Segurament, la gran majoria de nosaltres ens imaginaríem Colòmbia com un dels països més benestants de l’Amèrica Llatina comparat amb la resta de països de la regió, és així. Potser també ens atreviríem a dir que té un indicadors socioeconòmics força elevats, també és cert. I ja estirant, alguns afirmarien que és un país amb uns nivells de recursos naturals i matèries primeres elevadíssim. Doncs també encertaríem. Colòmbia però, és el país protagonista d’un dels conflictes armats més mediàtics del segle XXI. L’enquistament de 45 anys de violència produïda entre el xoc de l’exèrcit de les FARC amb la maquinària d’Estat colombiana s’ha anat cobrat moltes vides de persones innocents i està deixant una herència social difícil de superar arrel del constant enfrontament entre persones d’una mateixa comunitat.
És aquest enquistament de la violència i perpetuació del conflicte que ha fet que sorgeixin, al llarg dels darrers anys, plataformes a favor de la pau a través del diàleg i la negociació. Curiosament, el mateix enquistament de la violència i perpetuació del conflicte és el que també ha fet que el Govern colombià, de la mà d’Álvaro Uribe, estableixi mitjançant distincions molt fines i arbitràries la distinció entre una persona lliure de càrrecs i un terrorista. La distinció ve a ser el suport incondicional al govern i la renúncia a poder plantejar un escenari alternatiu de solució al conflicte. Això, ha portat a la criminalització de bona part d’aquests moviments i a la seva repressió gràcies a grups paramilitars que actuen al marge de la llei i amb total connivència amb els poders fàctics mitjançant el finançament que aquests mateixos li proporcionen, considerant-los terroristes i còmplices de les FARC.
Una d’aquestes plataformes cíviques a favor del diàleg i la negociació que ha pres renom i està dotada de gran capacitat organitzativa arreu del Colòmbia és la FEU (Federación de Estudiantes Universitarios). Ahir al vespre, vaig tenir la oportunitat de xerrar, juntament amb la Gemma Lago (secretària de política institucional de les JERC) i en Marc Puig (secretari de relacions internacionals de les JERC) amb en David Flórez, el Secretari General de la FEU. El David (1987) em va semblar una persona excessivament madura i molt curtida per tenir només 21 anys. Ell, com molts altres dirigents sindicals ha hagut de marxar durant aquest període de vacances perquè és en aquesta època quan es produeixen el major nombre de detencions il·legals i els majors abusos de poder i persecucions policials per part de l’Estat colombià. El David està amenaçat de mort pels paramilitars, amb els quals ha de conviure diàriament en espais com la universitat, un espai més on la FEU desenvolupa el seu projecte polític. I dic un espai més perquè si una cosa em va cridar l’atenció fou la gran varietat de registres i la gran quantitat de temàtiques i problemàtiques en les que la FEU hi està ficada i que intenta aportar solucions de progrés. El David diu que són un sindicat, però segurament aquí una organització com aquesta traspassaria la frontera organitzativa d’un sindicat per esdevenir una plataforma política multisectorial.
Colòmbia segurament és un país aïllat dels focus de la nova esquerra llatinoamericana de Bolívia, Veneçuela o Brasil. Però és un país a primera línia mediàtica en quan al conflicte armat que sumat a l’ebullició d’idees i de moviments socials fa que el Govern d’Uribe quedi en fora de joc i opti per tornar-se a legitimar en la seva estratègia mitjançant l’eliminació de les persones que s’interposen en la seva veritat única basada en el neoliberalisme salvatge i la constant desregularització de mercats, provocant així un gap socieconòmic entre classes.
La partida d’escacs a Colòmbia s’ha reprès, en David, la FEU i molts com ell juguen amb negres i no tenen la iniciativa. Però ell, malgrat tot, ahir no perdia el somriure, i això és, de ben segur, el que més mal li fa a Uribe.
