L’arribada dels anys 70 van portar a Itàlia un empobriment generalitzat de les condicions de vida. Ja no quedava rastre dels prop de 1.204 milions que havia rebut Itàlia de les ajudes econòmiques del Pla Marshall. L’economia italiana travessava per una devaluació de la lira i una inflació de preus galopant, a més d’un augment desmesurat del dèficit públic tocant fons l’any 1975. En quan a la situació política, les relacions entre la DC i els altres partits no eren les més òptimes ja que en una mateixa legislatura es succeïen diversos govern amb diferents tipus de coalicions sempre però amb un primer ministre cristianodemòcrata. La inestabilitat econòmica i política feien trontollar a Itàlia sencera. I això ho va utilitzar el PCI per convertir-se en el protagonista principal de la política italiana de la segona meitat del s.XX.
El principal punt d’inflexió de l’esquerra italiana fou el XIIè congrés del PCI a Bolonya el 1968. Luigi Longo va renunciar a la secretaria general del partit degut a motius de salut i va donar suport a la candidatura d’un jove sard que ja en el congrés de 1948, amb 26 anys, es va convertir en el membre més jove del secretariat del PCI i un any més tard va esdevenir secretari general de les joventuts del PCI. Enrico Berlinguer, va rebre un ampli suport i es va convertir en el primer secretari general del PCI que no havia estat present en la seva fundació. De fet va néixer al 1922, un any després de la seva fundació.
Enrico Berlinguer encarnava una nova generació de comunistes italians no tant lligats a la Unió Soviètica i molt més centrats en la política italiana donat que ja havien mamat des de l’inici de la seva militància les “ponències Togliatti” de la via italiana al socialisme. Tres mesos després de la seva elecció Berlinguer va assistir com a secretari general del PCI al Congrés Internacional de Partits Comunistes celebrat a Moscou. En la seva intervenció es va oposar durament a la intenció del PCUS i del seu secretari general, Leonid Brezhnev, d’expulsar al Partit Comunista Xinès per la seva política exterior aperturista i les seves “desviacions” del socialisme ortodox. Berlinguer també va marcar diferències amb els camarades soviètics al criticar a les forces del Pacte de Varsòvia per la seva invasió a Txecoslovàquia de 1968 durant la primavera de Praga i la manca de llibertat cultural. Aquest discurs de Berlinguer va suposar un distanciament del PCI amb l’URSS i va ajudar a projectar dintre Itàlia una imatge del PCI independent i sense lligams.
L’Efecte Berlinguer va suposar una modernització del discurs del PCI, apostant ja per una fidelitat a les institucions democràtiques, la renuncia al partit únic i a la dictadura del proletariat. I una aposta econòmica que passava per dotar de més pes al sector públic amb la intenció d’acostar-se a la cada cop més empobrida classe mitja italiana. En l’aspecte social, el PCI va començar a traçar aliances amb nous moviments socials com el feminista i l’homosexual, al mateix temps que incorporava en el seu corpus doctrinal les seves demandes. Aquest nou rumb ideològic marcat per una aposta de la realpolitik va suposar l’inici de l’Eurocomunisme que anys més tard seguirien altres formacions comunistes europees. Aquesta modernització del PCI li va valdre també l’afinitat de bona part de l’escena intel·lectual italiana. Fins al punt que el 1977 Giuseppe Bertolucci, germà de Bernardo Bertolucci, dirigiria a Rpberto Bergnini en la pel·lícula Berlinguer ti voglio benne (Berlinguer t’estimo). Aquesta popularitat sobtada del PCI i l’elevació de Berlinguer a figura gairebé icònica del comunisme italià era contrarestada popularment amb la frase “ma Berlinguer non è la Madonna” amb la que l’aleshores periodista de La Repubblica i exdiputat del PSI, Eugenio Sclafari va obrir el seu article setmanal.
Aquest seguit de canvis ideològics del PCI es van traduir amb un lleuger augment del percentatge de vot del PCI, assentant-se ja en el 27%, i guanyant 2 diputats més situant-se en 179. El guanyador en escons i vots va tornar a ser la DC, però el guanyador moral d’aquelles eleccions va ser el Movimento Sociale Italiano (MSI), el partit continuador del PNF de Mussolini, que va saber capitalitzar, al igual que en la crisi econòmica de final dels anys vint, el vot protesta i d’insatisfacció arran de la crisi econòmica, enfront el daltabaix electoral dels liberals italians i dels partits minoritaris. Per la seva banda el PSI es va mantenir en els mateixos nivells que al 1968.
L’ascens electoral de l’extrema dreta italiana va ser una galleda d’aigua freda a la pau social italiana, que ja duia immersa en un estat d’ebullició permanent després de “l’autunno caldo” de 1969. Les protestes obreres i sindicals del nord d’Itàlia i les corrents més prosoviètiques del PCI, arran de la seva no aposta política, començaren a organitzar-se en petits grupuscles d’ideologia marxista-leninista i revolucionària. En l’esfera política un dels més coneguts fou Democrazia Proletaria (DP) que aconseguiria representació parlamentària en les eleccions de 1976, 1979, 1983 i 1987. Una altre de les organitzacions que va tenir més ressò foren les Brigate Rosse (BR) que davant el “reformisme” del PCI opten per la lluita armada enfront l’estat.
Davant el seguit de moviments del PCI i en el marc del tauler d’escacs de la Guerra Freda, els EUA observaven amb preocupació el distanciament ideològic del PCI i la URSS. Des del Pentàgon no es veia pas com una opció remota que el PCI pogués guanyar unes eleccions. Una hipotètica victòria del PCI implicaria la desestabilització de la OTAN i de la fràgil Unió Europea així com un possible efecte domino en d’altres països europeus. Donat aquest caldo de cultiu a la CIA no li va tremolar el pols en estendre els seus tentacles fins a Itàlia i finançar grups paramilitars anticomunistes i així contribuir a una estratègia de tensió constant degut a la permanent violència que assolava el país, ja fos de per l’extrema esquerra o l’extrema dreta. Aquest període fou conegut com els anys del plom i l’Operació Gladio, com s’anomenava, no va ser reconeguda per Giulio Andreotti (primer ministre italià entre 1972-73, 1976-1979, 1989-1992) fins a l’octubre de 1990, 21 anys després de la posada en funcionament.
En els anys en que Gladio es va començar a estructurar, amb l’ajut econòmic nord-americà i el beneplàcit del govern italià. Aquest estava integrat per la DC, el PSI, el PSD i el PRI, anys més tard els dirigents dels partits de coalició van al·legar no recordar res en relació al coneixement d’aquesta xarxa durant la seva testificació en comissió parlamentària. El cert és, però, que Gladio va contribuir, i de quina manera, a elevar la tensió social que es respirava a Itàlia, de la qual es culpava a les creixent quotes de poder municipals i regionals que ostentava el PCI i amb les que el MSI, només feia que fregar-se les mans per a recollir el vot anticomunista i de protesta per a la crisi econòmica en les properes eleccions.
Va ser quan la crisi econòmica va tocar fons, l’any 1975, i un any abans de les eleccions quan el PCI va decidir moure fitxa i en el XIVè Congrés de la formació comunista a Roma, Berlinguer va presentar a plenari la proposta del compromesso storico italiano. Una aposta del PCI per entrar en la governabilitat italiana, per tal d’assolir el màxim consens social possible per a la realització de les reformes econòmiques, polítiques i socials que necessitava Itàlia i per forçar la unió dels partits antifeixistes i demòcrates davant el avenç del MSI. Berlinguer i el PCI apostaven per estendre la mà al govern de la DC i així evitar un nou episodi de buit polític i crisi econòmica com el que va succeir al anys vint i pel que Mussolini va arribar al poder.
El resultat de les eleccions va avalar àmpliament l’aposta del PCI que va obtenir el seu màxim històric amb 12.600.000 de vots (un 34,4%) que significaven 229 diputats. El PCI va ser, sense cap mena de dubte, el partit més votat del nord d’Itàlia, només el vot massiu anticomunista del sud d’Itàlia va permetre a la DC aguantar l’envestida tot i perdre vots representació parlamentària. El PCI tot i no guanyar les eleccions es sentia legitimat per iniciar converses en favor d’un govern d’unitat nacional, amb la participació d’altres forces democràtiques com el PRI i el PSI.
Per la seva banda, el PSI va obtenir un altre lleu revés electoral, que l’aboca a un crisi interna de la que surt escollit el milanès Bettino Craxi. És just en els anys posteriors a les eleccions en el que PSI inicia de la mà de Craxi el viratge cap a la socialdemòcracia que comporta l’eliminació de la fals i el martell del seu logotip per la d’un clavell, donada la popularitat de la Revolució dels clavells a Portugal l’abril de 1974. Anys més tard el PSI, igual que el PSOE espanyol, copiarien el logotip del Partit Socialista Francès en el que un puny agafa una rosa vermella.
Malgrat les disputes internes del PSI, Craxi va veure en la oportunitat del compromesso storico del PCI, la oportunitat d’assolir quotes de poder i s’hi va abocar de cap. La única força política reticent era la DC, que el seu costat més pactista encapçalat per Aldo Moro ho veia amb bons ulls mentre que el seu sector més conservador, encapçalat per Andreotti, ho considerava un perill. Es va arribar finalment, a un pacte pel que el PRI, el PSI i el PCI donarien suport al govern, que estaria encapçalat per Andreotti. Va ser la condició innegociable que va plantejar el sector dur de la DC, que tampoc estava exempta de lluites internes, i que situava a Andreotti com a garant davant la opinió pública i el nucli electoral més dur dels democratacristians que la DC no cediria ni un pam als comunistes. Craxi, Berlinguer i Moro, van ser considerats els artífexs del pacte. Un as a la màniga que es va guardar el PSI fou que a mitja legislatura quan toqués rellevar al President de la República, aquest càrrec seria per a Sandro Pertini que, finalment i accediria prematura i accidentalment.
La trajectoria del compromesso storico va ser curta i efímera. Amb prou feines havia començat a caminar quan les Brigate Rosse van segrestar, al març de 1978, a un dels cervells d’aquesta operació, Aldo Moro. El segrest de Moro es va allargar fins al mes de maig de 1978, el govern de la DC es va negar a cap mena d’intercanvi de presoners i el cos de Moro apareixia al maleter d’un cotxe aparcat a la Via Caetani al mateix temps que Andreotti forçava una crisi de govern en la que incloïa a ministres de la DC de marcat caràcter anticomunista i el PCI retirava el seu suport al govern.
L’enterrament al compresso storico es va produïr però, un mes més tard quan el setmanari l’Espresso va publicar que diversos càrrecs de govern de la DC havien rebuts importants suborns per a la compra de material i avions militars. El PCI va posar setge al govern i Mariano Rumor, el President de la República, fou el cap de turc de l’escàndol i va haver de dimitir. La DC el va deixar caure i així Sandro Pertini, dirigent històric del PSI, accedia a la presidència de la República, tal i com estava pactat entre la DC i el PSI. El PCI esperava amb aquest nou escenari que Pertini forcés una crisi de govern, degut als continuats escàndols de la DC, i li encarregues la formació d’un nou govern al PCI, facilitant així l’anhelada alternança política. Això mai es va produir, i l’arribada de Pertini només va servir per institucionalitzar, encara més, al PSI, allunyar i enemistar el PSI i el PCI i l’enterrament definitiu del compromesso storico.
El PCI va recompondre files en el seu XVè congrés, el març de 1979, a Roma i en vistes a les eleccions generals del juny de 1979. El resultat del congrés fou la ratificació de Berlinguer com a secretari general i l’aprovació de l’estratègia de l’alternativa democratica. En els darrers cinquanta anys el PCI havia optat per grans coalicions d’esquerres, per la via italiana al socialisme, pel suport extern a un govern de dretes amb el pretext de fer costat al govern davant la crisi econòmica i inclús per forçar la dimissió del President de la República amb l’esperança que el nou president els hi encarregués la formació de govern; totes les opcions amb el mateix resultat: l’hegemonia en l’esquerra política però la oposició política en les institucions. L’alternativa democratica, no pretenia ser res més que la voluntat del PCI per esdevenir una força de govern i l’únic partit de l’esquerra italiana.
Tanmateix les anades i vingudes estratègiques del PCI li van passar factura electoral. I el PCI perdia 28 diputats a les eleccions del juny i quatre anys més tard, el 1983, amb Berlinguer altra vegada de cap de llista, en perdia uns altres tres, situant-se per sota dels 200 diputats i amb un notable ascens del PSI encapçalat per Craxi. Malgrat mantenir-se com a segona força política, les possibilitats de que el PCI guanyés unes eleccions s’esvaïen de la mateixa manera que ho feien les forces d’Enrico Berlinguer un 11 de juny en un míting a la Piazza della Fruta a Padova, a causa d’un ictus cerebral. Era el juny de 1984, Berlinguer va rebre un enterrament multitudinari a Roma. El PCI acomiadava el seu líder més carismàtic i amb ell els seus millors anys.