A vegades guanyem. Sí, encara que costi creure a vegades guanyem i com és el cas d’ahir, per golejada. Ahir Arenys va ser una festa de la democràcia i del civisme, malgrat certs sectors de l’espanyolisme més ranci, antidemocràtic i caspós van voler espantar i cohibir a la ciutadania, el tret els hi va sortir per la culata. Malauradament van poder manifestar-se, però no van poder ni podran tornar a prohibir les idees. Sembla que alguna cosa s’ha despertat i que tots plegats hem perdut una mica la por que teníem a dir-ho sense complexes i de viva veu. Volem ser un estat.
Les bones notícies són moltes. Des de l’excel·lent ambient de tranquil·litat i alegria que va haver-hi tot el dia en el poble passant per la gran, enorme, riuada de gent que es va passar per Arenys a gaudir d’un dia com el d’ahir. A nivell electoral, les dades també conviden a somriure, el referèndum ja de per si va constituir un èxit, el resultat va ser sonat i la participació fou superior a les darreres eleccions europees. Una altra lliçó a aquells que deien que això de la Independència no importava a ningú. Avui és un dia de dolça ressaca en el que a més d’un se li haurà caigut la bena dels ulls.
Avui tot són bones notícies i alegria, cal tenir present però, que no podem fer-nos esclaus d’aquest èxit creient que aquesta és la única via segura de confrontació política amb l’Estat. És molt important a partir d’avui mateix, saber gestionar aquest èxit i aquesta victòria estratègica. Cal dotar de sentit aquestes consultes i intentar prémer les tecles adequades d’aquest piano per tal de quadrar la melodia amb els actes polítics. És a dir, saber traduir en el realpolitik els resultats obtinguts en aquests referèndums per tal de poder reactivar el conflicte institucional amb l’Estat amb tota la legitimitat i suport, un front certament fins ara molt espès.
Alguns diuen que això és el principi del final. Jo m’inclinaria a pensar que el que es va passar ahir a Arenys de Munt és el final del principi. El final d’un procés de més de trenta anys per tal de portar l’opció política del independentisme a una centralitat política. Un procés que ha tingut alts i baixos i diversos conductors, des de l’històric Front Nacional de Catalunya, passant per històrics com el PSAN i l’MDT que actuaren com a pedrera de l’independentisme, fins aquells que sempre han estat sempre a roda del independentisme com Esquerra. Avui és un triomf de tots nosaltres, el independentisme ja no és una opció minoritària, pròpia de quatre freaks o descamisats de poble sense estudis com es pretenia fer creure al llarg dels vuitanta i principis dels noranta sinó que és una opció política normalitzada present al llarg i ample del país amb càrrecs institucionals, càrrecs de govern, alcaldies i regidories. El independentisme s’ha fet gran, ha sabut madurar amb el pas del temps, a vegades ha aprés dels seus propis errors, i altres cops a base de dels mastegots que ha rebut des d’Espanya i que l’han fet créixer i espavilar. Ja no és un moviment antisistema, és un projecte obert i transversal que avarca des de partits politics, fins a sindicats passant per a tot tipus d’entitats de caire cultural o ecològic.
Així doncs, com que ens hem fet grans, hem perdut la virginitat i els complexes, cal també assumir més responsabilitats i actuar amb més maduresa i compromís. No seria gens bo tornar a caure en rebequeries i pataletes de nen petit. Si volem jugar amb els grans, ens hem de comportar com a tals. La cursa és oberta, no estem pas a l’últim quilòmetre ni estem tampoc en el grup d’escapats, però sí que hem fet un canvi de ritme que ha deixat al nostre perseguidor esbufegant i seguint-nos amb la mirada. Ara toca mantenir el bon ritme i el cap fred.
