Quatre apunts ràpids sobre les conseqüències electorals de la possible independència d’Escòcia.

El que hi ha a continuació no és més que un mer excercici de sumes i restes aplicant els resultats electorals de les eleccions generals del Regne Unit al maig de 2010.

1. El Regne Unit es compon de 649 circumscripcions uninominals que comprenen els territoris d’Anglaterra (533), Escòcia (59), Gal·les (41) i Irlanda del Nord (18). El llindar de la majoria absoluta es situa en 325 diputats. Si restéssim les 59 cadires escollides per Escòcia i mantenint l’actual llei electoral, Westminster es veuria reduït a 590 escons i el llindar de la majoria absoluta serien 296 diputats.

2. El repartiment d’escons segons les eleccions generals de maig de 2010 és el següent:

- Consevadors: 307 (1 només escollit a Escòcia)

- Laboristes: 258 (41 escollits a Escòcia)

- Liberal-demòcrates: 57 (11 escollits a Escòcia)

3. El percentatge de representats escocesos sobre el total de diputats escollits és el següent.

- Conservadors: 0,3% del total

- Laboristes: 15% del total

- Liberal-demòcrates: 19% del total

4. Amb els resultats de maig de 2010 i suposant que Escòcia fos independent, el resultat sobre 590 escons seria el següent:

- Conservadors: 306 (majoria absoluta)

- Laboristes: 217

- Liberal-demòcrates: 46

Històries postsoviètiques (I). Llibre llegit: l’Imperi

“Segur que alguns errors es podrien evitar, moltes més coses es podrien haver fet millor, però estic convençut que tard o d’hora els nostres esforços conjunts donaran els seus fruits: els nostres viuran en una societat pròspera i democràtica. Els hi desitjo el millor.”

Aquestes eren les darreres paraules del discurs de renuncia de Mikhaïl Gorbatxov a la Presidència de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) pronunciades la nit del 25 de desembre de 1991. Aquestes paraules i el discurs de Gorbatxov en la seva globalitat van suposar el punt i final a una història de seixanta-nou anys (de desembre de 1922 a desembre de 1991) que és el periple de la URSS. Després del discurs de Gorbatxov es va arriar per darrer cop la bandera de la URSS del Kremlin i el dia següent el Soviet Suprem votaria, en un mer tràmit formal, la pròpia autodissolució de la URSS. La Unió Soviètica,  un dels actors polítics més importants en la història del s.XX, ja era història.

La URSS al moment de la seva dissolució era l’estat més extens del món amb 22.402.200 km² i la xifra gens menyspreable de 293 milions d’habitants. Vint anys després seria el quart estat més poblat del món per darrere de la Xina, l’Índia i els Estats Units. La seva dissolució va comportar la creació de quinze nous estats. Part de l’Europa Oriental, fins a l’Àsia central passant pel Mar Bàltic i el Caucas eren nous països amb vicis i costums heretats d’un llarg període sota l’estela de Moscou.

Molts han estat els canvis que s’han produït en els antics països soviètics, la dissolució de la URSS va suposar la fi de la Guerra Freda i el triomf ideològic del capitalisme, ansiós de filtrar-se per les escletxes que s’obrien al Teló d’Acer. Tanmateix, ni als ulls d’Occident ni de l’antiga ciutadania soviètica, tot aquest seguit de canvis no han estat suficients ni tots, segurament, tant bons com es presumien. Aleksandr Solzhenitsyn, una de les plomes més brillants durant la segona meitat del s.XX de la prolífica literatura russa, al 1992 declarava el següent sobre la nova era política postsoviètica: “El règim que ens governa no és sinó una amalgama de la vella nomeklatura, de taurons financers, de falsos demòcrates i del KGB. No puc anomenar-ho democràcia, és un híbrid repugnant que no té precedents en la història i del que s’ignorà la direcció que prendrà. Però si aquesta aliança venç, ens explotaran, no setanta anys, sinó cen setanta anys.” Curiosament i vint anys després, el tàndem Medvédev-Putin que dirigeix la política russa de la darrera dècada és una combinació perfecte del que il·lustrava Aleksandr Solzhenitsyn el 1992: un ex alt càrrec del KGB i un home de partit a l’ombra de Ieltsin i Putin que també va ocupar càrrecs de responsabilitat a la gasística Gazprom.

Una de les millors peces literàries sobre la geografia humana i sobre els moments de canvi de la URSS ve de la mà de Ryszard Kapuściński amb el llibre l’Imperi que va escriure el 1993 i que l’Editorial Anagrama va publicar el 1994. Kapuściński és un dels millors escriptors de viatges i corresponsal de guerra del segle XX, els seus viatges i les seves cròniques abracen multiplicitat de latituds. Des de l’Amèrica Central als processos de descolonització d’Àfrica passant pels passatges revolucionaris de Sud Amèrica fins al seguit de contactes que estableix al llarg dels seus tres viatges al llarg i ample de les diferents repúbliques de la URSS i que conformen aquesta obra.

L’Imperi és una d’aquestes obres mestres, llibres capitals, escrites gairebé sobre la marxa i en moments de canvi. Retrospectivament fa comprensibles, o gairebé, molts esdeveniments que van succeir després de la seva escriptura. A través dels successius contactes de l’autor amb la Unió Soviètica, l’últim imperi del segle XX, Kapuściński ens apropa a la realitat d’un dels països més fascinants del món. Des de l’entrada de l’Exèrcit Roig al deu poble natal, aleshores Polònia i ara Bielorússia, a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, amb les seves seqüeles de terror,por i fam, fins al viatge que va realitzar a les diferents repúbliques que componien la Unió Soviètica quan aquesta començava a enfonsar-se, entre 1989 i 1991. Kapuściński capta a la perfecció el procés d’homogeneïtzació i russificació dut a terme des de l’època de la Rússia Imperial i seguida durant el període bolxevic i com els diferents sentiments nacionals afloren i desborden les costures del gegant soviètic. L’apocalipsi que va suposar la desintegració de la URSS és viscut de manera diferent a cada lloc, però en tots la sensació oscil·la entre el pànic i la decepció.

L’Imperi és una obra mestra en tots els sentits, que traspassa la qualificació de literatura de viatges i també el relat periodístic o historiogràfic i fa que el llibre sigui un compendi excel·lent de les tres facetes. Aquesta breu recensió del llibre Kapuściński dóna el tret de sortida a un compendi d’escrits que commemoraran el XXè aniversari de la dissolució de la Unió Soviètica i que tindran el modest pretext de parlar del darrer gran estat dissolt a finals del s.XX, principalment de l’herència que ha deixat a les noves repúbliques ex soviètiques així com d’alguns passatges de la història menys coneguts.

Good bye Lenin, 2011

L’Alexander Kerner és el protagonista de Good Bye, Lenin! una de les millors pel·lícules europees de la darrera dècada i tot un exemple de com fer produccions de qualitat sense necessitat de grans pressupostos, efectes especials, dones curtes de roba o mascles hipermusculats. La pel·lícula, narra les peripècies que fa l’Alexander per amagar-li a la seva mare, ferma defensora del sistema socialista i de la RDA, que el Mur de Berlín ha caigut mentre ella estava en coma. Tot el sistema en el que la seva mare creia s’ha esfumat i això li podria provocar un xoc emocional que podria repercutir greument en la seva salut, d’aquí els esforços i el desfici del seu fill per reproduir-li a la seva mare les condicions de vida de la ja extingida RDA socialista.

L’Alexander Kerner avui en dia hauria passat les quaranta primaveres, concretament en tindria 43. Va néixer al febrer de 1968 a Friedrichshain, un barri obrer del Berlín Oriental, la capital de la ja extingida República Democràtica Alemanya. Parlar de Friedrichshain és parlar de l’Avinguda Karl Marx , l’artèria principal de la reconstrucció del Berlín Oriental i on viva amb la seva mare, la seva germana i la seva neboda. L’Alexander era un del milió dues-centes mil persones que vivien al Berlín est l’any 1989, quan el Mur va caure. Concretament vivia a 9 minuts en moto d’un dels punts més calents de la Guerra Freda, el Checkpoint Charlie, i a un quart d’hora caminant del pont Oberbaum la frontera més propera entre Occident i la seva petita pàtria socialista.

No li va costar gaire trobar un pis pel barri de Friedrichshain gràcies a les migracions massives cap a l’oest de molts ciutadans de l’RDA que van deixar infinitats de pisos buits. Ell i la Lara, aquella infermera soviètica que apareix a la pel·lícula, es van poder emancipar amb una certa comoditat i van poder dur a terme el seu projecte de vida en parella. Avui dia Friedrichshain és un barri cèntric, amb moltes comoditats i serveis. El seu consell de districte està governat per Die Grünen (Els Verds) amb suports puntals del SPD (socialdemòcrates) que són segona força i Die Linke (l’esquerra) tercera força; inclús l’Alexander té la tranquil·litat que el nouvingut Partit Pirata té més representació que la CDU de Merkel.

I és que malgrat que l’Alex i la Lara avui visquin en un entorn agradable i confortable, la vida no els hi ha estat fàcil. L’Alex mai va ser un ferm defensor al sistema de la RDA ni de l’aleshores omnipotent Partit. Ell i la Lara es van conèixer en una manifestació en favor del dret a reunió, el 7 d’octubre de 1989, el mateix dia que la seva mare queia fulminada d’un infart al veure el seu fill detingut. Un mes més tard d’aquest incident, el Mur de Berlín va caure i l’Alex es convertia en un dels milions de persones anònimes que entraven per primer cop a Occident i al sistema capitalista. La paulatina occidentalització de la seva RDA es feia efectiva i evident amb la mateixa rapidesa que els camions de Coca-Cola penetraven per primer cop al Berlín est i la seva germana abandonava els estudis universitaris per a canvi de la seva primera experiència laboral a un Burger King.

L’ensorrament del Mur va comportar la pèrdua de treball dels herois de la classe obrera com l’Alexander. Va perdre la seva feina a la botiga de reparació de televisors, però afortunadament va poder entrar en un programa d’assajos de reunificació laboral i juntament amb el seu primer amic occidental, en Denis, es van passar el Mundial de 1990 instal·lant antenes parabòliques. Era un futur incert però d’altra banda esperançador.

La Lara va poder aprovar amb no poc esforç l’examen d’infermeria i va poder consolidar la seva plaça d’infermera a l’hospital. Malgrat tenir una plaça consolidada, el seu lloc de treball es va veure modificat per la posada en marxa de la privatització de determinats serveis que en època de la RDA eren públics i gratuïts i que a partir d’ara serien un bé comercial més, com ho serien la sanitat i l’educació. Tot un trencament d’esquemes per a la seva manera d’entendre la societat, la Lara no acaba d’entendre com podia haver gent capaç de fer negoci amb un bé tant preciat i valorat com salut de gent que necessitava atencions o cures. La seva era una feina vocacional i no entenia com es podia comercialitzar  o escatimar serveis d’aquest tipus. No era una qüestió de socialisme, capitalisme o reunificació sinó de tenir dos dits de front, acostumava a dir la Lara. Però en fi, què podia fer ella? Eren els temps que corrien.

Durant molt de temps el de la Lara va ser l’únic jornal que entrà a casa, ja que l’Alexander va tenir seriosos problemes per a poder trobar una feina qualificada, d’acord amb els seus estudis d’electrònica. Ja podia parafrasejar a Kennedy dient, Ich bin ein Berliner (jo sóc berlinès) que als ulls dels encarregats i dels filtres dels processos de selecció de personal ell era un noi de l’Alemanya Oriental, criat en un sistema de valors caduc i amb una qualificació professional dubtosa donat que l’havia obtingut en un sistema socialista i no pas en el competitiu i desenvolupat occident capitalista. Inclús va estar pensant durant un temps de poder entrar en el programa governamental de desplaçament de ciutadans de la RDA cap a territoris de la RFA per inserir-se laboralment, però ho va trobar tant o més aberrant que determinades pràctiques que es practicaven en el seu extingit país.

Més que reunificats, l’Alexander i la Lara es sentien annexats a un sistema polític i de valors molt més lliure i democràtic que en el que s’havien criat, però també lligats de mans i peus a un sistema econòmic en el que valien el que posseïen i no eren més que un número al servei de la productivitat i dels balanços d’actius i de passius, però a més amb l’afegit que la protecció social de la qual gaudien abans, havia desaparegut completament. La seva entrada al capitalisme va ser una entrada per la porta del darrere i com a graó dèbil de la cadena productiva. Havien canviat els serveis públics i la protecció social per la competitivitat i el consumisme. Ara podien menjar a McDonald’s, els hi deien els anuncis de la televisió.

L’Alexander finalment va poder trobar feina, com a treballador en una gran cadena estatal de distribució d’electrodomèstics. A la ja extingida RDA es va produir finalment entre els anys 1992 i 1993 la fam dels electrodomèstics i gràcies a això l’Alexander va equipar mig Berlín oriental amb microones, batedores, torradores, rentadores i infinitat d’articles i béns de consum que mai abans s’havien pogut comercialitzar lliurement i amb tanta varietat. Les fins aleshores desconegudes sigles d’AEG, òbviament era una marca que venia de la RFA amb la intenció de forrar-se, serien a partir d’ara l’empresa a la qual l’Alexander vendria la seva mà d’obra com a bon nàufrag proletari de la RDA.

A mitjans i finals dels 90 els Kerner van començar a respirar una mica més alleugerits econòmicament parlant i va arribar el moment d’ampliar la família, primer el nen i després la nena. Amb el pack també va caure un Volkswagen, lluny quedava ja el temps en que l’Alexander somiava en conduir un Trabant. La Volkswagen era marca de classe mitja alemanya, com el que eren ells, un cotxe robust, de tecnologia alemanya i lluny de la presumptuositat dels BMW i Mercedes que es passejaven ostentosament pel seu Berlín particular un cop ensorrat el mur. Els temps ha passat i els nens ja no són tant nens, la Lara té el passaport i la nacionalitat alemanya i conserva també la seva nova nacionalitat, la russa. Ella i l’Alexander no acaben de d’aconseguir explicar als nanos com és que van néixer en dos punts del mapa d’Europa que ja no tenen fronteres, ni bandera ni territori. Senzillament ja no existeixen.

L’Alexander ha progressat mica en mica a la feina, ara és un dels encarregats de distribució de l’empresa a tota la ciutat de Berlín. El càrrec fa patxoca i ell se sent orgullós del que, amb molt esforç, ha anat aconseguint. Ell, per ser de l’Alemanya Oriental ha hagut sempre d’esforçar-se el doble i demostrar que estava doblement capacitat per a ocupar noves responsabilitats. Tot i això, segueix sense poder treure’s del cap l’ombra dels reajustaments de plantilla que plana en l’empresa. Primer va començar sent la producció que va començar a ser deslocalitzada i ja no sortia a compte ni fabricar en el trist, deprimit i oriental Dresden, ja que els companys proletaris de la Xina o el Vietnam s’oferien a fer-ho a un preu més baix. Al tancament de plantes i la deslocalització se li va afegir l’obertura de nous mercats, l’empresa creixia però no com volien els seus empleats. Hi havien nous Murs de Berlín de consum que s’ensorraven també al tombant de segle i l’empresa hi volia ser present de la mateixa manera que hi va ser per abastir d’electrodomèstics a la RDA.

Avui l’Alexander va veient com el rostre de la globalització adquireix conseqüències de la deslocalització i la destrucció de llocs de feina. Ell encara la conserva i se sent afortunat per això, però no sap fins quan durarà la seva sort. I també és conscient que com més tard se li acabi la sort més difícil li serà tornar a aquest berlinès amb estudis d’electrònica inserir-se en el mercat laboral amb la seva edat i amb la nova reforma laboral engegada per la CDU per la que es pot treballar per un euro a la hora; tota una vida treballant i cotitzant per trobar-te vora la cinquantena amb una mà al davant, l’altre al darrera i una merda de condicions laborals, pensa ell. A més, progressivament va veient com aquesta crisi econòmica recent s’ha acabat enduent el poc benestar del que gaudien les classes mitjanes, les retallades a la despesa pública en sanitat i educació han estat una constant des de la “reunificació” i a casa les han patides doblement. La Lara no para de denunciar el tancament de plantes hospitalàries i els nens bé que han de poder anar l’escola i rebre un ensenyament públic de qualitat. I el futur? Tampoc en vol pensar gaire, però per si de cas ell i la Lara han acabat l’any obrint un fons de pensions, no fos cas que després de tota una vida treballant al servei del socialisme i del lliure mercat es trobessin en la vellesa sense res on agafar-se i amb una pensió de misèria.

Avui encara el record la seva mare, tant lligat a la ja extingida RDA i al socialisme, encara li inunda els ulls de llàgrimes i la fa un nus a gola. Ell i la Lara passegen pels carrers de Berlín i miren els carrers i les cantonades de la ciutat amb els ulls de dues persones que van veure la ciutat canviar al mateix temps que tot l’entorn en el que s’havien criat i la seva societat s’ensorrava per donar pas a un nou model social i econòmic que regiria les seves vides d’ara endavant. Amb els ulls de dues persones que es van criar i educar en dos estats que ja no existeixen, però un país i un imaginari que seguirà existint en la memòria i el rècord en la mesura que hi hagi persones disposades a recordar el seu passat, des de la més estricta intimitat fins la vida quotidiana d’aquell petit país. Són dues persones que saben que el paradís socialista mai va ser tal però que paulatinament han vist que tampoc el capitalisme i l’estil de vida occidental els hi reportat una millor qualitat de vida personal i col·lectiva sinó més aviat un present gris i una herència enverinada als seus fills.

Una estampa italiana (i IV)

Si els inicis a la dècada dels setanta a Itàlia van estar marcats per una gran recessió econòmica, als vuitanta el context de la vida italiana era ben diferent. El creixement econòmic italià era una realitat que va tenir la seva culminació a mode de reafirmació nacional amb el sorpasso econòmic en el que Itàlia va aconseguir superar en PIB al Regne Unit. El cert és que Itàlia esquivava aquelles dificultats econòmiques que anteriorment l’hagueren fet ensopegar amb la mateixa facilitat que per aleshores Maradona deixava enrere els defenses contraris a la gespa de San Paolo.

Les eleccions generals de 1983, les darreres de Berlinguer, no van ser bones pel PCI ni tampoc per la DC que va perdre trenta-set diputats i dos milions de vots, mentre que el PSI de Craxi aconseguia consolidar el seu espai com a tercera força política per davant ja de l’extrema dreta i dels partits de centre i recollia 4.200.000 vots que li valien per a 73 diputats. El resultat deixava un panorama obert ja que cap dels partits tenia majoria absoluta, malgrat la majoria simple de la DC, i el record recent del fracàs del compromesso storico i l’esperança, cada cop més llunyana, del PCI per arribar a la primera força política. Davant de la creixent pressió del PCI, la DC va trobar en Craxi i el PSI una vàlvula d’escapament per a poder oxigenar la política italiana, incloure nous jugadors en la partida governamentals i evitar així donar-li un paper de protagonisme al PCI. Arnaldo Forlani, secretari general de la DC va segellar un pacte de govern amb Bettino Craxi que va ser beneït pel capo dei capi democristià, Giulio Andreotti. A aquest pacte s’hi van sumar ràpidament el PSDI (escindit del PSDI el 1947), i els centristes i liberals PRI i PLI fundant així el Pentapartito. La coalició de govern que governarà Itàlia des de 1983 fins a 1993 i que tindria el seu propi gabinet de crisi format pel trio CAF (Craxi, Andreotti i Forlani).

Un dels pactes del Pentapartito fou que la DC havia d’obrir les portes del Palazzo Chigi a altres partits, d’aquesta manera Bettino Craxi va accedir a la Presidència del Consell de Ministres. Craxi controlava l’aparell del PSI i malgrat que va ser considerat un secretari general de transició es va saber fer amb les regnes del partit i la oposició interna al seu acostament i pacte amb la DC gairebé no va existir. Craxi va imposar una nova política d’impostos que defugia de l’assistèncialisme i de la Itàlia a dues velocitats que tant convenia a la DC per una política d’impostos progressius i de caràcter redistributiu que van ajudar a eixamplar en nombre a la classe mitjana italiana i que facilitar l’augment del consum i el creixement econòmic que va propiciar l’entrada d’Itàlia al G7. Craxi havia resucitat el moribund PSI i ara surfejava en la cresta de la onda lunga socialista.

Paral·lelament el PCI escollia a Alessandro Nata, un berlinguerià de ferro per a la secretaria general del PCI. La manca de carisma de Nata o potser la continua comparació amb el seu antecessor van ser el principal problema amb el que van haver de lidiar els comunistes. Nata no era un mal polític, ni un mal orador però l’allargada ombra de l’ídol caigut del comunisme italià el feia semblar un amateur. En un intent de voler donar un cop d’autoritat i de líder polític, Nata, sens dubte que mal aconsellat, va decidir emprendre una visita a la URSS amb la intenció de destensar les relacions entre el PCUS i el PCI. Les crítiques li van ploure des dels mateix companys de bancada i militància.

Aquest malestar va tenir la seva translació immediatament després del viatge de Nata a Moscou quan, a l’any 1985 i en previsió al XVIIè congrés de la formació comunista a Firenze de l’abril de 1986, un diputat comunista de l’Emilia-Romagna, Achille Occhetto, juntament amb Guido Carandini signaven un article al diari la Repubblica (no ho feien a l’Unità, l’òrgan comunicatiu del PCI) rellançant la idea d’un Bad Godesberg a la italiana, pel qual el PCI el futur del PCI passava per tres aspectes claus: havia de renunciar al centralisme democràtic i optar per una organització més flexible, una aproximació a cap a la socialdemocràcia europea  i italiana i fer-se un rentat de cara a l’electorat que passava per adoptar unes noves sigles polítiques. No sabrem mai si la tercera proposta era un esquer per aconseguir captar l’atenció però el cert és que Nata va haver de fer un front amb la militància històrica del partit i els diferents quadres territorials per derrotar el que es va anomenar l’svolta della Bolognina en aquell congrés de Firenze.

Amb la figura de Nata qüestionada internament, a nivell polític i de personalitat, el PCI no va poder aturar la sagnia de vots i de suports i malgrat seguir sent la segona força de l’arc parlamentari, les eleccions generals de 1987 els va allunyar encara més de la DC i de la possibilitat que l’alternativa democràtica, ideada per Berlinguer i seguida per Nata pogués ajudar al PCI a guanyar unes eleccions. El PCI va perdre gairebé 800.000 vots i 27 diputats més, baixant ja dels 180 diputats. Seguia sent segona força política però l’ascens del PSI, el símptomes de feblesa interna del PCI i de l’altra banda del teló d’acer i l’efecte del socialisme llatí pel que socialistes com Mitterrand o Gonzàlez governaven i gaudien de popularitat van catapultar el PSI de Craxi.

Un cop arribant al tombant de la dècada dels vuitanta, la caiguda del mur de Berlín signa l’acta de defunció del bloc soviètic, deixa tocada de mort a la URSS i provoca una gran ciris interna i ideològica en el si dels partits comunistes de l’Europa Occidental. I ara què? Era la gran pregunta a la que intentaven donar resposta tots els partits comunistes. El PCI va celebrar tres congressos en tres anys, 1989, 1990 i 1991, símptoma de la desorientació ideològica dels comunistes italians. En tres anys (1987-1990) el PCI havia passat de 1.500.000 militants a prop de 1.200.000. En el congrés de 1990 a Bologna, Achille Occhetto va assumir la Secretaria General del PCI amb la intenció d’acostar-lo cap a la socialdemocràcia i la necessitat per tant de convocar un nou congrés per a l’any següent, el de 1991, per a la refundació del partit. Fou la victòria en el segon intent dels ideòlegs de la l’svolta della Bolognina

Paral·lelament, el boom immobiliari i la victòria del capitalisme desplacen a la fàbrica com a centre de gravetat social i dóna lloc a la filosofia fai da te (fes-ho tu mateix), a l’hedonisme i la ideologia decau en favor del gust. D’aquí la flexibilitat ideològica del PSI de Craxi, il·lustrada per la famosa frase del seu antic número dos, Claudio Martelli: “Socialisme és el que fan els socialistes.” I la facilitat amb la que el PSI va donar-se la mà del nou empresariat emergent de la Lombardia i del nord d’Itàlia enlloc de mirar al votant comunista desorientat i que se’ls hi havia caigut el mur a sobre. Un dels empresaris emergents és Silvio Berlusconi, empresari immobiliari que decideix comprar un canal de televisió i instal·lar-lo gratuïtament a tots els pisos que fabricava i que gràcies a l’amistat personal amb Craxi, que legalitza el seu holding empresarial, esdevé el propietari de tots els mitjans de comunicació privats. Aquí comença la carrera meteòrica de Berlusconi com a home de negocis i com a abanderat del capitalisme-fantasia i sota la protecció de l’home fort del PSI, Bettino Craxi.

El XXè Congrés del PCI celebrat entre el 31 de gener i el 3 de febrer a Rimini fou el que va fer passar el teló a l’històric PCI, el partit comunista més gran, nombrós i amb més suport electoral de l’Europa occidental s’autodissolia en un congrés traumàtic en el que es van debatre tres resolucions diferents. La moció presentada per Occhetto i Massimo D’Alema que apostava per l’autodissolució i la fundació del Partito Democratio della Sinistra es va fer amb el vot del 68% dels delegats i es va imposar a la presentada per Bassolino que defensava una via intermitja entre l’autodissolució i la tercera moció presentada pel sector més ortodox del partit, encapçalat per Pietro Ingrao i Armando Cossutta, que s’oposava a la creació del nou partit i apostava per la refundació del comunisme i una democràcia socialista a Europa sense haver de renunciar al partit i a les seves sigles, va obtenir 28% dels vots dels delegats comunistes.

Rimini, va suposar el principi de la fi. La dissolució del PCI comportava la fundació del Partito Democratico della Sinistra (PDS) i l’escissió per part del sector ortodox que fundà el Partito della Rifondazione Comunista (PRC) que encara segueix existint malgrat el rosari de corrents interns i tendències internes. Els hereus del comunisme van créixer i reproduir-se en diverses formacions, totes autoproclamades depositàries úniques del llegat polític del PCI.

La posada en escena electoral del PDS va resultar un nou fracàs ja que tornava a perdre votants i representació parlamentària i el PSI de Craxi se li acostava perillosament a la segona posició. A destacar que les eleccions generals de 1992 van ser la posada del llarg d’una nova formació de caràcter regionalista com la Lega Nord d’Umberto Bossi en detriment dels també desgastats i minoritaris partits de centre. A vista però dels resultats electorals, la DC seguia comptant amb una mala salut de ferro i la formula del Pentapartito semblava llunya d’enfonsar-se malgrat els mals resultats dels partits de centre. Per aquell aleshores seria necessària una nova cisma d’occident.

I com que es tracta d’Itàlia, l’imprevist adquireix condició de possible i probable. Aquesta cisma es produí en forma d’investigació judicial que va esquitxar a totes les escletxes del poder italià, sobretot a l’emergent PSI i a l’hegemònica DC. El secret a veus de la corrupció existent a les esferes del poder va esclatar en el sumari de la operació Mani Pulite que va suposar la fi del Pentapartito per motius obvis, la dimissió de Giuliano Amato com a primer ministre, l’empresonament de diversos exministres i la imatge de veure al líder del PSI exprimer ministre, Bettino Craxi, declarant davant d’un tribunal i refugiant-se a Tunísia fins la seva mort l’any 2000 per evitar l’escarni de ser empresonat.

La desaparició de Craxi de la vida política i l’enfonsament i dissolució de la DC i del PSI, el partit degà de l’esquerra italiana, el 1994 suposaren un buit i un desencant de la societat envers la classe política tradicional italiana. La cursa de fons del PCI havia servit per desgastar al seus oponents però també per esgotar-se a si mateix i haver hagut d’abandonar-la abans que els seus oponents. Molts són els que creuen que si el PCI hagués existit a les eleccions de 1994, hagués obtingut una victòria incontestable, per molt que Occhetto intentés abraçar electoralment als votants descontents, ni ell ni les sigles del PDS despertaven al magnetisme i la simbiosi que el PCI havia tingut amb la classe treballadora italiana. Aquest conjunt de circumstàncies són les que van propiciar a Berlusconi a presentar-se i guanyar les eleccions generals de 1994 en que va passar per sobre del PDS d’Occhetto i de tots els partits polítics tradicionals. L’arribada del pare del capitalisme-fantasia, del difusor de la cultura popular italiana dels darrers trenta anys, va suposar la fi de la política italiana tal com estava entesa des del fi de la II Guerra Mundial.

La simbiosi entre Berlusconi i Itàlia en els darrers vint anys ha estat tant potent que ha impedit a l’esquerra articular cap projecte polític autònom i transformador, sinó que l’ha arrossegat a la conformació de grans coalicions polítiques de tipus resistencialista a l’efecte Berlusconi i sense cap capacitat propositiva o transformadora. El seguit de coalicions com l’Olivo, l’Arcobaleno o el recent estrenat i ja moribund Partito Democratico no són res més que l’intent desesperat de plantar cara a Berlusconi sense saber exactament cap a on es vol anar i corrent sense cap mena de direcció.

Com a peça il·lustrativa queda la pel·lícula de Nanni Moretti, Aprile, en que el director italià s’interpreta a ell mateix a les vigílies de ser pare per primera vegada al mateix temps que està per decidir-se la comtessa electoral de les eleccions generals de 1996 en la que l’esquerra italiana concorre desdibuixada en una gran coalició i amagada entre una amalgama de sigles polítiques. Moretti li suplica amb la seva expressivitat tant italiana a Massimo D’Alema, el nou líder del PDS, que participa en un debat televisat contra Berlusconi, que digui “Qualcosa di sinistra” (una sola cosa d’esquerres), davant l’arronsament ideològic de tot l’espectre de l’esquerra política i la por a ser titllat de bolxevic tronat. Per a més també l’hemeroteca també ens brinda una crònica del debat i ens ajuda a dibuixar quin era l’escenari polític d’aleshores i dels propers anys:  un omnipotent Berlusconi dinamitant el sistema polític, amo de la televisió i de tots els continguts que entraven a casa dels italians i una esquerra amb por de ser esquerra i de dir que era d’esquerra.

Aquest seguit d’escrits va començar citant a Marx i la seva voluntat de transformar la realitat: “els filòsofs s’han limitat a interpretar el món de diverses maneres; però del que realment es tracta és de transformar-lo”. Segur que si els italians també haguessin fet cas a Marx en el que escrigué al final del Manifest Comunista. De ben segur que s’haguessin estalviat algun que altre maldecap.

Una estampa italiana (III)

L’arribada dels anys 70 van portar a Itàlia un empobriment generalitzat de les condicions de vida. Ja no quedava rastre dels prop de 1.204 milions que havia rebut Itàlia de les ajudes econòmiques del Pla Marshall. L’economia italiana travessava per una devaluació de la lira i una inflació de preus galopant, a més d’un augment desmesurat del dèficit públic tocant fons l’any 1975. En quan a la situació política, les relacions entre la DC i els altres partits no eren les més òptimes ja que en una mateixa legislatura es succeïen diversos govern amb diferents tipus de coalicions sempre però amb un primer ministre cristianodemòcrata. La inestabilitat econòmica i política feien trontollar a Itàlia sencera. I això ho va utilitzar el PCI per convertir-se en el protagonista principal de la política italiana de la segona meitat del s.XX.

El principal punt d’inflexió de l’esquerra italiana fou el XIIè congrés del PCI a Bolonya el 1968. Luigi Longo va renunciar a la secretaria general del partit degut a motius de salut i va donar suport a la candidatura d’un jove sard que ja en el congrés de 1948, amb 26 anys, es va convertir en el membre més jove del secretariat del PCI i un any més tard va esdevenir secretari general de les joventuts del PCI. Enrico Berlinguer, va rebre un ampli suport i es va convertir en el primer secretari general del PCI que no havia estat present en la seva fundació. De fet va néixer al 1922, un any després de la seva fundació.

Enrico Berlinguer encarnava una nova generació de comunistes italians no tant lligats a la Unió Soviètica i molt més centrats en la política italiana donat que ja havien mamat des de l’inici de la seva militància les “ponències Togliatti” de la via italiana al socialisme. Tres mesos després de la seva elecció Berlinguer va assistir com a secretari general del PCI al Congrés Internacional de Partits Comunistes celebrat a Moscou. En la seva intervenció es va oposar durament a la intenció del PCUS i del seu secretari general, Leonid Brezhnev, d’expulsar al Partit Comunista Xinès per la seva política exterior aperturista i les seves “desviacions” del socialisme ortodox. Berlinguer també va marcar diferències amb els camarades soviètics al criticar a les forces del Pacte de Varsòvia per la seva invasió a Txecoslovàquia de 1968 durant la primavera de Praga i la manca de llibertat cultural.  Aquest discurs de Berlinguer va suposar un distanciament del PCI amb l’URSS i va ajudar a projectar dintre Itàlia una imatge del PCI independent i sense lligams.

L’Efecte Berlinguer va suposar una modernització del discurs del PCI, apostant ja per una fidelitat a les institucions democràtiques, la renuncia al partit únic i a la dictadura del proletariat. I una aposta econòmica que passava per dotar de més pes al sector públic amb la intenció d’acostar-se a la cada cop més empobrida classe mitja italiana. En l’aspecte social, el PCI va començar a traçar aliances amb nous moviments socials com el feminista i l’homosexual, al mateix temps que incorporava en el seu corpus doctrinal les seves demandes. Aquest nou rumb ideològic marcat per una aposta de la realpolitik va suposar l’inici de l’Eurocomunisme que anys més tard seguirien altres formacions comunistes europees. Aquesta modernització del PCI li va valdre també l’afinitat de bona part de l’escena intel·lectual italiana. Fins al punt que el 1977 Giuseppe Bertolucci, germà de Bernardo Bertolucci, dirigiria a Rpberto Bergnini en la pel·lícula Berlinguer ti voglio benne (Berlinguer t’estimo). Aquesta  popularitat sobtada del PCI i l’elevació de Berlinguer a figura gairebé icònica del comunisme italià era contrarestada popularment amb la frase “ma Berlinguer non è la Madonna” amb la que l’aleshores periodista de La Repubblica i exdiputat del PSI, Eugenio Sclafari va obrir el seu article setmanal.

Aquest seguit de canvis ideològics del PCI es van traduir amb un lleuger augment del percentatge de vot del PCI, assentant-se ja en el 27%, i guanyant 2 diputats més situant-se en 179. El guanyador en escons i vots va tornar a ser la DC, però el guanyador moral d’aquelles eleccions va ser el Movimento Sociale Italiano (MSI), el partit continuador del PNF de Mussolini, que va saber capitalitzar, al igual que en la crisi econòmica de final dels anys vint, el vot protesta i d’insatisfacció arran de la crisi econòmica, enfront el daltabaix electoral dels liberals italians i dels partits minoritaris. Per la seva banda el PSI es va mantenir en els mateixos nivells que al 1968.

L’ascens electoral de l’extrema dreta italiana va ser una galleda d’aigua freda a la pau social italiana, que ja duia immersa en un estat d’ebullició permanent després de “l’autunno caldo” de 1969. Les protestes obreres i sindicals del nord d’Itàlia i les corrents més prosoviètiques del PCI, arran de la seva no aposta política, començaren a organitzar-se en petits grupuscles d’ideologia marxista-leninista i revolucionària. En l’esfera política un dels més coneguts fou Democrazia Proletaria (DP) que aconseguiria representació parlamentària en les eleccions de 1976, 1979, 1983 i 1987. Una altre de les organitzacions que va tenir més ressò foren les Brigate Rosse (BR) que davant el “reformisme” del PCI opten per la lluita armada enfront l’estat.

Davant el seguit de moviments del PCI i en el marc del tauler d’escacs de la Guerra Freda, els EUA observaven amb preocupació el distanciament ideològic del PCI i la URSS. Des del Pentàgon no es veia pas com una opció remota que el PCI pogués guanyar unes eleccions. Una hipotètica victòria del PCI implicaria la desestabilització de la OTAN i de la fràgil Unió Europea així com un possible efecte domino en d’altres països europeus. Donat aquest caldo de cultiu a la CIA no li va tremolar el pols en estendre els seus tentacles fins a Itàlia i finançar grups paramilitars anticomunistes i així contribuir a una estratègia de tensió constant degut a la permanent violència que assolava el país, ja fos de per l’extrema esquerra o l’extrema dreta. Aquest període fou conegut com els anys del plom i l’Operació Gladio, com s’anomenava, no va ser reconeguda per Giulio Andreotti (primer ministre italià entre 1972-73, 1976-1979, 1989-1992) fins a l’octubre de 1990, 21 anys després de la posada en funcionament.

En els anys en que Gladio es va començar a estructurar, amb l’ajut econòmic nord-americà i el beneplàcit del govern italià. Aquest estava integrat per la DC, el PSI, el PSD i el PRI, anys més tard els dirigents dels partits de coalició van al·legar no recordar res en relació al coneixement d’aquesta xarxa durant la seva testificació en comissió parlamentària. El cert és, però, que Gladio va contribuir, i de quina manera, a elevar la tensió social que es respirava a Itàlia, de la qual es culpava a les creixent quotes de poder municipals i regionals que ostentava el PCI i amb les que el MSI, només feia que fregar-se les mans per a recollir el vot anticomunista i de protesta per a la crisi econòmica en les properes eleccions.

Va ser quan la crisi econòmica va tocar fons, l’any 1975, i un any abans de les eleccions quan el PCI va decidir moure fitxa i en el XIVè Congrés de la formació comunista a Roma, Berlinguer va presentar a plenari la proposta del compromesso storico italiano. Una aposta del PCI per entrar en la governabilitat italiana, per tal d’assolir el màxim consens social possible per a la realització de les reformes econòmiques, polítiques i socials que necessitava Itàlia i per forçar la unió dels partits antifeixistes i demòcrates davant el avenç del MSI. Berlinguer i el PCI apostaven per estendre la mà al govern de la DC i així evitar un nou episodi de buit polític i crisi econòmica com el que va succeir al anys vint i pel que Mussolini va arribar al poder.

El resultat de les eleccions va avalar àmpliament l’aposta del PCI que va obtenir el seu màxim històric amb 12.600.000 de vots (un 34,4%) que significaven 229 diputats. El PCI va ser, sense cap mena de dubte, el partit més votat del nord d’Itàlia, només el vot massiu anticomunista del sud d’Itàlia va permetre a la DC aguantar l’envestida tot i perdre vots representació parlamentària. El PCI tot i no guanyar les eleccions es sentia legitimat per iniciar converses en favor d’un govern d’unitat nacional, amb la participació d’altres forces democràtiques com el PRI i el PSI.

Per la seva banda, el PSI va obtenir un altre lleu revés electoral, que l’aboca a un crisi interna de la que surt escollit el milanès Bettino Craxi. És just en els anys posteriors a les eleccions en el que PSI inicia de la mà de Craxi el viratge cap a la socialdemòcracia que comporta l’eliminació de la fals i el martell del seu logotip per la d’un clavell, donada la popularitat de la Revolució dels clavells a Portugal l’abril de 1974. Anys més tard el PSI, igual que el PSOE espanyol, copiarien el logotip del Partit Socialista Francès en el que un puny agafa una rosa vermella.

Malgrat les disputes internes del PSI, Craxi va veure en la oportunitat del compromesso storico del PCI, la oportunitat d’assolir quotes de poder i s’hi va abocar de cap. La única força política reticent era la DC, que el seu costat més pactista encapçalat per Aldo Moro ho veia amb bons ulls mentre que el seu sector més conservador, encapçalat per Andreotti, ho considerava un perill. Es va arribar finalment, a un pacte pel que el PRI, el PSI i el PCI donarien suport al govern, que estaria encapçalat per Andreotti. Va ser la condició innegociable que va plantejar el sector dur de la DC,  que tampoc estava exempta de lluites internes, i que situava a Andreotti com a garant davant la opinió pública i el nucli electoral més dur dels democratacristians que la DC no cediria ni un pam als comunistes. Craxi, Berlinguer i Moro, van ser considerats els artífexs del pacte. Un as a la màniga que es va guardar el PSI fou que a mitja legislatura quan toqués rellevar al President de la República, aquest càrrec seria per a Sandro Pertini que, finalment i accediria prematura i accidentalment.

La trajectoria del compromesso storico va ser curta i efímera. Amb prou feines havia començat a caminar quan les Brigate Rosse van segrestar, al març de 1978, a un dels cervells d’aquesta operació, Aldo Moro. El segrest de Moro es va allargar fins al mes de maig de 1978, el govern de la DC es va negar a cap mena d’intercanvi de presoners i el cos de Moro apareixia al maleter d’un cotxe aparcat a la Via Caetani al mateix temps que Andreotti forçava una crisi de govern en la que incloïa a ministres de la DC de marcat caràcter anticomunista i el PCI retirava el seu suport al govern.

L’enterrament al compresso storico es va produïr però, un mes més tard quan el setmanari l’Espresso va publicar que diversos càrrecs de govern de la DC havien rebuts importants suborns per a la compra de material i avions militars. El PCI va posar setge al govern i Mariano Rumor, el President de la República, fou el cap de turc de l’escàndol i va haver de dimitir. La DC el va deixar caure i així Sandro Pertini, dirigent històric del PSI, accedia a la presidència de la República, tal i com estava pactat entre la DC i el PSI. El PCI esperava amb aquest nou escenari que Pertini forcés una crisi de govern, degut als continuats escàndols  de la DC, i li encarregues la formació d’un nou govern al PCI, facilitant així l’anhelada alternança política. Això mai es va produir, i l’arribada de Pertini només va servir per institucionalitzar, encara més, al PSI, allunyar i enemistar el PSI i el PCI i l’enterrament definitiu del compromesso storico.

El PCI va recompondre files en el seu XVè congrés, el març de 1979, a Roma i en vistes a les eleccions generals del juny de 1979. El resultat del congrés fou la ratificació de Berlinguer com a secretari general i l’aprovació de l’estratègia de l’alternativa democratica. En els darrers cinquanta anys el PCI havia optat per grans coalicions d’esquerres, per la via italiana al socialisme, pel suport extern a un govern de dretes amb el pretext de fer costat al govern davant la crisi econòmica i inclús per forçar la dimissió del President de la República amb l’esperança  que el nou president els hi encarregués la formació de govern; totes les opcions amb el mateix resultat: l’hegemonia en l’esquerra política però la oposició política en les institucions. L’alternativa democratica, no pretenia ser res més que la voluntat del PCI per esdevenir una força de govern i l’únic partit de l’esquerra italiana.

Tanmateix les anades i vingudes estratègiques del PCI li van passar factura electoral. I el PCI perdia 28 diputats a les eleccions del juny i quatre anys més tard, el 1983, amb Berlinguer altra vegada de cap de llista, en perdia uns altres tres, situant-se per sota dels 200 diputats i amb un notable ascens del PSI encapçalat per Craxi. Malgrat mantenir-se com a segona força política, les possibilitats de que el PCI guanyés unes eleccions s’esvaïen de la mateixa manera que ho feien les forces d’Enrico Berlinguer un 11 de juny en un míting a la Piazza della Fruta a Padova, a causa d’un ictus cerebral. Era el juny de 1984, Berlinguer va rebre un enterrament multitudinari a Roma. El PCI acomiadava el seu líder més carismàtic i amb ell els seus millors anys.

Una estampa italiana (II)

El final de la II Guerra Mundial va tenir com a conseqüències per a Itàlia la pèrdua dels territoris que s’havia annexat en les campanyes militars de la II Guerra Mundial, com Eslovènia i Croàcia que passaven a ser estats membres de la República Socialista Federal de Iugoslàvia i amb la territorialitat del Fiume encara per decidir. La disputa entre Itàlia i Iugoslàvia no es va solucionar fins al 1954.

Al final de la II Guerra Mundial Vittorio Emmanuele III era veritablement un monarca amb seriosos problemes. No havia mogut ni un dit per aturar l’ascens feixista de Mussolini, el seu cop d’estat institucionalitzat i la il·legalització de la oposició política. El refús que causava era més que evident i Vittorio Emmanuele III, conscient d’això, es va haver de comprometre a la celebració d’un referèndum constitucional en el que es pogués optar per la monarquia o la república. Aquesta maniobra va satisfer la població i a més, en un intent de salvaguardar i rellançar la dinastia i la monarquia, el monarca va abdicar el maig de 1946, dies abans del referèndum, en favor del seu fill  Humbert II.

El seu regnat però, fou de poc més d’un mes ja que el referèndum constitucional es va celebrar al juny de 1946 i la república es va imposar amb un 54,3% dels vots. El resultat novament, mostrava una Itàlia partida en dues meitats pràcticament iguals i ben oposades l’una de l’altra. El nord que s’havia pronunciat en massa per la república i el sud que va votar massivament per la monarquia. La tensió que es respirava en la campanya era tanta que la Corte de Casazione va haver de congelar l’anunci del resultat final per por a revoltes i aldarulls diversos.

Al mateix temps que es celebrava el referèndum constitucional, els italians i italianes eren cridats a les urnes per a les eleccions generals en legislatura constituent. Eren les primeres eleccions des de les de 1924, amb un país per reconstruir i una democràcia encara per encetar, així que la participació electoral com el nombre de partits que s’hi van presentar va ser elevadíssim.

L’escena de l’esquerra italiana en aquests primers anys de la República lligada als lideratges de Togliatti al PCI i Nenni al PSI, dos tòtems polítics hereus encara de les direccions polítiques del PCI i PSI d’abans de la II Guerra Mundial. Aquests dos lideratges carismàtics no seran suficients, sobretot al PSI, per assegurar una certa cohesió interna i és en els inicis de la república on l’esquerra italiana comença a diversificar la seva oferta electoral buscant sempre el mateix tipus d’elector i donant una imatge molt marxista, però més aviat del camerino dels germans Marx.

L’estampa que va deixar les primeres eleccions fou la de setze partits amb representació parlamentària sobre el total de 556 diputats. Tot i així tres partits es van repartir el 77% del total de seients. El guanyador de les eleccions fou la Democrazia Cristiana (DC), el nou partit de centre dreta cristianodemòcrata i que comptava amb el beneplàcit, suport i finançament del Papat. El seu candidat, Alcide De Gasperi, aconseguí 8.000.000 de vots i 207 diputats convertint-se així en el nou primer ministrer de la República. El PSI amb Pietro Nenni va aconseguir 4.700.000 vots i 115 diputats, i el PCI amb Palmiro Togliatti es situava en tercera posició amb 4.300.000 vots i 104 diputats.

El fràgil estat de la democràcia i de l’economia italiana i la necessitat d’assegurar-la van afavorir, per primer i únic cop, un govern tripartit entre els tres grans partits: la DC, el PSI i el PCI. Al ser la legislatura constituent l’objectiu era aconseguir el consens necessari per a l’aprovació de la nova Constitució italiana. Un dels aspectes d’aquesta constitució que va aixecar més ampolles i va estar a punt de provocar una fractura interna dintre el PCI fou la vigència, o no, dels Pactes del Laterà, signats entre el ja antic Regne d’Itàlia i la Santa Seu per posar fi al conflicte territorial i de reconeixement mutu que enfrontava al Vaticà amb Roma. La Santa Seu sempre va veure la Reunificació italiana com una annexió il·legítima dels Estats Pontificis. Finalment i en ares del consens, el PCI va donar el seu braç a tòrcer, malgrat el seu marcat discurs anticlerical.

Per aleshores, 1947, el PCI comptava amb la xifra de 2.200.000 militants, era el partit amb més militància d’Itàlia i el partit comunista més potent de l’Europa Occidental i d’Itàlia, el PSI i la nova DC amb prou feines arribaven als 600.000. Estava emparat econòmicament i ideològicament pel PCUS que malgrat la dissolució de la Tercera Internacional el 1943, va estrènyer llaços amb el PCI d’una manera molt especial.

Un cop aprovada la constitució i abans de la convocatòria d’eleccions per a la I Legislatura, De Gasperi es va veure obligat a expulsar al PCI del govern de concentració. El motiu eren les exigències dels EUA per a la concessió de les ajudes econòmiques al Pla Marshall i el possible ingrés d’Itàlia a la OTAN. El PSI, es va mantenir en el govern i malgrat divergències ideològiques evidents entre socialistes i comunistes, l’entesa entre els seus dos màxims dirigents, Nenni i Togliatti, va fer possible una coalició electoral entre el PSI i el PCI, anomenada Fronte Democratico Popolare (FDP), per a les eleccions de 1948. Aquest acord es saldà amb la escissió del Palazzo Barberini el 1947, un any abans de les eleccions, en la que el sector socialdemòcrata del PSI, encapçalat per Giuseppe Saragat va marxar del partit i fundà el Partito Socialista dei Lavoratori Italiani (PSLI) que, anys més tard, al 1951 passaria a anomenar-se Partito Socialista Democratico Italiano (PSDI).

La campanya electoral d’aquelles eleccions generals va estar marcada per un ampli finançament de la CIA als partits de centre i centredreta. La possibilitat que un país del sud d’Europa i de l’Europa occidental basculés cap la òrbita socialista era més que probable i els EUA no estaven disposats a permetre l’aparició de nous elements desestabilitzadors en el fràgil equilibri polític europeu i de la política de blocs que s’estava formant. Partits com la DC o el Partito Republicano Italiano (PRI) varen ser els més beneficiats per el suport econòmic i logístic de l’altra costat de l’Atlàntic. La campanya es va desenvolupar en un clima de profund anticomunisme davant la possibilitat de la victòria del FDP. D’aquí que un dels eslògans més repetits per la DC en la cristiana Itàlia fou: “En el secret de la cabina electoral, Déu t’observa, però Stalin no.”

La victòria finalment fou per la DC amb 305 diputats de 547, el FDP va treure 8.100.000, 183 diputats i gairebé el 31% dels vots. El PSLI de Saragat va concórrer amb la marca electoral Unità Socialista i obtingué 1.800.000 vots que li valgueren per ser la tercera força política amb 33 diputats. El que ningú s’esperava és que el PSLI va participar en les converses per a la formació de govern i finalment hi entrà juntament amb el PRI, quan la DC tenia una sobrada majoria absoluta.

El PSI i el PCI varen repetir coalició electoral a les eleccions generals de 1953, però amb la diferència que en aquestes eleccions es presentaven separadament i el FDP era una plataforma d’unitat d’acció i una coalició parlamentària d’oposició o de govern en cas de guanyar les eleccions. El PCI duplicà en vots al PSI, 6.100.000 vots contra els 3.400.000 del PSI. Però la suma de les dues forces fou insuficient per batre a la DC, que malgrat perdre vots i diputats va formar un govern en minoria. De Gasperi va ser elegit primer ministre i en determinats moments de la legislatura el PSDI de l’escindit Saragat, el PRI i el liberal Patito Liberale Italiano (PLI) van entrar en diferents governs.

En aquesta la II Legislatura, es va consumar el trencament de la unitat d’acció entre el PSI i el PCI arran de la invasió soviètica a Hongria de 1956. El PSI va mostrar el seu malestar i la seva disconformitat i així ho va fer palès en la celebració del seu XXXIIè congrés a Venècia en la que el PSI abandonava finalment l’òrbita soviètica i abraçada el socialisme democràtic. Per la seva banda el PCI en el seu VIIIè congrés a Roma al novembre de 1957 aprovà el document de la via italiana al socialisme, impulsat per Togliatti. Una ponència política influenciada encara per la URSS, però apostant per la conquesta democràtica del poder i oferint un canvi cosmètic en quan al nom del projecte degut a ressò negatiu dintre Itàlia de la invasió d’Hongria. Aquest fet va afectar i molt la militància en ambdós partits ja que el PCI va baixar dels 2.000.000 de militants i el PSI es va situar en els 500.000, davant d’una DC que ja anava camí del 1.500.000.

Els anys cinquanta i seixanta van estar marcats per un alt creixement econòmic que la DC va saber capitalitzar. La DC guanyava còmodament les eleccions generals davant un PCI que va seguir presentant Palmiro Togliatti a les eleccions de 1958 i 1963 i que malgrat el seu constant creixement (obtenia un 22% de vot a les eleccions de 1958, un 25% a les 1963 i un 27% al 1968) i el seu assentament com a segona força política italiana, mai podia desbancar a la totpoderosa DC.  Al llarg dels anys de bonança econòmica es van anar configurant els mapes electorals d’Itàlia, el PCI controlava Torí i les regions centrals com l’Emilia-Romagna, la Toscana i Umbria amb la universitat de Bolonya com a punt de referència i centre de formació de quadres dirigents. El PSI tenia la seva àrea d’influència en la Lombardia, Milà especialment, i la Liguria. Mentre que la DC era coneixedora de tots els laberints de poder de Roma i disposava d’una àmplia xarxa de protecció al sud del país així com d’una forta implantació en el nord prealpí en el vot a la DC suposava un mur de contenció a comunisme.

Palmiro Togliatti el darrer militant històric de la troika fundacional del PCI moria l’agost de 1964 (Gramsci va morir el 1936 i Bordiga fou expulsat del PCI per trotskista), deixant el lideratge del PCI a les mans de Luigi Longo un altre militant històric que també havia militat al PCI des de la seva fundació i continuador de la línia política de la via italiana al socialisme marcada per Togliatti i el congrés de 1956.

Per la seva banda el PSI, ja completament allunyat de la Unió Soviètica i de possibles enteses amb el PCI, aconseguia tornar a integrar al PSDI a les seves files i posar en pràctica l’estratègia aprovada en el XXXVè Congrès de la formació a Roma el 1964. La nova aposta del PSI era la de crear i ocupar un nou espai, el centrosinistra. L’aposta tenia com a objectiu reivindicar i mostrar una esquerra útil amb capacitat de governar. Capaç de tenir quotes de poder per mostrar competència i habilitats de govern i anar guanyant paulatinament adhesions i vots provinents dels electorals del PCI cansats de perdre sempre enfront la DC. Aquesta estratègia, és el reflex de la desesperació de l’esquerra italiana davant la seva incapacitat per assolir quotes de poder malgrat la seva més que evident quantitats de vots i suports.

Les eleccions de 1968 no van acabar de donar-li la raó a la nova línia política del PSI. Sandro Pertini, el nou líder del PSI va perdre 1.500.000 de vots i 29 diputats, situant-se en 4.000.000 de vots, la meitat que vint anys enrere en les primeres eleccions de 1948. La majoria de votants va preferir fer confiança a Luigi Longo, continuador de la línia política del PCI, que va criticar durament l’estovament ideològic del PSI i va recollir vots descontents el viratge ideològic del PSI. Malgrat el revés electoral, Pertini i la direcció del PSI, van optar per fer valer l’estratègia del centrosinistra. Així doncs, el PSI va entrar en converses, juntament el PRI i el PLI, per un pacte parlamentari de suport a la DC, convertint a Pertini en el primer president del Congrés Italià del PSI. El sector socialdemòcrata del PSI, que s’havia reintegrat en el PSI, es va sentir repudiat del repartiment de noves responsabilitats governamentals del PSI i va decidir tornar a escindir-se, refundant-se novament en el PSDI i entrant en coalicions de govern de la DC.

Una estampa italiana (I)

Les grans frases de pensadors, autors o poetes són aquelles que malgrat haver passat anys i fins i tot segles des que van ser encunyades encara tenen un significat ple i segueixen vigents. Deia Karl Marx que “el filòsofs s’han limitat a interpretar el món de diverses maneres; però del que realment es tracta és de transformar-lo”. Suposo que a la vista del panorama econòmic, no cal afegir-hi gran cosa més.

El que no sabia Marx és que des de finals del s.XIX i al llarg de tot el XX els seus correligionaris italians es van prendre aquestes paraules al peu de la lletra. Els intents de l’esquerra italiana per a la transformació social, la justícia social, l’emacipació de la classe obrera i la seva arribada al poder han estat tant múltiples com sovint infructuosos.

En l’anterior post no es va poder tractar, donada l’amplitud i la magnitud del fenomen, com va ser possible que Berlusconi va ser capaç de passar per sobre de tot el sistema de partits italià? Com va ser possible que Berlusconi, un outsider de l’univers polític i de la cultura política italiana, guanyés les seves primeres eleccions amb disset milions de vots? I Com va ser possible que guanyés tant al Congrés com al Senat, destrossant i trinxant a l’esquerra italiana, la seva competidora electoral natural?

En primer lloc, caldria fer una primera menció a la continua inestabilitat institucional italiana i a la multiplicitat de partits polítics, sobretot d’esquerres. No acabarem de saber mai què va ser primer, si l’ou o la gallina, però el cert és que d’ençà la constitució de la República Italiana (1946) fins la caiguda de Berlusconi s’han succeït 37 primers ministres en 65 anys! La història de l’esquerra italiana és plena d’escissions, de discussions caïnites i també de discussions polítiques profundes en relació a l’estratègia marxista d’assoliment del poder. Un fidel reflex del caràcter italià i de la idiosincràsia del país i també de la quadratura del cercle marxista que va suposar en tots els Partits Comunistes de l’Europa occidental. Cap Partit Comunista de la banda est del Mur de Berlín, excepte l’italià, va comptar amb ben bé dos milions de militants i amb resultat electorals a les eleccions generals italianes sempre per sobre del 22% des de 1948 en endavant.

Però el cert és que quan al país de la bota et pengen l’etiqueta de líder de l’esquerra italiana, equival més o menys a sortir elegit president d’un país en guerra civil perpètua al front del qual hi ha un govern de coalició de 37 partits i que tot i així li agrada denominar-se Govern d’Unitat Nacional, títol que naturalment tothom se n’enfot. A les portes del 2012, quan farà 120 anys de la fundació del Partito Socialista Italiano, el primer gran partit de masses, hegemònic i de classe d’Itàlia, procurarem fer una aproximació històrica i política del que ha estat el periple de l’esquerra italiana.

Com comentàvem, l’any 1892 està comunament acceptat com el minut 0 de l’esquerra italiana amb la fundació del Partito dei Lavoratori Italiani que dos anys més tard s’anomenaria Partito Socialista Italiano (PSI). Les coordenades d’aquest procés de fundació les trobem en l’industrialitzat i proletari nord d’Itàlia, concretament a Gènova,  que es trobava farcit d’emigrants de les zones rurals i del Mezzogiorno que, escapant de la vida precària del camp, havien aterrat com a mà d’obra barata en plena revolució industrial del nord italià. Després de diversos intents i experiments polítics anteriors. Filippo Turatti finalment aconsegueix fusionar el Partito Operaio Italiano (fundat el 1882), la Lega Socialista Milanese i el Partit Socialista Revolucionari Italià de la Romagna (fundat 1881). L’objectiu era el mateix que van seguir les Trade Unions angleses amb la fundació del Labour Party, ajuntar les principals forces sindicals i col·lectius polítics amb un mínim programa socialista per convertir-se en una plataforma política de classe i no pas gremial com fins aleshores, estable, amb implantació territorial i de caràcter revolucionari.

Les primeres dissensions en el PSI venen a principis del s.XX quan l’Imperialisme és una ideologia en auge practicada per les potències d’Europa. En el congrés extraordinari de Reggio Emilia de 1912 un sector acusà a Turati d’adoptar una deriva massa tova i aburgesada mentre que un altre sector l’acusava de massa esquerranós i revolucionari. Turati, enmig del foc creuat, va veure com el jove director d’Avanti!, la publicació del PSI, imposava les seves tesis amb l’aprovació d’un document en el que el PSI s’oposava l’expansió colonialista d’Itàlia a Líbia. Aquest jove militant era Benito Mussolini.

Aquell congrés es saldà amb la primera escissió: Leonidas Bissolati un dels més crítics amb la línia política marxista del PSI decideix abandonar la militància i fundar el Partito Socialista Riformista Italiano (PSRI), que posteriorment participaria en les formacions de govern de 1912 i que aniria tenint quotes ministerials de poder en el governs que Vittorio Emmanuele III encarregava. Aquesta escissió i la participació en governs no revolucionaris, li va valer al PSRI la repulsa per part de tots els partits marxistes europeus i de la Segona Internacional. El periple del PSRI s’allargà fins al final de la II Guerra Mundial, amb la consecució de la República es refundà en el Partito Democratico del Lavoro que es dissolgué finalment l’any 1948.

Hi ha motius empírics per creure que el PSI no va acusar la seva primera escissió, ja que va capejar els anys de Gran Guerra amb un còmode posicionament intern per la neutralitat, que va valdre l’abandonament de la militància de Mussolini, i amb uns resultats electorals envejables, dels 170.000 vots (8,1%) del 1909 es va passar als 902.809 vots que significaven un 17,7% en les eleccions camerals de 1913. I a la victòria electoral de 1919 amb 1.800.000, un 32.3% del total de vots. Però Vittorio Emmanuele III va decidir encarregar el govern a un petit partit de centre esquerra que havia obtingut representació, el Partito Radical. El principal partit de dretes d’aleshores, el Partito Popolare Italiano (PPI) no va pensar-s’ho ni un minut en prestar el seu suport parlamentari abans de veure el PSI al govern. Malgrat ser apartats del govern, el PSI va imposar, el mateix 1919, la principal conquesta laboral i social de bona part del socialisme polític i sindical, la jornada laboral de vuit hores.

El PSI va celebrar entre el 15 i el 21 de gener de 1921 el seu XVIIè Congrés Nacional a Livorno per preparar les eleccions camerals del juny. El resultat del congrés es pot qualificar clarament de fracàs ja que les bases del partit, emmirallades i esperonades pel triomf de la revolució soviètica en un país preindustrial com l’Imperi Rus i l’assoliment del poder per part del PCUS, volien anar més enllà del programa socialista de la Segona Internacional i optaren per imposar els punts marxistes-leninistes de la Tercera Internacional comandada per Lenin. La desconnexió entre la classe dirigent del PSI, que era la mateix d’ençà la seva fundació, i les seves bases era més que evident.

La direcció del PSI amb l’incombustible Turati encara al capdavant, va veure com les joventuts del partit, la Federació Juvenil Comunista Italiana, encapçalada per per Antonio Gramsci, Palmiro Togliatti i Amadeo Bordiga fundaven al Teatro San Marco de Livorno el Partito Comunista Italiano (PCI) el 21 de gener de 1921, el mateix dia que es tancava el congrés del PSI.

El PSI va tornar guanyar les eleccions camerals de 1921 obtenint uns resultats un pèl inferiors a les eleccions de 1919: 1.500.00 vots (24.7%). El resultat d’aquest eleccions reflectia però, la més que evident polarització de la política italiana. El PPI va obtenir 1.300.000 i el Blocchi Nazionali, la coalició electoral del Partito Nazionale Fascista (PNF), de Benito Mussolini va obtenir 1.200.000. La clau de la governabilitat tornava a recaure en els partits petits  de tall liberal i demòcrata-cristià que van donar suport parlamentari al govern liberal del PPI. Els sectors de l’ala més marxista del PSI van considerar els resultats electorals com un revés a les seves aspiracions polítiques i decidiren rellevar a Turati del lideratge del PSI. Turati fundà seguidament, enduent-se alguns diputats ja elegits, el Partito Socialista Unitario (PSU) que es tornà a reintegrar al PSI al 1930 gràcies a l’habilitat negociadora del nou líder del PSI, Pietro Nenni.

Aquella legislatura és saldà amb l’arribada al poder de Mussolini després de la seva Marxa sobre Roma dels camises negres. Per la seva banda, el PCI un partit amb quatre mesos de vida, es presentava a les eleccions obtenint 291.000 mil vots, el 4,6% del total. El naixement del PCI marca el primer punt d’inflexió en l’esquerra italiana ja que era el primer cop que coexistien dos partits socialistes, un de marxista i un de marxista leninista en l’arena política europea i a les bancades parlamentàries.

Les eleccions parlamentàries de 1924, tingueren tres competidors pel vot d’esquerres, el PSI, el PCI i el PSU. Tots tres fracassaren estrepitosament. El PSI va perdre un 1.200.000 vots i 100 diputats, deixant el llistó en 360.000 vots. El PCI va aconseguir 260.000 vots, un lleu retrocés, mentre que el nou PSU de l’incombustible Turati amb el jove Giacomo Matteotti com a candidat n’obtingueren 400.000, situant-se com a tercera força parlamentària després de l’abassegadora victòria per majoria absoluta del PNF de Mussolini i el PPI. Matteotti, un advocat de 39 anys passà a ser el flagell del govern de Mussolini i de tot el feixisme italià. Fins al punt que després d’un discurs, fet al parlament, en el que desgranava tot el seguit d’il·legalitats i abusos comesos pels feixistes per assolir la victòria, al rebre les felicitacions dels seus companys de bancada els hi digué: “Jo ja he fet el meu discurs, ara us toca a vosaltres fer el discurs fúnebre pel meu enterrament.” Aquell dia era el 30 de maig de 1924, Matteotti no anava errat, onze dies després, fou raptat i assassinat.

L’assassinat de Matteotti a la llarga serà vist com el punt de no retorn del cop d’estat institucionalitzat que fa Mussolini, ja que l’oposició va decidir abandonar la cambra mentre que els liberals del PPI esperaven un gest de la Corona en favor de la democràcia que mai va arribar. El 5 de novembre de 1925, Mussolini il·legalitzà el PCI, el PSI i el PSU així com tots els sindicats, partits polítics i col·lectius que li fessin nosa i suprimí també la llibertat de premsa. Empenyent així als partits d’oposició a l’exili i abocant a Itàlia sencera al precipici del feixisme i de la II Guerra Mundial. Els dirigents que pogueren escapar, s’exiliaren a la veïna França o a la URSS, especialment dirigents del PCI. L’activitat política a Itàlia no es reprendria ja fins al final de la II Guerra Mundial.

El darrer sant pecador italià

Itàlia, any 1975. El miracle econòmic italià de després de la II Guerra Mundial ha arribat a la seva fi. Els anys feliços de la Dolce vita amb Anita Ekberg i Marcelo Mastroinanni banyant-se a la Fontana di Trevi; i d’Audrey Hepburn fent turisme per Roma amb Gregory Peck fent-li d’amfitrió, s’evaporen a la mateixa velocitat que Federico Fellini fa pel·lícules. Ja no queda res del creixement econòmic italià més que la ressaca de la festa: pèrdua de poder adquisitiu, inflació de preus, devaluació de la lira i dèficit públic galopant.

La dificultat de la situació econòmica es palpa a la política, en deu anys 1970-1980 es succeeixen vuit primers ministres. I també en el carrer, Itàlia és un país antic i singular. Els canvis i revoltes es fan amb retard i a la italiana, sinó no seria Itàlia. El maig del 68 italià va ser “l’autunno caldo” (tardor calenta) del 1969 i fou el detonant dels anys del plom que aquell 1975 s’endurien per davant a Pier Paolo Passolini i moltes altres persones anònimes.

Un cop acabada la II Guerra Mundial es va aconseguir reduir l’analfabetisme, la mortalitat infantil i el creixement econòmic repercutia en una millora de la qualitat de vida dels italians i italianes. Però amb un segle de retard respecte als altres estats europeus s’iniciava la construcció nacional d’un país sense identitat. L’únic avenç en quan a la construcció nacional italiana fou gràcies a la fundació de la RAI (1954) quan es va avançar en l’extensió, d’un idioma, l’italià, parlat arreu del territori, des de Sicília als Alps; quelcom que no van aconseguir ni Garibaldi, Cavour, Benso o Orsini en la unificació italiana. Tanmateix, Itàlia seguia sent un país econòmicament, políticament i socialment partit entre ric, pròsper i refinat nord ric brut i gandul sud.

Als tristos anys setanta els van succeir els anys d’Il Sorpasso econòmic, pel que Itàlia va aconseguir superar al Regne Unit en quan a creixement econòmic i PIB. Un fet irrellevant per molts italians que de ben segur recordaran més el gol de Paolo Rossi i els salts de Sandro Pertini a la llotja del Santiago Bernabéu a la final del Mundial’82 que aquest renaixement econòmic. En bona mesura perquè en la mentalitat italiana està ben arrelada la dita que l’hàbit no fa el monjo; i això de figurar amb els EUA, la URSS, el Japó, Alemanya i França com els països del primer vagó del creixement econòmic els hi semblava a ells mateixos impossible, improbable i irreal. Així que van preferir encarregar-se a tapar les urgències històriques de quaranta-quatre anys sense un ceptre mundial a fer sostenible aquest creixement econòmic.

Tanmateix, amb aquest creixement econòmic va haver-hi una nova generació d’homes de negocis i emprenedors que van aconseguir progressar i fer-se lloc en l’economia italiana. Alguns amb ajudetes polítiques, altres amb ajudetes de la màfia i uns tercers amb ajudes d’una i altra banda. Aquesta nova generació d’imprenditori tenia el seu buc insígnia en un llombard baixet i  rialler, fet a si mateix, que havia començat des de ben avall fent d’animador i cantant en vaixells, que va fundar la seva pròpia cadena de televisió i no es va aturar fins a posseir el seu propi  imperi mediàtic, un club de futbol i esdevenir un home d’èxit i projectar-se, gairebé al tombant de segle, a Itàlia sencera com un triomfador.

Aquest home de negocis triomfador, va veure el seu nínxol de mercat (i segur que ell ho devia expressar així mateix) en la política a principis dels 90 quan la fiscalia italiana es va posar mans a l’obra per escombrar la corrupció institucional (i institucionalitzada) a Itàlia, repartint a dreta i esquerra, al Partit Socialista Italià de Bettino Craxi i a la totpoderosa Democracia Cristiana de Giulio Andreotti. Davant el caos polític i el seguit de successions al capdavant del govern (vuit entre 1990 i 1995), aquest empresari va fundar el seu propi partit Forza Italia, presentant-se com a solució als problemes d’Itàlia.

El que semblava una broma es va convertir en realitat quan el 10 de maig de 1994, aquest milanès, Silvio Berlusconi es convertia en 74è primer ministre italià, amb 18 milions de vots (46.1%) i una desfeta sense precedents de les plataformes electorals i fronts electorals tradicionals. El primer trajecte presidencial del rialler Berlusconi va ser efímer ja que 8 mesos després de la seva investidura Umberto Bossi li retirà el suport parlamentari i es formà un govern provisional a l’espera de convocatòria d’eleccions generals.

A partir d’aquí, les eleccions generals italianes es converteixen en un estira-i-arronsa entre Silvio Berlusconi i Romano Prodi o l’Olivo quan aquest no podia, o no volia presentar-se. Berlusconi tornà a ocupar el Quirinale entre 2001 i 2005, el 2006 Romano Prodi es va tornar a interposar novament en la seva reelecció. Va ser estant a la oposició que va decidir institucionalitzar el seu moviment polític, dotar-lo d’una ideologia i ubicar-lo en l’espai sociològic del catolicisme conservador que la Democracia Cristiana havia deixat orfe; i procedir estendre la seva teranyina de poder i d’influències arreu de les regions i municipis italians. L’autocràtic i personalista Forza Italia va passar a ser Il Popolo della Libertà un front polític al servei dels interessos econòmics de l’home de negocis d’Itàlia que tornà al Quirinale per tercer cop amb una folgada victòria al Congrés i al Senat a les eleccions de 2008.

Avui però, Berlusconi marxa amb la cua entre cames, sent una caricatura grotesca de si mateix, noquejat per la prima de risc, pels mercats, pel galopant dèficit i per l’esquerdament del seu projecte polític basat en el culte a la imatge i a la personalitat. Va aterrar a l’arena política sent la solució als problemes i ara l’abandona sent part del problema italià. Malauradament, han estat els mercats i les urgències econòmiques italianes els qui l’han allunyat del poder en comptes de fer-ho els continuats escàndols i processos judicials. Una (altra) victòria pírrica italiana, un poble sempre acostumat a patir, fins i tot quan guanya.

Il Cavaliere és l’únic primer ministre d’ençà la República Italiana que aconsegueix aguantar una legislatura completa i que de cinc eleccions on ha concorregut, n’ha guanyat tres. De ben segur que com a bon cantant de creuers que va ser abans del seu fulgurant asecens entonarà aquella cançó que Rino Gaetano va compondre aquell gris 1975, Ma il cielo è sempre più blu. Segurament serà per això que Romano Prodi la va utilitzar com cançó de campanya a les eleccions generals de 2006, el darrer enfrontament electoral d’Il Professore amb Il Cavaliere.

En el descompte: Per entendre la societat italiana, les seves indiscrecions amb la revolució i les seves infidelitats amb el feixisme, al llarg del s.XX, recomano veure dues pel·lícules. Novecento, obra mestre de Bernardo Bertolucci, que fa un relat social impecable de la Itàlia de principis de segle fins al final de la II Guerra Mundial i un diamant en brut com és el llargmetratge La millor joventut, dirigit per Marco Tullio Giordana i que narra el transcurs de la Itàlia de la segona meitat del s.XX en el si de la família Caratis, una família de la sempre maltractada classe mitjana.

Una historieta de futbol

El futbol és un esport convertit en fenomen mundial i de masses. Existeixen multitud de casos en civilitzacions com la xinesa, l’imperi mongol, els asteques o els maies on practicaven un joc similar al que avui en dia coneixem com a futbol. Fins i tot a Florència es practicava el calcio florentí, una barreja de futbol, violència, sang i festa major. Tot i això està comunament acceptat que Anglaterra és el bressol del futbol modern a mitjans del s.XIX. Concretament quan un seguit d’universitats (Eton, Harrow, Winchester, Charterhouse i Westminster) decideixen trencar amb les normes del codi del rugby i decideixen inventar un joc nou.

No és fins el 6 d’octubre de 1863 quan Ebenezer Cobb Morley, un procurador legislatiu amant dels esports reuneix als dotze clubs aleshores existents a la Taberna Freemason’s al Long Acre del barri londinenc de Covent Garden, per unificar i establir un reglament comú, consensuat i acceptat per tots els participants. Aquell dia és considerat com el naixement del futbol modern.

Poc es pensaven les persones presents en aquella reunió que aquell joc, que ràpidament va arrelar en la població, també seria practicat a ultramar. I és que el futbol va traspassar els porus de les societats europees i sud-americanes gràcies a la marina mercant i a l’imperialisme comercial britànic. En aquella drassana on hi reposes un vaixell anglès, hi havia també una flota de mariners fent un partidet d’aquell nou esport que captava l’atenció dels locals i que mica en mica els començaven a imitar. A finals del s.XIX el futbol ja era un esport popular i amb múltiples equips a les Illes Britàniques, i es començaven a fundar també els primers clubs fora de les Illes: el Recreativo de Huelva, Athletic de Bilbao i Barcelona a l’estat espanyol, el River Plate a l’Argentina, el Peñarol a l’Uruguai, el Coimbra a Portugal, el Flamengo a Brasil o el Munich 1860 a Alemanya, entre molts altres.

Un cop creat un nou esport, amb unes regles clares, que creà tendència en un món que es comença a empetitir gràcies a l’escurçament de distàncies i al ple auge econòmic, comercial i social de principis del s.XX; va ser necessari un altre esdeveniment històric per a convertir-lo en un fenomen mundial i en un llenguatge comú i reconegut per milions de persones independentment del seu origen, procedència o llengua materna. Ens referim a la I Guerra Mundial. Aquesta guerra, abans d’iniciar-se la segona, era mundialment coneguda com la Gran Guerra perquè mai fins aleshores quaranta-quatre estats s’havien enfrontat dividits en dos bàndols, causant deu milions de morts i set de desapareguts. Per fer-nos la idea de l’abast mundial del conflicte, Nicaragua, Guatemala, Cuba, Haití, Perú o l’Uruguai van declarar la guerra a països tant propers com Alemanya i l’Imperi Austro-hungar.

La Gran Guerra no s’acabà fins el juny de 1919 amb la signatura del Tractat de Versailles. Un cop acabada proliferen i s’inicien de forma regular els primers campionats estatals de futbol a Europa i Sud-amèrica. No hi ha dubte que el gran drama de la Gran Guerra ha ajudat a mundialitzar el futbol i que la diàspora de negocis britànica la introdueix amb força en les societat on hi és present. La proliferació d’equips de futbol per aleshores, és un no parar

Un dels blancs dels negocis britànics quan Europa sencera era una trinxera fou Argentina. Un país ric en recursos naturals i agrícoles però faltat d’infraestructures per explotar-les i transportar-les. El capital britànic no va tardar en aterrar a Argentina, en forma de comerç marítim, explotació minera o construcció de línies de ferrocarril. Una de les línies de ferrocarril més importants, era la que unia les dues ciutats més grans d’Argentina, Buenos Aires i Rosario.

Una de les poblacions entre les dues ciutats és Pergamino (85.000 habitants). Aquesta població, a mig camí de les dues grans ciutats del nord argentí, que de tant al mig que es troba acaba estant a cavall d’enlloc, fou el quarter general de l’empresa constructora de la línia de ferrocarril (Buenos Aires-Rosario) i de bona part dels treballadors de la línia. Al 1918, els treballadors de la línia de ferrocarril, seduïts per la idea del futbol i del creixent impacte social que adquiria, van decidir fundar un equip de futbol. Però primer havien de sol·licitar el consentiment de Ronald Leslie, el cap de l’obra.  Lluny de fer cap lleig a la idea, Leslie va acceptar només amb un condicionant, el nom de l’equip. Els treballadors no van posar-hi cap objecció i així es fundà el Club Atlético Ferrocarril Central Argentino General Douglas Haig; conegut actualment com el Club Atlético Douglas Haig. En honor al Mariscal de Camp Sir Douglas Haig, heroi de guerra i general de la British Expedionary Force a la batalla del Somme.

Coneguts popularment com els fogoneros o els carasucias per les taques de sutge i carbó amb les que jugaven, el Douglas Haig de Pergamino és un equip que milita al Torneo Argentino A, l’equivalent a la Segona B espanyola per a equips indirectament afiliats a la Associació Argentina de Futbol. Alguns malalts del futbol coneixeran alguns companys de penúries de les infradivisions del futbol argentí com el Talleres de Córdoba, el Defensores de Belgrano o el Deportivo Maipú, el club de debut de Diego Armando Maradona en el món de les banquetes.

La fita esportiva més alta del Douglas Haig, fou la militància durant tretze temporades ininterrompudes, entre mitjans dels vuitanta i finals dels noranta, a la Nacional B, l’antiga segona divisió argentina. I la més recent fou l’ascens, l’estiu de 2010, al Torneo Nacional A. El passat 6 de novembre, el Douglas Haig va rebre a l’estadi Miguel Morales, al Gimnasia y Esgrima. Els carasucias van punxar per 0 a 1. Tot i això conserven la quarta posició i mantenen intactes les possibilitats de classificar-se per la fase final d’ascens. Però el més destacat i pel que podrà ser recordat aquest partit fou per la pancarta de suport que mostraren els carasucias a l’acostament de presos polítics a Euskal Herria, com així ho recull el Redacción de Rosario. La demanda de drets polítics i col·lectius o de la territorialitat d’Euskal Herria és sovint reclamada i reivindicada per jugadors bascos, però mai fins aleshores havia rebut el suport a nivell internacional d’un altre equip. Potser a Pergamino no veurem mai jugar al nou Messi, ni tampoc cap caçatalents se’ls hi endurà la jove promesa a la capital per triomfar en la primera divisió. Ni falta que els fa, el seu planter i el seu compromís val per els dos Mundials argentins, i més.

Després de llegir la història d’aquest equip, el seu passat i el seu present, algú creu encara que futbol i  política no es barregen mai? Ni sense voler? Gràcies Ebenezer per aquella tarda de reunions.

El valor de l’interès, l’interès del valor

Que la socialdemocràcia actual rodola pendent avall i sense frens és una realitat a la que no podem escapar i una veritat incòmoda per totes aquelles persones que veuen l’aproximació del tsunami neoliberal en format 2.0 que s’apropa i desmantellarà encara més l’estat del benestar. I és que a bona part de l’esquerra actual no la salva ni un publireportatge com el que li va fer Albert Om a Bojan Krkic a El Convidat. Això sumat a que Warren Buffet digui que és evident que hi ha una lluita de classes però és la seva la que va guanyant; ens mostra dues coses. En primer lloc que realment pinten bastos. En segon lloc, que la lluita de classes no està tant diluïda ni és un fenomen del paleolític polític com alguns caps pensants del neoliberalisme econòmic i adventistes de la Tercera Via ens volien fer creure. Amb més raó encara, si és un dels homes més rics del món el qui l’anomena i a raó dels fets no té intenció de perdre-la.

Lluny de reformes cosmètiques i bones paraules, bona part de l’esquerra europea ha fet bona aquella dita en que “si no ets part de la solució, ets part del problema”. Però per què l’esquerra és vista si no com a culpable, com a còmplice, d’una crisi econòmica originada arran de l’esclat de la bombolla immobiliària, i que arrossega com una llosa la liberalització de mercats a qualsevol preu? Una crisi econòmica de la qual la seva sortida avui en dia és un miratge i que ha desembocat en una crisi fiscal en la que molt països de l’eurozona les passen magres per fer quadrar els comptes. La resposta és senzilla. Moltes vegades han estat els propis partits d’esquerra, des del govern els que han emprés aquestes mesures. Com és això?

Això ha passat perquè l’esquerra europea ha lliscat des dels anys 90 cap a la combinació d’un discurs d’aproximació a les elits econòmiques i empresarials volent minimitzar el perfil i l’efecte redistribuïdor de la renta en favor del de la competitivitat econòmica i empresarial i fent un credo en el creixement econòmic i la baixa pressió fiscal. Ridiculitzant el paper de l’estat del benestar i picant el ullet a l’expressió de “l’Estat mainadera” de Thatcher. Arguments com que les empreses podran operar més fàcilment i que com més creixement econòmic tingui el país, millor viuran els seus habitants; van ser repetits fins a la sacietat. Tot un acte de fe en la mà invisible.

I el cert és que la gran majoria de països europeus han tingut un creixement econòmic sostingut en la darrera dècada, fins a l’esclat de la crisi, alternant governants de dretes i d’esquerres. Tanmateix, el nombre de pobres o de persones en risc d’exclusió social no ha fet més que augmentar en la mateixa mesura que ho feia l’èxit electoral de la dreta i malauradament també l’extrema dreta. L’armari de cadàvers exquisits de l’esquerra europea no ha fet més que augmentar malgrat que aquesta no ha parat d’insistir en tenir la clau de volta de l’èxit electoral: Jospin 2002, Kok 2002, Schröder 2005, Persson 2006, Royal 2007, Prodi 2008, Stenmeier 2009, Brown 2010, Sócrates 2011.

Si bona part de l’esquerra europea vol virar el seu rumb i tornar-se a ubicar on realment li toca, haurà de recuperar una paraula molt en voga darrerament, els seus valors. M’explicaré. L’esquerra europea ha canviat el seu marc conceptual i de debat passant dels valors al de l’interès. Què vol dir això?

En un conflicte basat en interessos resulta fàcil captar la negociabilitat de les postures i implica per tant, una acceptació compartida del marc valoratiu, en el que només queda en disputa el repartiment de guanys i pèrdues. Com a exemple podem posar la situació en el marc d’una reforma del conveni laboral de qualsevol empresa o col·lectiu. La situació és compartida per tots els actors (patronal i sindicats) i saben de la necessitat d’arribar a un acord i d’aquí se’n desprèn el procés de negociació entre les dues parts. Mentre que en un conflicte de valors, la capacitat de transigir o d’acceptar una valoració compartida és complicada per no dir impossible. Com a exemple clarificador podríem utilitzar les tensions entre els diferents sectors en relació a l’avortament, posicions enfrontades i poques possibilitats d’entesa donada la contraposició de valors oposats.

Malauradament l’esquerra en els darrers vint anys, potser encegats pel creixement econòmic, per l’auge de la societat de consum o per la totpoderosa mundialització, va entrar a jugar al pòquer desregulador amb unes cartes que resultarien perdedores a la llarga i en conseqüència l’electorat ha acabat enviant un missatge clar als partits d’esquerres: per mesures de dretes, preferim a l’original. La voluntat de voler compaginar valors oposats, com creixement econòmic, desregulació de mercats, liberalització de sectors productius i mínima intervenció de l’estat vers estat del benestar sòlid, serveis públics de qualitat i redistribució de la riquesa; ha acabat amb una pedrada electoral al cap de tota la socialdemocràcia europea.

Un cop han arribat les vaques magres, s’ha complert la divisa del neoliberalisme: els beneficis es privatitzen, les pèrdues es socialitzen. I ho fan en forma de rescats financers, de plans d’austeritat i de retallada de serveis públics arremetent així contra les classes mitjanes i treballadores d’aquests països. Una jugada “brillant” de la socialdemocràcia europea, cavant la seva pròpia fossa electoral.

Amb això no pretenc dir que l’esquerra europea ha de tapar-se el nas, girar la vista i fer veure que la crisi econòmica no va amb ella. Precisament a Europa, el continent de la classe mitjana per excel·lència, l’esquerra ha de saber donar solucions als seus problemes. I això passa per atendre i donar resposta als problemes de la gent enlloc de doblegar-se als interessos financers. I en major mesura que conceptes com solidaritat fiscal i figures impositives (sí, he dit impositives) com el impost a grans fortunes, el impost de successions siguin rescatats i ajudin a resoldre les tensions de caixa i pressupostàries a mig-curt termini.

A llarg termini, caldrà que tornar a pensar en les polítiques contracícliques, sense caure en les polítiques assistencials de caràcter universal com el xec nadó de Zapatero, sinó més aviat a tornar entendre la intervenció de l’estat com una mesura correctora de l’economia que és necessària i útil per evitar que ningú quedi despenjat del carro del progrés ni tampoc del benestar. És a dir, apostar per un sector públic socialment fort en àrees com l’ensenyament, la sanitat i les polítiques de redistribució de la riquesa i econòmicament present en una política fiscal que ha de ser solidària on les rendes més altes hi contribueixein més. Ja que ha quedat demostrat que les exempcions fiscals a les rendes més altes per estimular el creixement econòmic, no han funcionat.

És cert que no es podrà tornar a estirar més el braç que la màniga com s’ha fet anteriorment, però exemples com la reforma express de la Constitució Espanyola, orquestrada pel PSOE, limitant el percentatge de dèficit estructural no fa res més que posar pals a les rodes a l’Estat a poder intervenir en l’economia i ha esdevenir un paper actiu en l’economia en favor de la redistribució de la renta. Una altra “jugada mestra” de la socialdemocràcia, fent-li el joc al neoliberalisme econòmic i acceptant un pilar teòric de la política econòmic neoliberal.

L’imaginari col·lectiu de l’esquerra europea, esperonat per l’escarment d’aquesta crisi econòmica, ha de tornar a omplir-se de valors que impossibilitin altre cop l’entrada en un escenari de mercadeig electoral només amb el simple objectiu de governar a qualsevol preu. Del contrari, si s’accepta altre cop que la única sortida raonable possible d’aquest coll d’ampolla de la crisi econòmica, és l’austeritat en la despesa i un nou acte de fe en la mà invisible del mercat. Cada cop seran més les persones expulsades del sistema, i sense possibilitat de retornar-hi.