En Raimon es d’aquella mena de cantautors que, malgrat viure el dia a dia i la voràgine dels canvis socials i polítics, ha sabut captar com pocs l’essència d’aquells dies de lluita, de combat i de clandestinitat. Aquells temps que van marcar a tota una generació com la dels meus pares, la qual sempre es caracteritzarà per ser la generació que va superar sociològicament el franquisme i que va fer bona aquella famosa frase d’en Llach, d’estirar-la fort per aquí i estirar-la fort per allà.
Com no va ser d’una altra manera en Raimon va acabar el seu recital amb cançons que van camí de ser atemporals i que no caducaran mai. Jo vinc d’un silenci em va recordar als meus avis, els quals una guerra i una dictadura els va robar els millors anys de la seva adolescència i joventut i al seu esforç per tal de tirar endavant la seva família i que els seus fills poguessin ser amos d’un futur més lliure i fàcil que el present que els va tocar viure.
Finalment, va sonar Diguem no. Jo estava estirat al sofà però no vaig poder contenir alguna llagrimeta, aquesta cançó és un himne a la dignitat d’un poble i d’un país. Un himne a moltes persones que s’han negat a acceptar el present fosc del franquisme i s’han arriscat a perseguir el somni del futur i la llibertat. És una cançó que sense grans pretensions ni grans ambicions retrata la lluita sorda i constant, com diu el mateix Raimon, per al nostre reconeixement. Com més escolto a Raimon més crec que Nosaltres no som d’eixe món.
