L’Alexander Kerner és el protagonista de Good Bye, Lenin! una de les millors pel·lícules europees de la darrera dècada i tot un exemple de com fer produccions de qualitat sense necessitat de grans pressupostos, efectes especials, dones curtes de roba o mascles hipermusculats. La pel·lícula, narra les peripècies que fa l’Alexander per amagar-li a la seva mare, ferma defensora del sistema socialista i de la RDA, que el Mur de Berlín ha caigut mentre ella estava en coma. Tot el sistema en el que la seva mare creia s’ha esfumat i això li podria provocar un xoc emocional que podria repercutir greument en la seva salut, d’aquí els esforços i el desfici del seu fill per reproduir-li a la seva mare les condicions de vida de la ja extingida RDA socialista.
L’Alexander Kerner avui en dia hauria passat les quaranta primaveres, concretament en tindria 43. Va néixer al febrer de 1968 a Friedrichshain, un barri obrer del Berlín Oriental, la capital de la ja extingida República Democràtica Alemanya. Parlar de Friedrichshain és parlar de l’Avinguda Karl Marx , l’artèria principal de la reconstrucció del Berlín Oriental i on viva amb la seva mare, la seva germana i la seva neboda. L’Alexander era un del milió dues-centes mil persones que vivien al Berlín est l’any 1989, quan el Mur va caure. Concretament vivia a 9 minuts en moto d’un dels punts més calents de la Guerra Freda, el Checkpoint Charlie, i a un quart d’hora caminant del pont Oberbaum la frontera més propera entre Occident i la seva petita pàtria socialista.
No li va costar gaire trobar un pis pel barri de Friedrichshain gràcies a les migracions massives cap a l’oest de molts ciutadans de l’RDA que van deixar infinitats de pisos buits. Ell i la Lara, aquella infermera soviètica que apareix a la pel·lícula, es van poder emancipar amb una certa comoditat i van poder dur a terme el seu projecte de vida en parella. Avui dia Friedrichshain és un barri cèntric, amb moltes comoditats i serveis. El seu consell de districte està governat per Die Grünen (Els Verds) amb suports puntals del SPD (socialdemòcrates) que són segona força i Die Linke (l’esquerra) tercera força; inclús l’Alexander té la tranquil·litat que el nouvingut Partit Pirata té més representació que la CDU de Merkel.
I és que malgrat que l’Alex i la Lara avui visquin en un entorn agradable i confortable, la vida no els hi ha estat fàcil. L’Alex mai va ser un ferm defensor al sistema de la RDA ni de l’aleshores omnipotent Partit. Ell i la Lara es van conèixer en una manifestació en favor del dret a reunió, el 7 d’octubre de 1989, el mateix dia que la seva mare queia fulminada d’un infart al veure el seu fill detingut. Un mes més tard d’aquest incident, el Mur de Berlín va caure i l’Alex es convertia en un dels milions de persones anònimes que entraven per primer cop a Occident i al sistema capitalista. La paulatina occidentalització de la seva RDA es feia efectiva i evident amb la mateixa rapidesa que els camions de Coca-Cola penetraven per primer cop al Berlín est i la seva germana abandonava els estudis universitaris per a canvi de la seva primera experiència laboral a un Burger King.
L’ensorrament del Mur va comportar la pèrdua de treball dels herois de la classe obrera com l’Alexander. Va perdre la seva feina a la botiga de reparació de televisors, però afortunadament va poder entrar en un programa d’assajos de reunificació laboral i juntament amb el seu primer amic occidental, en Denis, es van passar el Mundial de 1990 instal·lant antenes parabòliques. Era un futur incert però d’altra banda esperançador.
La Lara va poder aprovar amb no poc esforç l’examen d’infermeria i va poder consolidar la seva plaça d’infermera a l’hospital. Malgrat tenir una plaça consolidada, el seu lloc de treball es va veure modificat per la posada en marxa de la privatització de determinats serveis que en època de la RDA eren públics i gratuïts i que a partir d’ara serien un bé comercial més, com ho serien la sanitat i l’educació. Tot un trencament d’esquemes per a la seva manera d’entendre la societat, la Lara no acaba d’entendre com podia haver gent capaç de fer negoci amb un bé tant preciat i valorat com salut de gent que necessitava atencions o cures. La seva era una feina vocacional i no entenia com es podia comercialitzar o escatimar serveis d’aquest tipus. No era una qüestió de socialisme, capitalisme o reunificació sinó de tenir dos dits de front, acostumava a dir la Lara. Però en fi, què podia fer ella? Eren els temps que corrien.
Durant molt de temps el de la Lara va ser l’únic jornal que entrà a casa, ja que l’Alexander va tenir seriosos problemes per a poder trobar una feina qualificada, d’acord amb els seus estudis d’electrònica. Ja podia parafrasejar a Kennedy dient, Ich bin ein Berliner (jo sóc berlinès) que als ulls dels encarregats i dels filtres dels processos de selecció de personal ell era un noi de l’Alemanya Oriental, criat en un sistema de valors caduc i amb una qualificació professional dubtosa donat que l’havia obtingut en un sistema socialista i no pas en el competitiu i desenvolupat occident capitalista. Inclús va estar pensant durant un temps de poder entrar en el programa governamental de desplaçament de ciutadans de la RDA cap a territoris de la RFA per inserir-se laboralment, però ho va trobar tant o més aberrant que determinades pràctiques que es practicaven en el seu extingit país.
Més que reunificats, l’Alexander i la Lara es sentien annexats a un sistema polític i de valors molt més lliure i democràtic que en el que s’havien criat, però també lligats de mans i peus a un sistema econòmic en el que valien el que posseïen i no eren més que un número al servei de la productivitat i dels balanços d’actius i de passius, però a més amb l’afegit que la protecció social de la qual gaudien abans, havia desaparegut completament. La seva entrada al capitalisme va ser una entrada per la porta del darrere i com a graó dèbil de la cadena productiva. Havien canviat els serveis públics i la protecció social per la competitivitat i el consumisme. Ara podien menjar a McDonald’s, els hi deien els anuncis de la televisió.
L’Alexander finalment va poder trobar feina, com a treballador en una gran cadena estatal de distribució d’electrodomèstics. A la ja extingida RDA es va produir finalment entre els anys 1992 i 1993 la fam dels electrodomèstics i gràcies a això l’Alexander va equipar mig Berlín oriental amb microones, batedores, torradores, rentadores i infinitat d’articles i béns de consum que mai abans s’havien pogut comercialitzar lliurement i amb tanta varietat. Les fins aleshores desconegudes sigles d’AEG, òbviament era una marca que venia de la RFA amb la intenció de forrar-se, serien a partir d’ara l’empresa a la qual l’Alexander vendria la seva mà d’obra com a bon nàufrag proletari de la RDA.
A mitjans i finals dels 90 els Kerner van començar a respirar una mica més alleugerits econòmicament parlant i va arribar el moment d’ampliar la família, primer el nen i després la nena. Amb el pack també va caure un Volkswagen, lluny quedava ja el temps en que l’Alexander somiava en conduir un Trabant. La Volkswagen era marca de classe mitja alemanya, com el que eren ells, un cotxe robust, de tecnologia alemanya i lluny de la presumptuositat dels BMW i Mercedes que es passejaven ostentosament pel seu Berlín particular un cop ensorrat el mur. Els temps ha passat i els nens ja no són tant nens, la Lara té el passaport i la nacionalitat alemanya i conserva també la seva nova nacionalitat, la russa. Ella i l’Alexander no acaben de d’aconseguir explicar als nanos com és que van néixer en dos punts del mapa d’Europa que ja no tenen fronteres, ni bandera ni territori. Senzillament ja no existeixen.
L’Alexander ha progressat mica en mica a la feina, ara és un dels encarregats de distribució de l’empresa a tota la ciutat de Berlín. El càrrec fa patxoca i ell se sent orgullós del que, amb molt esforç, ha anat aconseguint. Ell, per ser de l’Alemanya Oriental ha hagut sempre d’esforçar-se el doble i demostrar que estava doblement capacitat per a ocupar noves responsabilitats. Tot i això, segueix sense poder treure’s del cap l’ombra dels reajustaments de plantilla que plana en l’empresa. Primer va començar sent la producció que va començar a ser deslocalitzada i ja no sortia a compte ni fabricar en el trist, deprimit i oriental Dresden, ja que els companys proletaris de la Xina o el Vietnam s’oferien a fer-ho a un preu més baix. Al tancament de plantes i la deslocalització se li va afegir l’obertura de nous mercats, l’empresa creixia però no com volien els seus empleats. Hi havien nous Murs de Berlín de consum que s’ensorraven també al tombant de segle i l’empresa hi volia ser present de la mateixa manera que hi va ser per abastir d’electrodomèstics a la RDA.
Avui l’Alexander va veient com el rostre de la globalització adquireix conseqüències de la deslocalització i la destrucció de llocs de feina. Ell encara la conserva i se sent afortunat per això, però no sap fins quan durarà la seva sort. I també és conscient que com més tard se li acabi la sort més difícil li serà tornar a aquest berlinès amb estudis d’electrònica inserir-se en el mercat laboral amb la seva edat i amb la nova reforma laboral engegada per la CDU per la que es pot treballar per un euro a la hora; tota una vida treballant i cotitzant per trobar-te vora la cinquantena amb una mà al davant, l’altre al darrera i una merda de condicions laborals, pensa ell. A més, progressivament va veient com aquesta crisi econòmica recent s’ha acabat enduent el poc benestar del que gaudien les classes mitjanes, les retallades a la despesa pública en sanitat i educació han estat una constant des de la “reunificació” i a casa les han patides doblement. La Lara no para de denunciar el tancament de plantes hospitalàries i els nens bé que han de poder anar l’escola i rebre un ensenyament públic de qualitat. I el futur? Tampoc en vol pensar gaire, però per si de cas ell i la Lara han acabat l’any obrint un fons de pensions, no fos cas que després de tota una vida treballant al servei del socialisme i del lliure mercat es trobessin en la vellesa sense res on agafar-se i amb una pensió de misèria.
Avui encara el record la seva mare, tant lligat a la ja extingida RDA i al socialisme, encara li inunda els ulls de llàgrimes i la fa un nus a gola. Ell i la Lara passegen pels carrers de Berlín i miren els carrers i les cantonades de la ciutat amb els ulls de dues persones que van veure la ciutat canviar al mateix temps que tot l’entorn en el que s’havien criat i la seva societat s’ensorrava per donar pas a un nou model social i econòmic que regiria les seves vides d’ara endavant. Amb els ulls de dues persones que es van criar i educar en dos estats que ja no existeixen, però un país i un imaginari que seguirà existint en la memòria i el rècord en la mesura que hi hagi persones disposades a recordar el seu passat, des de la més estricta intimitat fins la vida quotidiana d’aquell petit país. Són dues persones que saben que el paradís socialista mai va ser tal però que paulatinament han vist que tampoc el capitalisme i l’estil de vida occidental els hi reportat una millor qualitat de vida personal i col·lectiva sinó més aviat un present gris i una herència enverinada als seus fills.
