Aquest és el nom de l’espai en el que cada divendres podré escriure sobre una de les meves grans passions, el futbol. Aniré penjant aquí també els articles. Aquí va el primer.

Deia l’exentrenador escocès Tommy Docherty: “Hi ha tanta política en el futbol que crec que Henry Kissinger (famós exsecretari d’Estat nordamericà) no hagués durat ni dos dies en el Manchester United.” Aquesta afirmació no és gratuïta així com tampoc es pot prendre a la lleugera venint de qui ve. I menys a Anglaterra, al país inventor del futbol i en el que cada any es disputa la millor lliga de futbol del món. A l’illa britànica el futbol adquireix la categoria de religió, jornada rere jornada cada partit esdevé qüestió de vida o mort. I més encara si l’amor per uns colors acostuma a coincidir, també, amb unes fortes conviccions polítiques per bona part de la seva afició.

És el cas del West Ham United, un històric de les illes britàniques amb un grau alt de politització per part de la seva afició al llarg segle XX i especialment en els seus darrers 30 anys. El West Ham, equip de l’East End londinenc, és fundat l’any 1895 amb el nom de Thames Ironworks F.C (posteriorment al 1900 passa a anomenar-se West Ham United) i és completament integrat pels obrers treballadors de la Companyia Naviliera i dels Metalls del Tamesis. És precisament per aquest motiu que l’equip esdevé l’orgull del barri obrer de l’East End.

Ja en els primers anys el West Ham va establint una gran rivalitat enfront l’altre equip del barri de l’East End, el Millwall. Equip, que a diferència del West Ham comença a integrar a les seves files a jugadors de diverses procedències, la qual cosa no fa res més que reafirmar encara més la passió de la classe treballadora del barri pel West Ham en detriment del Millwall. Al llarg del segle XX, a mesura que el futbol anglès es va professionalitzant el West Ham aguanta l’embranzida i modernitza la seva estructura de club i es professionalitza, sense perdre l’aroma proletària i obrera de principis de segle i aconsegueix establir-se com un equip estable de la Premier League. Tanmateix, la II Guerra Mundial i el posterior creixement econòmic de l’Europa de la postguerra dilueix una mica la identificació política dels obrers de l’East End amb el West Ham.

És durant la crisi econòmica dels anys 70 que fustiga de valent les illes britàniques quan es produeix el darrer episodi de politització en el panorama futbolístic britànic i sobretot pel que respecta al nostre equip d’avui. Enmig d’un context condicionat per les polítiques de privatització i neoliberals de Thatcher, el tancament de fàbriques de l’East End i el boom de les subcultures skinhead, mod i rude boy; quan bona part del moviment sindicalista, skinhead d’esquerres i obrerista torna a veure en el futbol una escapatòria a les seves frustracions i problemes diaris. La conseqüència directa és un nou repunt dels aficionats del West Ham que a la vegada es confirma com a equip de la Premier League i com a l’equip anglès de la classe treballadora en contraposició als ja benestants Arsenal, Fulham, Chelsea o el mateix Millwall. El rival veí de l’East End a diferència dels Hammers, al llarg dels setanta i fins avui arrossega a les seves files de seguidors incondicionals als partidaris del moviment xenòfob britànic liderat pel National Party.

Per tant, cal donar la raó al vell de Tommy Docherty. El futbol és quelcom que va més enllà del terreny de joc i les grades, ja que aquestes estan cada cap de setmana plenes, repletes, de persones que professen amor cap als seus colors, els seus equips i la seva història. I això és quelcom que només es pot entendre si us agrada el futbol i si creieu que aquest és un fenomen global que compren molt més aspectes, com la política, que van molt més enllà que 90 minuts.