Avui fa tot just quatre anys que el Parlament de Catalunya aprovava l’Estatut de Catalunya en una sessió plenària maratoniana repleta de simbolisme i emotivitat. El nou Estatut de Catalunya era la cirereta del pastís a la setena legislatura, la primera amb una majoria d’esquerres i catalanista encapçalada per Pasqual Maragall. L’Estatut que s’aprovava aleshores pretenia arribar fins al límit constitucional vigent des de 1978 i aprofundir en l’autogovern de Catalunya i garantir el blindatge de tot tipus competències.
Quatre anys després, el 30 de setembre de 2009, es debat en el Parlament de Catalunya el Debat d’Orientació de Política General. Alguns actors que van protagonitzar l’episodi de fa quatre anys amb l’Estatut estan retirats, és el cas de Maragall o Josep Piqué, d’altres apuren el seus dies com a primeres espases abans de passar a ser secundaris de luxe (Saura i Carod), mentre que alguns com Montilla i Puigcercós són nous en aquesta trama. Només Artur Mas segueix amb el mateix paper que fa quatre anys. De la mateixa manera que la gran majoria de cares de primera línia de la política catalana han canviat, també ho ha fet la situació política a Catalunya.
A l’any 2006 i anteriors, a Catalunya i a l’estat espanyol s’hi obria pas una nova etapa política encapçalada amb el segell socialista tant a Plaça Sant Jaume (en aquest cas acompanyat per republicans i ecosocialistes) com al Palau de la Moncloa. El tripartit amb Maragall al capdavant posaven fi a vint-i-tres anys de govern monocolor convergent a la Generalitat i Zapatero guanyava fàcilment i contra pronòstic les eleccions generals finiquitant així a la majoria absoluta del PP. Aleshores existia un consens pràcticament unànime, en el que també s’hi va sumar el independentisme, per tal d’iniciar una reforma de l’arquitectura institucional i donar una passa més en el procés autonòmic. Fruit d’això va ser el llarg part del que avui és la Llei Orgànica 6/2006 de 19 de juliol. O el que la gran majoria de gent coneix com l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006.
El problema fou que cert sectors centralistes van entendre el concepte “una passa més en el procés autonòmic” com la necessitat de disposar d’una llei de punt i final per tal de donar per tancat d’una vegada per totes el conflicte autonòmic vigent a l’estat durant més de trenta anys; mentre que el catalanisme polític l’entengué com una passa endavant per tal d’explorar els límits constitucionals, els quals s’havien mantingut verges i inexplorats des de 1978. Finalment però, quan va arribar el moment de caixa o faixa la dreta sucursalista catalana va cedir davant la pressió del lobby empresarial català per tal de tancar l’afer estatutari, facilitant així una rebaixa considerable de les aspiracions inicials d’aquell Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya un dia com avui farà quatre anys.
Els fets compresos entre el 30 de setembre de 2005 i el de enguany són força coneguts i han estat àmpliament comentats i analitzats. L’Estatut encara està pendent de la sentència del Tribunal Constitucional i tal i com es diu en anglès, the party is over. Sí, la festa s’ha acabat, ja no queda res d’aquell tarannà positiu, empenta i ganes de voler remodelar l’arquitectura institucional i l’estat de les autonomies. Els aires renovadors que bufaven per Moncloa i Sant Jaume són ara records guardats i explicats amb certa nostàlgia per les persones que van viure aquells moments. La festa de l’autonomisme sembla haver arribat al seu final i el Tribunal Constitucional vol fer-nos pagar la última ronda. L’autonomisme ha tocat sostre i ho demostra el fet que en un despatx de Madrid encara estigui sobre la taula el recurs d’inconstitucionalitat de l’Estatut. El Debat d’Orientació de Política General d’avui ha estat força diferent al consens i la unanimitat exhibida fa quatre anys; sembla que és hora de prendre consciència que hem topat contra el mur constitucional i que tard o d’hora, si volem ser un estat propi, l’haurem de saltar.
