Avui he decidit dedicar aquest post dominical a l’actualitat política i als darrers esdeveniments ocorreguts a Euskal Herria, ja que el passat dissabte es varen publicar les primeres dades de l’Euskobaròmetre des que Patxi López és Lehendakari i el PNB està a la oposició. A més, al llarg d’aquest cap de setmana s’han produït un reguitzell de detencions en el si d’ETA que compta els dies posteriors a l’assassinat d’Eduardo Puelles per detencions, i també ha coincidit amb l’aplec de Gorbea, un tradicional i històric aplec nacionalista organitzat pel PNB, el primer que es produeix amb aquest a fora d’Ajuria Enea.

Les principals dades que es desprenen del sondeig és que el 65% dels bascos recelen de la coalició de govern PSE-PP encapçalada per López i que un 61% dels enquestats no aprova la coalició de govern nacionalista, es aquest cas espanyola. La qual cosa ens deixa a entendre quelcom que ja era prou conegut però encara no prou quantificat com és el rebuig de bona part de la població a aquest pacte polític que actua com a cordó sanitari i de contenció dels partits bascos. El govern de Patxi López navega contracorrent i amb un company de viatge, el Partit Popular, que sembla més propici a fer-li l’abraçada de l’ós que a donar-li un cop de mà quan aquest estigui sobre la lona. Aquest ofec segurament es farà més evident a mesura que s’acostin les eleccions generals, que el PSE i el PP no s’acabin de posar d’acord en les fases i el tímigs per espanyolitzar Euskadi o que, senzillament, el PNB tendeixi la mà, al llarg de la legislatura, als socialistes per a arribar a possibles acords.

Aquest darrer escenari encara dista de produir-se, tot i que amb la Convergència basca mai se sap ja que no tenen cap mena de pudor en aprovar els pressupostos o en salvar votacions a Zapatero mentre plantegen polsos sobiranistes com el Pla Ibarretxe.  I dic que encara dista perquè el PNB va exhibir amb tota la força el seu perfil més marcadament sobiranista en l’aplec de Gorbea, on en paraules d’Íñigo Urkullu, “Euskadi no és Perejil, ni cap lloc on hi puguin clavar signes de conquista”.  Aquestes fets, coincideixen amb les noves dades que aboca l’Euskobaròmetre en que indicar que la identificació nacional subjectiva de la població tendeix més cap la identificació basca que a la espanyola. Malgrat això, el suport a la via autonomista a augmentat lleugerament enfront una hipotètica independència.

En quan a la situació de violència existeix un quòrum en indicar que la situació és millor a la del darrer any i accentua, encara més, la divisió dins una desconcertada esquerra abertzale, mancada de cap líder visible a l’espera del que digui o del que faci Arnaldo Otegui, que no ha aconseguit refer-se del pal que va suposar no poder presentar-se a les eleccions autonòmiques i que els bons resultats de les eleccions europees han servit de ben poc a falta, com deia, de cap líder o persona que sàpiga capitalitzar aquest suport i que a la vegada pugui oferir un nou projecte polític viable davant la situació de bloqueig que pateix el moviment abertzale. Ara per ara l’únic camp de batalla que ha presentat batalla l’esquerra abertzale ha estat en el front sindical (perquè terreny polític segueix empantanegat) ; s’han convocat vagues generals que han erosionat en poca quantitat el govern i que no han tingut l’efecte esperat dintre les files abertzales. A més, les dades que aboquen les enquestes són demolidores i personifiquen l’atzucac en el que es troba ficada l’esquerra independentista basca, només un 1% recolza i justifica a ETA, un 3% en fa una justificació crítica i partir d’aquí les postures són de rebuig a ETA, la qual cosa no implica que existeixi un rebuig a l’independentisme.

Així doncs sembla que Euskadi es troba en un estat de letargia en el que el govern, governa però el pacte de govern sembla que ja va néixer amenaçat de mort, la oposició encara està dubitativa i entomant el cop que ha suposat no ser els inquilins d’Ajuria Enea durant els propers quatre anys i l’esquerra abertzale navega sense rumb sense idees, projectes, ni cares noves. El front nacionalista espanyol sembla que guanya per punts degut a la inoperància dels altres actors i agents polítics i no pas per les seves qualitats polñitiques i dots de comandament.