“Segur que alguns errors es podrien evitar, moltes més coses es podrien haver fet millor, però estic convençut que tard o d’hora els nostres esforços conjunts donaran els seus fruits: els nostres viuran en una societat pròspera i democràtica. Els hi desitjo el millor.”
Aquestes eren les darreres paraules del discurs de renuncia de Mikhaïl Gorbatxov a la Presidència de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) pronunciades la nit del 25 de desembre de 1991. Aquestes paraules i el discurs de Gorbatxov en la seva globalitat van suposar el punt i final a una història de seixanta-nou anys (de desembre de 1922 a desembre de 1991) que és el periple de la URSS. Després del discurs de Gorbatxov es va arriar per darrer cop la bandera de la URSS del Kremlin i el dia següent el Soviet Suprem votaria, en un mer tràmit formal, la pròpia autodissolució de la URSS. La Unió Soviètica, un dels actors polítics més importants en la història del s.XX, ja era història.
La URSS al moment de la seva dissolució era l’estat més extens del món amb 22.402.200 km² i la xifra gens menyspreable de 293 milions d’habitants. Vint anys després seria el quart estat més poblat del món per darrere de la Xina, l’Índia i els Estats Units. La seva dissolució va comportar la creació de quinze nous estats. Part de l’Europa Oriental, fins a l’Àsia central passant pel Mar Bàltic i el Caucas eren nous països amb vicis i costums heretats d’un llarg període sota l’estela de Moscou.
Molts han estat els canvis que s’han produït en els antics països soviètics, la dissolució de la URSS va suposar la fi de la Guerra Freda i el triomf ideològic del capitalisme, ansiós de filtrar-se per les escletxes que s’obrien al Teló d’Acer. Tanmateix, ni als ulls d’Occident ni de l’antiga ciutadania soviètica, tot aquest seguit de canvis no han estat suficients ni tots, segurament, tant bons com es presumien. Aleksandr Solzhenitsyn, una de les plomes més brillants durant la segona meitat del s.XX de la prolífica literatura russa, al 1992 declarava el següent sobre la nova era política postsoviètica: “El règim que ens governa no és sinó una amalgama de la vella nomeklatura, de taurons financers, de falsos demòcrates i del KGB. No puc anomenar-ho democràcia, és un híbrid repugnant que no té precedents en la història i del que s’ignorà la direcció que prendrà. Però si aquesta aliança venç, ens explotaran, no setanta anys, sinó cen setanta anys.” Curiosament i vint anys després, el tàndem Medvédev-Putin que dirigeix la política russa de la darrera dècada és una combinació perfecte del que il·lustrava Aleksandr Solzhenitsyn el 1992: un ex alt càrrec del KGB i un home de partit a l’ombra de Ieltsin i Putin que també va ocupar càrrecs de responsabilitat a la gasística Gazprom.
Una de les millors peces literàries sobre la geografia humana i sobre els moments de canvi de la URSS ve de la mà de Ryszard Kapuściński amb el llibre l’Imperi que va escriure el 1993 i que l’Editorial Anagrama va publicar el 1994. Kapuściński és un dels millors escriptors de viatges i corresponsal de guerra del segle XX, els seus viatges i les seves cròniques abracen multiplicitat de latituds. Des de l’Amèrica Central als processos de descolonització d’Àfrica passant pels passatges revolucionaris de Sud Amèrica fins al seguit de contactes que estableix al llarg dels seus tres viatges al llarg i ample de les diferents repúbliques de la URSS i que conformen aquesta obra.
L’Imperi és una d’aquestes obres mestres, llibres capitals, escrites gairebé sobre la marxa i en moments de canvi. Retrospectivament fa comprensibles, o gairebé, molts esdeveniments que van succeir després de la seva escriptura. A través dels successius contactes de l’autor amb la Unió Soviètica, l’últim imperi del segle XX, Kapuściński ens apropa a la realitat d’un dels països més fascinants del món. Des de l’entrada de l’Exèrcit Roig al deu poble natal, aleshores Polònia i ara Bielorússia, a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, amb les seves seqüeles de terror,por i fam, fins al viatge que va realitzar a les diferents repúbliques que componien la Unió Soviètica quan aquesta començava a enfonsar-se, entre 1989 i 1991. Kapuściński capta a la perfecció el procés d’homogeneïtzació i russificació dut a terme des de l’època de la Rússia Imperial i seguida durant el període bolxevic i com els diferents sentiments nacionals afloren i desborden les costures del gegant soviètic. L’apocalipsi que va suposar la desintegració de la URSS és viscut de manera diferent a cada lloc, però en tots la sensació oscil·la entre el pànic i la decepció.
L’Imperi és una obra mestra en tots els sentits, que traspassa la qualificació de literatura de viatges i també el relat periodístic o historiogràfic i fa que el llibre sigui un compendi excel·lent de les tres facetes. Aquesta breu recensió del llibre Kapuściński dóna el tret de sortida a un compendi d’escrits que commemoraran el XXè aniversari de la dissolució de la Unió Soviètica i que tindran el modest pretext de parlar del darrer gran estat dissolt a finals del s.XX, principalment de l’herència que ha deixat a les noves repúbliques ex soviètiques així com d’alguns passatges de la història menys coneguts.
