Diu un proverbi africà: Si vols anar ràpid millor que vagis sol, en canvi si prefereixes arribar lluny és molt millor anar acompanyat.

Aquest proverbi és el que ha intentat incomplir al peu de la lletra el president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero. Entre ahir i avui es van donar a conèixer les audiències (share en llenguatge postmodern) de televisió del dilluns. Zapatero era el plat estrella de la graella de programació al Tengo una pregunta para usted, de TVE. Un programa que, d’altra banda, em desperta simpaties i desconfiances per igual, ja que per un costat trobo bé acostar la política i els polítics als ciutadans i a la opinió pública amb el mètode pregunta-resposta que és força àgil i exigeix un elevat grau d’implicació per part del polític. Però d’altra banda a vegades pot navegar en els oceans de la demagògia un terreny molt relliscós i que malauradament ha servit molts cops d’adob i fertilitzant en algunes victòries electorals.

Tornant al que ens interesa, les audiències. Veiem que Zapatero va complir amb escreix pel que respecta a  cridar l’atenció de la seva ciutadania. Un 30,5% d’audiència és un gran resultat en els temps que corren i amb la gran competitivitat televisiva que hi ha. Ara bé, a Catalunya  Zapatero i les preguntes no van aconseguir fer trempar als teleespectadors de Catalunya. Tengo una pregunta para usted va assolir només un 17% de quota de pantalla. Gairebé la meitat que a l’Estat espanyol. Els catalans i catalanes van preferir veure CSI (sèrie rara on les hi hagi) o els ja familiars Inieste i Keite de Crackòvia seguit de les aburridíssimes i inversemblants aventures i desventures de la Teresa Clarís a Ventdelplà.

La victòria de Zapatero en les darreres eleccions generals es fonamenta en una agitació màxima de la por envers al Partit Popular en comptes de la proposta d’un projecte de futur. A tall d’exemple, es poden mencionar propostes estrella de campanya socialista que han quedat dipositades en les golfes del Govern com els 400€ o el Pla d’ajudes d’accés a l’habitatge de l’aleshores flamant ministre d’habitatge Carme Chacón. El que li està passat a Zapatero és el que et passa que arrives a un lloc no pas pels teus mèrits sinó pels demèrits dels altres i a més a més sense tenir un projecte de futur. Un cop et passa això, o navegues en les aigües de l’apatia o la teva activitat diària es converteix en el Dragon Khan. Ara per ara, ZP ha optat per l’apatia. L’apatia a l’hora de gestionar la crisi econòmica, l’apatia a l’hora d’intentar posar fil a l’agulla a reformes tant urgents i necessàries com la del Senat o el sistema de finançament. Tota aquesta gran mostra d’inactivitat ha tingut les seves repercussions i Catalunya ja n’està cansada d’aquesta farandula i dels successius enganys de Zapatero que ha passat del ja famós i graciós “Apoyaré….” a un estat d’auto complaença molt similar al España va bien d’Aznar. Prova d’això és el càstig del 17% d’audiència

Encara no ha passat ni un any de les eleccions generals i Zapatero segueix estant sol, aïllant i orfe de suports polítics a la cambra baixa o estratègics, a l’espera de senyals de vida de CiU, en quan a reformes estructurals com el finançament. Reprenent el proverbi Africà, Zapatero ha anat massa ràpid i massa sol per arribar lluny. O bé per la seva impaciència o per no trobar els companys de viatge adequats. La manca d’iniciativa política és evident davant un horitzó econòmic horrorós i l’aparent inactivitat del Govern. És trist dir-ho, però el més interessant d’aquest més de gener pel que a la política espanyola respecta, ha estat l’assumpte d’espionatge a la cúpula del PP (i el que durarà) i el reportatge fotogràfic de Soraya. Com molt be deien els cartells promocionals del turisme a Espanya durant el Franquisme: Spain is different