En aquests dos dies de tornada a la feina i a la rutina de la quotidianitat m’ha caigut a les mans un d’aquells llibres dels que cada any se’n parla i acostumen a ser notícia però només el dia de la seva publicació ja que després, malauradament, no en sentim a parlar més. Em refereixo a l’anuari que cada any publica Amnistia Internacional en relació a l’estat dels drets humans en el món, concretament l’informe 2009.

L’informe d’enguany consta de gairebé 500 pàgines ens les que es desgranen un per un els diferents trets característics i conjunturals de cada estat en relació al conjunt de drets, deures de les persones i els drets humans i en fa una anàlisis a nivell general i posant exemples de casos reals, alguns certament esfereïdors i d’altres amb pinta de broma de mal gust degut sovint a la inoperància de la burocràcia i de la pròpia Administració Pública.

Voldria centrar l’atenció d’aquest article en l’anàlisi que realitza l’Informe 2009 de l’estat dels drets humans a l’estat espanyol. En línies generals i a escala mundial, es desprèn la conclusió que l’estat espanyol estaria situat en una posició ben còmode. Molt superior a la mitjana però tampoc sense acostar-se a les posicions capdavanteres. Tanmateix si d’aquest hipotètic rànquing mundial només agafem els estats europeus, l’estat espanyol estaria en posicions clarament alarmants i es situaria gairebé a la cua dels estats membres de la UE i de l’Europa geogràfica.

El dèficit i/o manca de drets humans a l’estat espanyol està clarament accentuat, i cito el mateix text, per la perpetuació de la cultura de la impunitat degut propi fracàs de l’Estat de Dret. El text posa de manifest l’abús que fa la justícia espanyola a l’hora d’imposar penes, faltes o sancions lleus a agents o cossos de seguretat per abús de la seva autoritat, arribant a la violència física i als maltractaments, sovint motivats per motius racials o de identitat.  Si es té en compte que l’informe denuncia els continus casos de tortura i maltractaments que es produeixen a altres estats europeus com Bòsnia-Herzegovina, Grècia, Kazakhstan, Rússia, Turquia, Ucraïna i l’Uzbekistan ens dóna la dimensió de quina mena d’estat tenim pel que fa a la protecció dels drets humans i amb qui ens equiparen els observadors internacionals.

A més a més, l’informe posa de manifest el incompliment que fa el Tribunal Constitucional de les seves pròpies sentències. Ja que, torno a citar el text, el Tribunal Constitucional va reiterar la necessitat de dur a terme investigacions efectives i exhaustives sobre totes les denúncies de tortura i maltractaments atribuïts al funcionariat. El text continua, tot citant la preocupació que va mostrar el relator especial de la ONU sobre la promoció i protecció dels drets humans davant la persistència de denúncies d’aquest tipus. El “chorreo” a l’estat dels drets humans a l’estat espanyol no acaba aquí perquè l’informe torna a posar el crit al cel davant la inoperància i els minsos avanços produïts d’ençà l’aprovació de la Llei contra la violència de gènere, posant de manifest que les dones maltractades es segueixen trobant amb els mateixos problemes, sovint augmentats per la burocràcia que implica el compliment de la pròpia llei o, alerta, per la falta d’accés a la justícia en determinades zones de l’Estat.

Plat a part es mereixen els atacs motivats pel racisme i la xenofòbia, actes en els que l’estat espanyol es troba altra vegada en les posicions capdavanteres i en la llista dels cinc únics estats membres que no publiquen dades oficials sobre les denuncies i procediments penals relacionats amb delictes racistes.

Ja per acabar i a tall d’exemple i de, desafortunada, curiositat, convindria preguntar-nos com és què l’estat espanyol no ha ratificat junt amb Itàlia, Rússia, Armènia i Azerbaidjan el Conveni Europeu per a la protecció dels drets humans i relatiu a l’abolició de la pena de mort.

Així doncs, el balanç final queda sotmès i depèn en gran mesura de quin altre estat vulguem comparar amb Espanya. Els conformistes podran dir que no s’està tant malament si ens comparem amb d’altres estats com el Txad, Sudan, Birmània o les Fidji. Tanmateix el dèficit i manca de protecció per part del propi Estat en casos com la violència de gènere, la xenofòbia i la tortura ens situa altre cop al vagó de cua d’Europa, com en molts altres aspectes. Un altre bany de d’europarealisme, i en aquest cas en un dels aspectes més tristos i condemnables com són la vulneració dels Drets Humans.