fins aquells que sempre han estat sempre a roda del independentisme com Esquerra. Avui és un triomf de tots nosaltres, el independentisme ja no és una opció minoritària, pròpia de quatre freaks o descamisats de poble sense estudis com es pretenia fer creure al llarg dels vuitanta i principis dels noranta sinó que és una opció política normalitzada present al llarg i ample del país amb càrrecs institucionals, càrrecs de govern, alcaldies i regidories. El independentisme s’ha fet gran, ha sabut madurar amb el pas del temps, a vegades ha aprés dels seus propis errors, i altres cops a base de dels mastegots que ha rebut des d’Espanya i que l’han fet créixer i espavilar. Ja no és un moviment antisistema, és un projecte obert i transversal que avarca des de partits politics, fins a sindicats passant per a tot tipus d’entitats de caire cultural o ecològic.

Així doncs, com que ens hem fet grans, hem perdut la virginitat i els complexes, cal també assumir més responsabilitats i actuar amb més maduresa i compromís. No seria gens bo tornar a caure en rebequeries i pataletes de nen petit. Si volem jugar amb els grans, ens hem de comportar com a tals. La cursa és oberta, no estem pas a l’últim quilòmetre ni estem tampoc en el grup d’escapats, però sí que hem fet un canvi de ritme que ha deixat al nostre perseguidor esbufegant i seguint-nos amb la mirada. Ara toca mantenir el bon ritme i el cap fred.

A aquestes hores s’està celebrant l’acte unitari per donar suport a la consulta independentista  que es pretén realitzar el proper 13 de setembre a la localitat d’Arenys de Munt. Aquest és,  per se, un èxit degut al seu caràcter unitari. Un fet que demostra que les diferents sensibilitats del independentisme català, independentment de la seva ubicació en les coordenades polítiques, pot posar-se d’acord i impulsar actes d’aquests tipus. Tant de bo la tònica predominant ens els propers anys sigui aquesta i no pas les ja famoses imatges de disputa (política i física) que s’han succeït recentment, i no tant, entre les diverses faccions del independentisme català en el Fossar de les Moreres l’11 de setembre.

Anem però, a la consulta en qüestió. No tinc prou coneixements jurídics per analitzar el recursos que ha fet l’Advocacia de l’Estat per tal d’impedir la consulta. En aquest cas, us recomano l’article d’en Daniel Mallén al respecte. La consulta en si mateix ja esdevingut un èxit i una victòria moral. Molts, en els que m’incloc, vàrem veure aquesta iniciativa com un altre intent quixotesc del sobiranisme, abocat a caure en l’oblit i en el calaix de les batalletes dels militants del independentisme. El intent quixotesc va virar ràpidament cap a un format de varietés i vodevil  amb l’entrada a escena de la Falange Española y de las JONS (sí, aquests són els que reivindiquen impunement l’herència política de Jose Antonio i de Franco sense que al partit li pesi sobre la més mínima amenaça de la il·legalització) denunciant la traïció a la unitat d’Espanya que suposava la celebració d’aquest referèndum municipal d’autodeterminació. La seva entrada en escena va anar acompanyada, al cap d’uns dies, de la comparsa, similar a la de la tuna o els mariatxis, de constitucionalisme i sentit d’estat de la que sempre que pot fa gala Ciutadans.

El guió prometia: un bon argument, un protagonista català i dos dolents molt dolents i un fil argumental canviant i entretingut. Tanmateix la tensió dramàtica i el fil argumental torna a fer un nou viratge amb la irrupció del tercer en desacord. A qui em refereixo? Doncs si vols organitzar una consulta per la independència de Catalunya i ja s’hi han oposat els espanyolistes autoritaris del segle XX i els espanyolistes autoritaris del segle XXI, qui més pot quedar? Doncs l’Estat.

L’estat, encapçalat pel Govern espanyol va presentar un recurs mitjançant l’Advocacia de l’Estat, tal i com he comentat abans, amb la clara i decidida intenció de prohibir la consulta. Sembla que els estructures de l’estat espanyol han trontollat. Per poc que ho hagin fet, ha estat suficient perquè a Moncloa hagi regalimat alguna goteta de suor fred per la nuca i s’hagin procedit a cursar recursos acceleradament. És aquest darrer fet el que ha catapultat a primera línia informativa aquesta consulta i la que ha fet que més d’un a Madrid hagi aprés a situar Arenys de Munt en el mapa.

Desconec si finalment es realitzarà la consulta, tot sembla indicar que així serà. Desconec també, quin serà el resultat. Però considero que el que podia haver estat un nou intent fracassat de mantenir un pols amb l’Estat, ha acabat esdevenint una qüestió de tossuderia i també de dignitat al mateix temps que ha constituït un èxit moral i una victòria de la qual hauríem de ser curosos per saber gestionar el seu èxit i el seu impacte posterior. Gràcies a Espanya, a la seva pròpia inoperància i també a les pors de les quals es esclava, el proper dia 13 de setembre Arenys de Munt serà notícia, serà el centre mediàtic i desitjo que a més a més sigui notícia per ser el primer poble a Catalunya que creu que aquest país es pot governar per si mateix i que té un encaix perfectament viable a les institucions comunitàries. Una cosa que a més d’un de Fraga cap enllà li courà, i molt. És ben cert que la història la escriuen els guanyadors, aquesta petita pàgina de la lluita del moviment independentista català ens toca escriure-la a nosaltres ja que encara que no ho sembli i que la boira no ens deixi veure els arbres, a vegades, també guanyem.

En aquests dos dies de tornada a la feina i a la rutina de la quotidianitat m’ha caigut a les mans un d’aquells llibres dels que cada any se’n parla i acostumen a ser notícia però només el dia de la seva publicació ja que després, malauradament, no en sentim a parlar més. Em refereixo a l’anuari que cada any publica Amnistia Internacional en relació a l’estat dels drets humans en el món, concretament l’informe 2009.

L’informe d’enguany consta de gairebé 500 pàgines ens les que es desgranen un per un els diferents trets característics i conjunturals de cada estat en relació al conjunt de drets, deures de les persones i els drets humans i en fa una anàlisis a nivell general i posant exemples de casos reals, alguns certament esfereïdors i d’altres amb pinta de broma de mal gust degut sovint a la inoperància de la burocràcia i de la pròpia Administració Pública.

Voldria centrar l’atenció d’aquest article en l’anàlisi que realitza l’Informe 2009 de l’estat dels drets humans a l’estat espanyol. En línies generals i a escala mundial, es desprèn la conclusió que l’estat espanyol estaria situat en una posició ben còmode. Molt superior a la mitjana però tampoc sense acostar-se a les posicions capdavanteres. Tanmateix si d’aquest hipotètic rànquing mundial només agafem els estats europeus, l’estat espanyol estaria en posicions clarament alarmants i es situaria gairebé a la cua dels estats membres de la UE i de l’Europa geogràfica.

El dèficit i/o manca de drets humans a l’estat espanyol està clarament accentuat, i cito el mateix text, per la perpetuació de la cultura de la impunitat degut propi fracàs de l’Estat de Dret. El text posa de manifest l’abús que fa la justícia espanyola a l’hora d’imposar penes, faltes o sancions lleus a agents o cossos de seguretat per abús de la seva autoritat, arribant a la violència física i als maltractaments, sovint motivats per motius racials o de identitat.  Si es té en compte que l’informe denuncia els continus casos de tortura i maltractaments que es produeixen a altres estats europeus com Bòsnia-Herzegovina, Grècia, Kazakhstan, Rússia, Turquia, Ucraïna i l’Uzbekistan ens dóna la dimensió de quina mena d’estat tenim pel que fa a la protecció dels drets humans i amb qui ens equiparen els observadors internacionals.

A més a més, l’informe posa de manifest el incompliment que fa el Tribunal Constitucional de les seves pròpies sentències. Ja que, torno a citar el text, el Tribunal Constitucional va reiterar la necessitat de dur a terme investigacions efectives i exhaustives sobre totes les denúncies de tortura i maltractaments atribuïts al funcionariat. El text continua, tot citant la preocupació que va mostrar el relator especial de la ONU sobre la promoció i protecció dels drets humans davant la persistència de denúncies d’aquest tipus. El “chorreo” a l’estat dels drets humans a l’estat espanyol no acaba aquí perquè l’informe torna a posar el crit al cel davant la inoperància i els minsos avanços produïts d’ençà l’aprovació de la Llei contra la violència de gènere, posant de manifest que les dones maltractades es segueixen trobant amb els mateixos problemes, sovint augmentats per la burocràcia que implica el compliment de la pròpia llei o, alerta, per la falta d’accés a la justícia en determinades zones de l’Estat.

Plat a part es mereixen els atacs motivats pel racisme i la xenofòbia, actes en els que l’estat espanyol es troba altra vegada en les posicions capdavanteres i en la llista dels cinc únics estats membres que no publiquen dades oficials sobre les denuncies i procediments penals relacionats amb delictes racistes.

Ja per acabar i a tall d’exemple i de, desafortunada, curiositat, convindria preguntar-nos com és què l’estat espanyol no ha ratificat junt amb Itàlia, Rússia, Armènia i Azerbaidjan el Conveni Europeu per a la protecció dels drets humans i relatiu a l’abolició de la pena de mort.

Així doncs, el balanç final queda sotmès i depèn en gran mesura de quin altre estat vulguem comparar amb Espanya. Els conformistes podran dir que no s’està tant malament si ens comparem amb d’altres estats com el Txad, Sudan, Birmània o les Fidji. Tanmateix el dèficit i manca de protecció per part del propi Estat en casos com la violència de gènere, la xenofòbia i la tortura ens situa altre cop al vagó de cua d’Europa, com en molts altres aspectes. Un altre bany de d’europarealisme, i en aquest cas en un dels aspectes més tristos i condemnables com són la vulneració dels Drets Humans.

Avui he decidit dedicar aquest post dominical a l’actualitat política i als darrers esdeveniments ocorreguts a Euskal Herria, ja que el passat dissabte es varen publicar les primeres dades de l’Euskobaròmetre des que Patxi López és Lehendakari i el PNB està a la oposició. A més, al llarg d’aquest cap de setmana s’han produït un reguitzell de detencions en el si d’ETA que compta els dies posteriors a l’assassinat d’Eduardo Puelles per detencions, i també ha coincidit amb l’aplec de Gorbea, un tradicional i històric aplec nacionalista organitzat pel PNB, el primer que es produeix amb aquest a fora d’Ajuria Enea.

Les principals dades que es desprenen del sondeig és que el 65% dels bascos recelen de la coalició de govern PSE-PP encapçalada per López i que un 61% dels enquestats no aprova la coalició de govern nacionalista, es aquest cas espanyola. La qual cosa ens deixa a entendre quelcom que ja era prou conegut però encara no prou quantificat com és el rebuig de bona part de la població a aquest pacte polític que actua com a cordó sanitari i de contenció dels partits bascos. El govern de Patxi López navega contracorrent i amb un company de viatge, el Partit Popular, que sembla més propici a fer-li l’abraçada de l’ós que a donar-li un cop de mà quan aquest estigui sobre la lona. Aquest ofec segurament es farà més evident a mesura que s’acostin les eleccions generals, que el PSE i el PP no s’acabin de posar d’acord en les fases i el tímigs per espanyolitzar Euskadi o que, senzillament, el PNB tendeixi la mà, al llarg de la legislatura, als socialistes per a arribar a possibles acords.

Aquest darrer escenari encara dista de produir-se, tot i que amb la Convergència basca mai se sap ja que no tenen cap mena de pudor en aprovar els pressupostos o en salvar votacions a Zapatero mentre plantegen polsos sobiranistes com el Pla Ibarretxe.  I dic que encara dista perquè el PNB va exhibir amb tota la força el seu perfil més marcadament sobiranista en l’aplec de Gorbea, on en paraules d’Íñigo Urkullu, “Euskadi no és Perejil, ni cap lloc on hi puguin clavar signes de conquista”.  Aquestes fets, coincideixen amb les noves dades que aboca l’Euskobaròmetre en que indicar que la identificació nacional subjectiva de la població tendeix més cap la identificació basca que a la espanyola. Malgrat això, el suport a la via autonomista a augmentat lleugerament enfront una hipotètica independència.

En quan a la situació de violència existeix un quòrum en indicar que la situació és millor a la del darrer any i accentua, encara més, la divisió dins una desconcertada esquerra abertzale, mancada de cap líder visible a l’espera del que digui o del que faci Arnaldo Otegui, que no ha aconseguit refer-se del pal que va suposar no poder presentar-se a les eleccions autonòmiques i que els bons resultats de les eleccions europees han servit de ben poc a falta, com deia, de cap líder o persona que sàpiga capitalitzar aquest suport i que a la vegada pugui oferir un nou projecte polític viable davant la situació de bloqueig que pateix el moviment abertzale. Ara per ara l’únic camp de batalla que ha presentat batalla l’esquerra abertzale ha estat en el front sindical (perquè terreny polític segueix empantanegat) ; s’han convocat vagues generals que han erosionat en poca quantitat el govern i que no han tingut l’efecte esperat dintre les files abertzales. A més, les dades que aboquen les enquestes són demolidores i personifiquen l’atzucac en el que es troba ficada l’esquerra independentista basca, només un 1% recolza i justifica a ETA, un 3% en fa una justificació crítica i partir d’aquí les postures són de rebuig a ETA, la qual cosa no implica que existeixi un rebuig a l’independentisme.

Així doncs sembla que Euskadi es troba en un estat de letargia en el que el govern, governa però el pacte de govern sembla que ja va néixer amenaçat de mort, la oposició encara està dubitativa i entomant el cop que ha suposat no ser els inquilins d’Ajuria Enea durant els propers quatre anys i l’esquerra abertzale navega sense rumb sense idees, projectes, ni cares noves. El front nacionalista espanyol sembla que guanya per punts degut a la inoperància dels altres actors i agents polítics i no pas per les seves qualitats polñitiques i dots de comandament.