La independència de Kosovo (proclamada el 17 de febrer) s’ha d’entendre com la confirmació que la via autodeterminista és, probablement, la única possibilitat que té per la seva pròpia supervivència aquest nou estat Balcànic enfront Sèrbia, la qual esta encarant l’immens repte de construir un nou país que fugi de la imatge de la gran Iugoslàvia de Tito així com també de la imatge d’un país que encadena secessió rere secessió des de fa gairebé vint anys. Kosovo tant sols és el darrer episodi d’un cicle de derrotes, iniciat amb Eslovènia, del qual una gran part de la societat Sèrbia ha estat testimoni.

Kosovo és una regió Balcànica que és conscient de la seva història i convençuda de la necessitat de construir un futur en el qual tant les persones com les nacions puguin gaudir dels mateixos drets i les mateixes oportunitats. I és aquí on per aconseguir aquest objectiu és necessari tenir present els autèntics protagonistes de la independència kosovar: els kosovars i kosovàres.

L’autèntic repte que ha d’encarar Kosovo no és l’aprovació dels governs russos, americans o europeus. L’autèntic repte és equipar-se d’un sistema executiu, legislatiu i judicial determinat a posar fi a les tendències autodestructives que la societat kosovar ha sofert recentment. L’objectiu kosovar és saber apreciar les diferències internes i saber transformar-les en enriquiment pel nou país en comptes de factors de divisió. És un objectiu que ha d’unir la totalitat d’institucions i serveis públics que el nou Estat està posant en funcionament.

El fet és que la majoria de kosovars veuen positivament aquest procés na ho de fer oblidar que una part de la població no només veu aquest procés amb recels sinó amb por. És aquí on els principals líders i assessors internacionals han de convèncer a la minoria que el procés d’independència significarà un avenç del qual se’n podran beneficiar personalment del progrés polític, social, econòmic d’aquest no estatuts d’estat que té Kosovo des del 17 de febrer.

No obstant hi ha hagut alguns Estats que no han reconegut, ni reconeixen ara per ara a Kosovo. Entre ells l’Estat espanyol. La seva oposició però, no pot ni tampoc ha d’entendre’s  en clau exterior sinó en clau interior. Una oposició amb missatge polític directe als i les  independentistes catalans i bascos. I això és perquè Kosovo ha establert un precedent al ser el primer estat en proclamar unilateralment la seva independència amb el suport dels grans actors de la societat internacional i amb bona part d’aquesta.

I el que és més important encara, tant els Estats Units i la Unió Europea han reconegut, de facto, que l’exercici del dret a decidir el propi autogovern és un procés democràtic i pacífic, inalienable a qualsevol col·lectiu humà, on l’autèntic protagonista és el col·lectiu que decideix emancipar-se a si mateix.

El reconeixement del dret a l’autodeterminació va donat de la mà del coneixement que la força d’un país resideix en la seva legitimitat i les possibilitats que té aquest per establir enllaços de mútua comprensió amb altres països igual de legitimats. Kosovo ens pot donar una lliçó a tots.

Montenegro i Kosovo ja han jugat. Qui mou fitxa ara?

(Fragment i adaptació de l’article de Victor Terradellas al Catalan Internaional View)