Fullejant diaris, llegint articles, notícies i anàlisis sobre les eleccions legislatives que han tingut lloc a Alemanya i Portugal, he arribat a la conclusió ja definitiva que la socialdemocràcia està en crisi i hi ha quelcom que grinyola. Els resultats de les eleccions europees a ambdós països han donat un guanyador clar, en el cas del motor industrial europeu, Angela Merkel es perfila com la dona més poderosa dels propers quatre anys i alguns sindicats alemanys ja temen que es pugui convertir en la nova dama de ferro del conservadorisme europeu degut al més que possible pols que es mostra disposada a lliurar-los un cop deslliurada de la coalició de govern amb l’SPD i amb un nou soci més donat a aquest embats com els liberals de l’FDP. A Portugal, si bé és cert que José Sócrates repetirà com a premier portuguès es veurà obligat a arribar a consensos i puntuals, o qui sap si estables, amb els autèntics triomfadors de la nit electoral lusitana, el Bloco de Esquerda que ha passat de 8 a  16 diputats.

El que sembla clar però, és que tant Sócrates com Steinmeier (candidat de l’SPD) els hi ha sortit males herbes al seu hortet. Els possibles socis de govern de Sòcrates seran dos partits que desborden per l’esquerra al guanyador Partit Socialista, el Partit Comunista Portuguès i el Bloco da Esquerda. Mentre que l’SPD ja perdut 74 diputats, 40 dels quals (54% dels diputats perduts) han anat a engreixar les files de partits que també desborden per l’esquerra a l’actual SPD, 24 han anat a parar a Die Linke i 16 als Verds.

L’SPD ha sortit molt castigat del model grossen-koalition patentat fa quatre anys per conservadors i socialdemòcrates i no ha sabut, ni segurament ha pogut marcar un perfil propi i diferenciat d’aquells amb els que identificava com el rival electoral a batre i a la vegada havien estat els socis de govern durant quatre anys. Sembla a més a més que a Merkel se la veurà molt més còmoda, amb més cintura i marge de maniobra amb la nova aliança de conservadors i liberals després de quatre anys de moderació i cohabitació amb els socialdemocràtes.

L’SPD encarna avui el fracàs de la socialdemocràcia europea. El PSF sembla haver caigut en un estat terminal o de coma terminal, les seves constants són febles, el PSOE es debat entre la crisi interna i la seva fragilitat governamental i jacomencen a sonar el possible tam-tam de preelectoral, el Labour Party, arrancarà d’aquí poc la seva campanya per encumbrar a Brown com a inquilí del 10 de Downing Street amb la intenció més baixa de vot dels darrers 40 anys. Sembla que no corren bons temps per la socialdemocràcia europea, quan precisament és el neoliberalisme i les seves receptes econòmiques les que han enfonsar l’economia europea i per extensió la mundial. L’explicació la trobem en que bona part d’aquestes receptes neoliberals les varen implantar els mateixos socialdemòcrates encegats per la tercera via de Giddens, Blair i Schroeder per exemple.

En els darrers deu anys la socialdemocràcia ha cedit voluntàriament espais electorals a liberals i conservadors, els quals han estat agraïts i no han deixat aprofitar tal oportunitat brindada per determinats partits que confiaven en els seu eixamplament electoral a partir de la flexibilització de determinades polítiques fiscals i econòmiques. El resultat és que ja no calen socialdemòcrates per a fer polítiques socialdemòcrates, aquest espai l’han anat cedint amable i incomprensiblement als Sarkozy, Merkel i companyia.

Resultat: la socialdemocràcia europea s’aprima, veu que el full de ruta traçat fa deu anys no dóna resultat i com a conseqüència directa li creixen els competidors més pròxims a ambdós costats, liberals i esquerra. És evident que la socialdemocràcia europea grinyola.