Esquerra es troba en una cruïlla inevitable de la seva història política. Després d’haver obtingut uns resultats històrics, en les darreres cites electorals Esquerra s’ha anat desinflant fins a la catàstrofe electoral del passat 9 de març.

L’escenari polític s’ha mogut i ha canviat molt i Esquerra no ha sabut llegir el guió adequadament i ara és imprescindible encarar un cicle congressual que actualitzi el discurs independentista i d’esquerres, el seu full de ruta i sobretot l’estratègia comunicativa i de relació amb els mitjans de comunicació.

Cal un nou equip de direcció amb ganes de renovar Esquerra. Un equip al servei del projecte i no un projecte al servei persones. És necessari recuperar els valors de partit d’esquerres i republicà, mantenir l’assemblearisme com a valor afegit del nostre partit i enfortir i millorar els sistemes de comunicació entre les bases i la direcció, entre la direcció i les estructures territorials i entre el partit i la societat per tal de poder transmetre correctament el missatge d’Esquerra.

És necessària una direcció que combini l’experiència adquirida al llarg d’aquests anys i les ganes renovadores que necessita Esquerra, que no dinamiti tot el que s’ha fet fins ara, ja que ens agradi o no, això significaria una involució política i el descrèdit d’Esquerra. Cal donar imatge de serietat i començar a fixar horitzons i fites per anar assolint el nostre objectiu a poc a poc, sense pressa però sense pausa. Només trobarem Independència abans que treball en el diccionari; i en el nostre partit hi ha gent que malauradament no ho sap.

En un partit mai hi sobra gent, sempre en fa falta; i a més a més Esquerra sobretot necessita una mica d’amor propi, autoconfiança i decisió. És per tot això que en el proper Congrés Nacional votaré en Joan Puigcercós i en Joan Ridao.