Franco Battiato (Catania, 1945) és un home polifacètic. Ha tocat diverses tecles del piano de la creativitat: cantautor, director de cine i cantant. Tasca en la que va obtenir més èxits i reconeixements. La seva carrera musical tingué cert ressò al llarg de la dècada dels 80 (dècada també marcada per la recessió econòmica i l’auge del neoliberalisme), el punt àlgid de la seva carrera fou la representació d’Itàlia a l’avui decadent Fetival d’Eurovisió de 1984. Un dels seus èxits fou una cançó cantada en castellà i titulada Centro de gravedad permanente. Una cançó farcida de referències surrealistes i oníriques en les que Battiato demana trobar, segons paraules textuals  seves, un centre de gravetat permanent que no li fes canviar les idees sobre les persones i les coses.

Aquest prec de Battiato ha estat el leit motiv del Fòrum Econòmic Mundial que es celebra any rere any a Davos. El Fòrum de Davos, think tank per excel·lència del pensament neoliberal i iot insígnia del lliure mercat, va tancar el passat diumenge la trobada d’enguany que duia com a lema: Repensant la postcrisi o el que el seu zeitgeist interpretaria com un crit semblant a Socors, ens enfonsem! El lema, no deixa de ser un manifest d’intencions davant les turbulències econòmiques que estant arrossegant Europa i als EUA a la recessió econòmica. La trobada d’aquest any ha estat marcada pel pessimisme degut a la incredulitat que ha causat veure com els dogmes del lliure mercat, la mà invisible i de l’estabilització automàtica de la demanda han caigut per terra abocant-nos a un precipici del qual ens costa veure quan tocarem fons. Entre les grans conclusions adoptades hi destaca el consens general a l’hora d’afirmar que, en cas d’allargar-se o agreujar-se la crisi econòmica actual, podria haver-hi greus conflictes socials. Llàstima però, que hagi estat necessari muntar aquest circ per obtenir aquesta conclusió, fàcilment assolible en una conversa de cafè en un bar de qualsevol cantonada.

El bany de realitat que ha suposat per als seus participants, alguns d’ells considerants gurus del lliure mercat, l’edició d’enguany no ha aconseguit despertar el sentiment de culpa (la qual cosa costaria de pensar veient les nòmines i honoraris de bona part dels participants) però sí que ha contribuït a edificar un acord tàcit entre tots els ponents, de la necessitat de trobar un consens, unes mínimes regles de joc per tal d’evitar una nova desregularització mercantil que ens torni a abocar a una hecatombe econòmica a escala mundial. Tal i com deia el bo de Battiato en la cançó, un centre de gravetat permanent que no faci canviar les idees sobre les persones i les coses. És a dir, buscar un punt d’equilibri per evitar la crisi però que a la vegada segueixi mantenint i legitimant l’actual model de creixement econòmic neoliberal en comptes potser, d’entonar el mea culpa, reconèixer els errors comesos i fer un viratge de postulats que aposti cap al creixement global sostenible, peça clau que dotarà de contingut i sentit l’Estat Social i del benestar del segle XXI.

En conclusió, ens estem enfonsant i per tant és necessari canviar-ho tot perquè res canviï i ens seguim enfonsant els que remem, cada cop més ràpid i sense sentit, a l’interior de les galeres del sistema neoliberal. La única cosa destacable, a part de la brillantíssima conclusió entorn al futurible malestar social que es pot generar, fou que Battiato i el seu centre de gravetat permanent tornaren a ser l’epicentre vint anys després d’aquesta cançó, vint anys després de la primera crisi del model neoliberal. Ningú el va veure, però ell hi era. Per tant: Battiato 1 – Davos 0.